Quan parlem d’activitat econòmica podem distingir el CONSUM (o gaudi de béns i serveis)  per part dels individus o famílies, de la PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ d’aquests béns i serveis per part de les EMPRESES I EL SECTOR PÚBLIC. Individus i famílies, empreses i sector públic reben el nom d’AGENTS ECONÒMICS.

En aquesta unitat estudiarem les característiques de cada agent i com es relacionenentre ells. Existeixen diverses maneres de relacionar aquests 3 agents; tenim diversos SISTEMES ECONÒMICS.

Cada sistema econòmic organitza els agents de manera diferent i, per tant, respon de manera diferent a les tres preguntes bàsiques:

- 

Què produir?

- com produir i distribuir?

- per a qui produir?

Són les unitats de produccióbàsiques.

Són organitzacions que obtenen recursos financers per dotar-se d’un capital(terreny, edificis, maquinària, …) i de matèries primeres o recursos, contractar treball(treballadors, directius, tècnics, etc.), que permetin iniciar una activitat productivaque generi (produeixi, elabori o distribueixi) uns béns i serveisels quals seran distribuïts (venuts) per al consum, cosa que generarà uns ingressos que permetranamortitzar el capital, fer front a les despeses de funcionament i pagar els salaris, i finalment prosseguir l’activitat productiva.

A més, les empreses aspiren a generar beneficis per tal de compensar el risc dels que han facilitat els recursos financers i per tal de poder millorar i ampliar l’activitat productiva.

A) Tipus d’empreses

. Es distingeixen diversos tipus d’empreses segons a quin sector productiu predominant dediquin les seves activitats. Hi ha empreses agràries o agrícoles, ramaderes, industrials, constructoras, comercials i de serveis.

B) Categories d’empreses

Quan una empresa compra uns béns amb l’objectiu de posar-los a la venta som davant d’una empresacomercial;
Quan l’empresa adquireix matèries primeres o béns per tal de transformar-los som davant d’una empresa industrial;
Si el que ofereix l’empresa és un servei i no produeix ni distribueix un bé material som davant d’una empresa de serveis.

C) Tipologia jurídica de les empreses

Independentment de l’activitat que realitzi una empresa aquesta pot tenir diverses formes jurídiques segons qui en sigui el propietari, segons el tipus de riscque assumeixin els propietaris, i segons la relació de treballque els propietaris de l’empresa tinguin amb l’activitat.

A) Empreses individuals

Una persona és la propietària, dirigeix i treballa en l’empresa. Assumeix amb el seu patrimoni els riscos i ell personalment respon dels possibles deutes. No s’ha de confondre amb la figura del treballador autònom ja que aquest darrer treballa sol i l’empresari individual contracta treballadors. La majoria de comerços són empreses individuals que contracten venedors, o tallers mecànics i de manteniment, bars, restaurants, etc.

B) Societats anònimes laborals

Els propietaris són els treballadors i han aportat capital.
Poden perdre el capital, però si hi ha beneficis poden decidir repartir-los entre ells.

C) Cooperatives

Són societats els membres de les quals hi pertanyen per beneficiar-se de la seva activitat, han d’aportar capital, hi poden treballar o no; a vegades la finalitat és facilitar el consum (més barat o exclusiu) dels socis (abacus, cooperativa de material escolar i d’oficina); d’altres vegades es tracta de compartir recursos (cooperativa agrària). Es comparteixen riscos i beneficis.

D) Societats limitades

Els propietaris o socis aporten capital. Cada propietari té subscrita una part del capital (per exemple, el 10% un, el 32% un altre, etc.). Aquesta part del capital no es pot vendre (com sí es pot fer amb les accions). Els socis decideixen amb el seu vot que val més o menys segons el percentatge de la part subscrita del capital. Naturalment, si decideixen repartir beneficis aquests repercuteixen també proporcionalment. En cap cas responen amb el seu patrimoni personal en cas de deutes de l’empresa. Poden perdre el capital o veure’n disminuït el seu valor.

