Modernisme i societat catalana: crisi, burgesia i bohèmia

Modernisme I SOCIETAT CATALANA

Les dues dècades que van del
S. XIX al XX, són de gran producció artística de diferents tendències entre mesclades de la Renaixença i el Noucentisme. El Modernisme es un contrast d’aquests dos moviments caracteritzat per l’heterogeneïtat i efervescència general, creativa i confusa.

Els darrers anys del S. XIX, hi ha una crisi social a Catalunya. En la meitat del S. XIX, es trobaven en l’època daurada d’una burgesia industrial enriquida, però aquells darrers anys ja s’havia superat la febre d’or i la indústria entra en crisi. La pèrdua dels mercats colonials espanyols, s’ajunta amb l’enfrontament de la burgesia catalana amb unes oligarquies espanyoles, latifundistes i semifeudals.

Aquesta situació, fa que els burgesos catalans adoptin una política catalanista, ja iniciada a la Renaixença, i que culmina la gestió cultural de la Mancomunitat. L’Estat Espanyol ho considera una expressió d’enfrontament a les estructures tradicionals de poder, i per això va atacar la llengua i la literatura catalana.

El moviment obrer català adquireix importància i es converteix en la principal força revolucionària. El moviment anarquista ajunta molt als obrers i els jornalers i la fundació de la CNT (Confederación Nacional del Trabajo) fent que adquireixin un caràcter anarquista i sindicalista. Els líders dels anarquistes veuen el catalanisme com una trampa de la burgesia, per això el moviment obrer està distanciat de l’impuls cultural catalanista promogut per les institucions de la Renaixença. El populisme anticatalanista i falsament progressista de Lerroux, fa que es separi el moviment obrer de la recuperació del catalanisme.

La Setmana Tràgica (1909) va ser la revolta popular antimilitarista i anticlerical més destacada. La repressió de la policia contra els ciutadans, que s’havien oposat a l’embarcament de tropes cap a Melilla i van organitzar una vaga general, va ser molt violenta i va comptar amb el suport de la burgesia. La literatura d’aquests anys, de to agressiu i antiburges, és el Modernisme.

La ideologia de final de segle era anarquitzat, rebutjaven a la burgesia dos inconformismes: Modernisme catalanista i el moviment obrer. En el Modernisme, no sabem a quina classe social pertanyen els intel·lectuals i artistes. Des de la Renaixença, s’havien afegit membres de l’alta burgesia a la cultura catalana. Santiago Rusiñol i Joan Maragall venien de famílies molt riques i varen viure sempre de renda. Al seu costat, Joan Puig i Ferreter provenien d’una extracció social humil i de formació autodidacta.

L’actitud antiburgesa dels escriptors i artistes formen un fenomen paradoxal en els estaments més privilegiats de la burgesia. S’enfrontaven a la seva pròpia classe social, criticaven la mentalitat i les formes, però no renunciaven a la situació de privilegi. Va ser una “revolta de salo” corrosiva, ja que els modernistes daurats es varen aliar als moviments extremistes i varen arribar a facilitat les plataformes d’expressió i de lluit, com en la revista L’Avenç.

Els artistes i intel·lectuals i els burgesos es rebutgen, això fa que apareguin dues actituds oposades de defensa i marginació:

→ Regeneracionistes: bohèmia negra, ja que el componen gent humil, on la marginació s’ajunta més amb una realitat dura de penúria material. Defensen actituds de redempció de la societat on l’artista estableix un compromís de regeneració. Les posicions polítiques són extremes i revolucionàries, anarquisme.

→ Esteticistes decadentistes: bohèmia daurada, composta de famílies de la burgesia catalana. L’actitud de l’artista es recloure’s en ell mateix, a la recerca de paradisos artificials. L’art es una forma d’evasió estètica. L’artista és un ésser superior.

Els modernistes catalans pertanyen a una bohèmia local, negre o daurada segons la seva filiació social i estètica.