E) Societats anònimes

El capital de l’empresa està dividit en parts petites però iguals anomenades accions.
Els accionistes es poden vendre una part o la totalitat de les seves accions (d’acord amb les normes acordades entre els socis fundadors: drets preferent o no, etc.). En molts casos poden crear accions que cotitzin en borsa per tal de generar més recursos a l’empresa. Els accionistes només poden guanyar o perdre el valor de les seves accions, no responen personalment ni amb el seu patrimoni. Aquest tipus jurídic d’empresa sol ser la típica de les grans empreses i els accionistes poden ser centenars i milers i només es solen reunir una vegada a l’any per aprovar els comptes i el pressupost escollir o revocar els membres del consell d’administració. Voten les accions. Els que exerceixen la propietat quotidiana de la societat són els Consells d’Administracióformats per representants dels accionistes o professionals de la seva confiança que vetllen pels seus interessos. Aquests Consells contracten executius(gerents o directors generals) que són els que realment porten l’empresa sota el control del Consell d’Administració o d’algun dels seus Consellers Delegats.

D) El financement de les empreses. Segons el seu origen (o procedència) pot ser de dos tipus:

A) Finançament propi

En primer llochi ha els diners aportats pels propietaris o socis i constitueixen el capital.
 En segon llochi ha elsbeneficis generats que els socis decideixen no repartir-se, es tracta de l’autofinançament.
Finalment, les grans empreses poden emetreaccions en els mercats o borses de valors; aquests nous accionistes esperen rebre una remuneració quan es reparteixin part dels beneficis generats o bé esperar que el prestigi de l’empresa promogui noves persones deleroses de convertir-se en accionistes i llavors es puguin vendre les accions per un preu més elevat del que van pagar quan les van adquirir, és a dir especulant.

B) Finançament aliè

Es tracta, en primer lloc, dels crèdits i préstecs de les entitats financeres (caixes i bancs)
 concedits a canvi del seu retorn en un termini pactat i amb uns interessos. En el préstecl’empresa rep la totalitat concedida i en el crèdit l’empresa disposa d’una quantitat i només ha de fer front als interessos de la part disposada. En segon lloc, les empreses també poden emetre bons o obligacions, es tracta de participacions en el capital de l’empresa que donen dret a beneficis (si n’hi ha) i tenen garantit el seu retorn en un període pactat; no són socis, i no tenen dret a decidir sobre la marxa de l’empresa. Finalment,les empreses obtenen finançament a través delcrèdit comercial concedit pels proveïdors; les empreses no paguen al comptat sinó que endarrereixen els pagaments 30, 60 o 90 dies; les grans cadenes comercials basen el seu rendiment en comprar grans quantitats i pagar a 90 dies mentre ells venen i cobren cada dia i alcomptat als petits consumidors.

Les famílies, les llars familiars i els individus són agents econòmics bàsics; fonamentalment com a unitats de consum. Però també són agents productors donat que, almenys un dels seus membres, treballa o forma part de la població activa. Com a consumidora, la família genera demandes de béns i serveis i estimula l’activitat econòmica de les empreses, directament o indirecta.

A grans trets: les empreses produeixen i distribueixen béns i serveis; i els individus i famílies consumeixen aquests béns i serveis.

Al mateix temps, els treballadors (que formen part de l’agent que consumeix dins les llars) també contribueixen a la producció i la distribució.

En els estats moderns, a més de les institucions i òrgans de poder polític (legislatiu, executiu i judicial) hi ha un ampli conjunt d’institucions i organismes que intervenen decisivament en l’economia.

A Espanya, actualment, cal distingir tres nivells, segons l’àmbit territorial en que exerceixen les seves funcions:

A) Les Administracions locals

. Ajuntaments intervenen en els municipis, Consells Comarcals, intervenen a les comarques, i Diputacions que intervenen a les províncies.

B) Les Administracions regionals o autonòmiques

La Generalitat de Catalunya, per exemple, que actúa dins el territori català.

C) L’Administració central de l’estatformat pel govern central, els ministeris i tots els organismes estatals. Un dels organismes fonamentals és, per exemple la Seguretat Social.

Totes aquestes institucions i òrgans, quan intervenen en economia reben el nom general de sector públic.

2.3.1.- Les funcionsque les diverses administracions i òrgans desenvolupen oferint serveis i intervenint en l’economia són moltes:

A) Ofereix serveis:

sanitat, educació, etc que poden entrar en competència amb els que també pot oferir el sector privat.

B) Procura alguns béns anomenats públics: Defensa, medi ambient, etc. Que no competeixen amb el sector privat

C) Regula la macroeconomia del país

La política econòmica fixa uns objectius, com per exemple: contenir els preus, disminuir l’atur, afavorir exportacions, incentivar el sector terciari, etc. També fixa el Març jurídic dins del qual tots els agents econòmics actuen. Per exemplen: legisla sobre els contractes laborals, estableix salari mínim, controla el mercat de valors, etc.

2.3.2.- Les einesque el sector públic utilitza són tres:

A) Els Impostos:

recapta forçosa que grava els béns i els serveis, de manera que els particulars veuen disminuïda la seva renda i, per tant, poden gastar menys. És a dir, els impostos serveixen per dues coses: 
per recaptar diners i per controlar la demanda (els diners que volen anar dirigits al consum). El contnrol de la demanda pot tenir motivacions socials i no només econòmiques; per exemple, si el govern vol que la gent s’animi a comprar cotxes pot baixar els impostos de matriculació; si el govern vol que la gent fumi menys, pot pujar els impostos sobre el tabac; si vol que la població llegeixei grava poc els llibres; si vol que la gent vagi menys al bingo, puja els impostos sobre el joc. Tot el conjunt d’impostos, taxes, etc. Formen un conglomerat que s’anomena sistema tributari.

B) Les despeses:

el sector públic gasta, paga funcionaris, inverteix en carreteres o contruint escoles i hospitals, paga pensions i aturats, subvenciona amb beques els estudiants, etc. Intervé directament en l’economia també quan compra, per exemple pollastres a un preu i els posa a la venda a un preu més baix que el que ha pagat amb la finalitat d’impedir la ruïna d’uns ramaders sense posar dificultats a les famílies per comprar pollastre.

c) La regulació  a través de lleis del comportament dels agents econòmics. Exemples: prohibir la venda de begudes alcohòliqües a menors, prohibir la venda d’òrgans o sang, organitzant la recollida selectiva d’escombraries, etc.

El concepte de sistema econòmices defineix com la manera d’organitzar una societat per resoldre els problemes econòmics bàsics: 
què produir, com produiri per a qui produir.
El sistema econòmic, doncs, és la manera com es prenen les decissions sobre què i en quina quantitat produir cada bé i servei, en com produïr-los i distribuïr-los, i a quines finalitats i objectius va dirigida tota l’activitat econòmica.

Al llarg dels anys, s’han defensat dos grans sistemes econòmics i ambdós s’han posat en pràctica. Hi ha el sistema de mercat(a vegades anomenat capitalista) i el sistema de planificació(a vegades nomenat socialista). Estats Units és un exemple clàssic d’economia de mercat i l’antiga URSS (i actualment a Cuba i Corea del Nord) ha estat l’exemple clàssic d’economia planificada. Naturalment, a la pràctica, es donen països amb sistemes mixtos on una part de l’economia funciona com a lliure mercat i una altra part està planificada.

Una doctrina econòmica és un conjunt d’idees i arguments a favor (o en contra) d’un determinat sistema econòmic. El liberalisme ha estat la doctrina defensora del sistema de mercat i el marxismeho ha estat del sistma de planificació centralitzada.

Adam Smithfou el defensor de liberalisme i un dels fundadors de la ciència econòmica; les seves idees estan al seu llibre “De la riquesa de les nacions”publicat al s. XVIII. 
Karl Marx fou el fundador del socialisme i criticà el liberalisme en diverses obres, sobretot en “El capital”,llibre publicat a finals del Segle XIX.

El liberalisme econòmic defensa que el millor per obtenir els béns i serveis necessaris per a una societat és deixar completa llibertat a tots els individus i que l’estat no intervingui en l’economia. Tothom busca el seu interès de manera egoista: treballar el menys possible i guanyar el màxim possible, vendre el màxim possible i al preu més elevat possible, etc. Tanmateix, al perseguir el propi interès, els individus s’ajusten a les necessitats reals i a un preu raonable. Per exemple, els empresaris no donaran feina als treballadors que facin poc i malament la seva feina i per tant, la gent que vol treballar s’esforçarà per fer bé la feina. També els empresaris poden decidir fabricar el que vulguin lliurement, i al veure que determinats béns no es venen, perquè no interessen ningú, deixaran de fer-ho, i, si els seus preus són massa elevats, la gent adquirirà els mateixos béns a qui els vengui més barats. Al mateix temps, si hi ha llibertat, la majoria comprarà els productes de millor qualitat i de millor preu, i amb això obligarà als fabricants a millorar la qualitat i baixar els preus. Adam Smith imagina una mena de mà invisible que porta a l’equilibri i al creixement econòmic i a la justícia social i laboral sense malbaratar recursos. (detalls a classe)

Marx va criticar la doctrina liberal argumentant que el sistema liberal tendeix a l’explotació dels treballadors que no volen perdre la feina i competeixen entre ells produïnt que els salaris baixin, ja que els empresaris volen guanyar més i més i no poden pujar el preus (no vendrien els seus productes) i baixen els salaris o inverteixen en màquines i acomiaden treballadors per estalviar sous. A més, diu Marx, els empresaris acaben associant-se (o al final de competir en queda un de sol per a un producte) formant monopolis que imposen els preus i baixen la qualitat dels productes. Per evitar l’explotació dels treballadors i la paràlisi econòmica cal planificar l’economia d’acord amb els interessos de la majoria que no són altres que els treballadors. (detalls a classe)

El concepte de mercat es pot definir com una institució o organització a través de la qual els béns i serveis i qualsevol factor o agent productiu s’intercanvia. Normalment, els mercats (l’intercanvi) es realitza en llocs físics (mercat dels dimecres a Sant Celoni, les botigues i comerços, llotges, borses, grans superfícies, etc.), però també es realitza a través de mitjans de comunicació (abans per correu, ara per mail,  fax, Internet, etc.). El mercat, per tant, és el “lloc” on estroben venedor i comprador; també podem dir, de manera més abstracta, que és el lloc on es troben la oferta i la demanda.

En una economia de mercat, la rendaés en permanent moviment. Aquest moviment és el flux de la renda i és un flux circular, és a dir, que no té un principi i un final, gira constantment. Podem començar el cercle per on volguem. Per exemple, si comencem per les empreses, aquestes contracten uns treballadors als quals el paguen un salari, els treballadors amb el seu sou van al mercat a comprar béns i serveis a les empreses que els ho venen i amb el que ingressen paguen els salaris i als proveïdors. El quadre del llibre, l’esquema 2.4 és molt clar al respecte.

Al mateix temps, donat que l’intercanvi és béns i serveis per diners, el mercat funciona per un sistema de preus.
El preu és el resultat d’un acord entre el venedor i el comprador i és la quantitat de diners que paga el comprador al venedor per adquirir un bé o servei. En moltes transaccions l’acord és clar i explícit com quan un particular ven el seu pis a un altre particular, o bé en la compravenda de terrenys, empreses, etc. Tanmateix, la majoria de preus de béns de consum sorgeixen d’un acord tàcit resultat de multitud de microdecissions de venedors i compradors d’uns determinats béns. Quan un bé té una demanda molt forta (turrons per Nadal o el pastís de Pasqua) els venedors s’atreveixen a pujar els preus perquè la majoria de persones estan disposades a pagar més per aquell bé en aquelles festivitats; en canvi, per Gener, la gent s’ha gastat diners per vacances i Reis i els venedors baixen els preus (rebaixes) per assegurar-se un mínim de vendes.

Un esquema senzill de com el mercat regula els preus i la producció podria ser el següent. Un determinat bé, ordinadors per exemple, té una demanda forta, es ven bé, pugen preus; però la demanda estimula als fabricants a produir més ordinadors; en conseqüència, el mercat s’inunda d’ordinadors i baixen els preus; finalment, la producció i venda d’ordinadors s’estabilitza en unes quantitats i preus que satisfan la demanda i oferta d’aquest servei. A l’inrevés, quan un bé té poca demanda, baixen els preus, i els empresaris en fabriquen menys fins que pleguen o canvien el producte (els fabricants de Faxos, per exemple) per tal de satisfer la demanda. És com una mena de democràcia directa permanent; els consumidors, amb les seves petites decissions quotidianes comprant o no fent-ho, pagant un preu més elevat o més baix, determinen què és produeix, en quina quantitat i a quins preus. En els anys d’augments de preus de les vivendes cal comprendre que aquest augment era el resultat de que la majoria de persones estaven disposades i efectivament en pagaven un preu elevat; els preus pujaven volia dir que la gent pagava aquells preus. Quan la gent deixa de pagar aquells preus -pels motis que sigui- llavors els preus baixen fins que al parar de construir cases n’hi ha menys en el mercat i llavors la demanda torna a fer pujar els preus.

Aquest esquema de funcionament s’anomena la llei de l’oferta i la demanda.

L’economia de mercat, tal com la descriu la doctrina liberal, té problemes:

1.- Es produeixen grans desigualtats socials donat que la renda no es distribueix equitativament

. El treball és una mercaderia més i els salaris baixen en tasques per a les quals hi ha molta gent que pot fer (no cal formació ni experiència) i s’eleven quant les persones que el saben fer bé són poques i se’n necessiten moltes. A més, els mercats són dinàmics, i gairebé sempre sobra gent d’un sector i es fa difícil reubicar-lo en altres sectors i formar-lo per poder fer les noves asques; això genera un atur estructural permanentque ja estudiarem més endavant.

2.- Hi ha errors del mercatja que es produeixen demandes puntuals exagerades i temporals que inciten a l’augment de la producció (i d’empreses) que a continuació  fracassen. A més, és difícil percebre els límits: un exemple clar ha estat l’augment de comerços dedicats a informàtica, un sector nou, que creix, etc. Però el coneixement de quants comerços fan falta a Sant Celoni s’ha fet quan alguns d’ells no han funcionat per manca de clients i han hagut de plegar i s’han malbaratat recursos.

3.- La publicitat no només inf0rma sinó que incita al consum i crea la demanda que no sempre té una base prou real

Es creen necessitats per poder satisfer l’oferta enlloc d’ajustar l’oferta a les necessitats. Anomenem aquest fenomen societat de consum.

4.- La competènciaperfectano existeix
.Sovint un sector productiu s’estanca a un nivell de producció i qualitat i es crea una mena d’acceptació de l’eficiència i beneficis que s’obtenen amb aquella activitat encara que la demanda plantegi més quantitat i més qualitat. Sovint passa això en zones turístiques saturades on hotels i restaurants mantenen preus elevats i poca qualitat perquè ningú es proposa millor servei i a millor preu; els establiments ja estan satisfets en com es guanyen la vida i el sector no millora.

5.- El sistema d’economia de mercat és inestable, sempre ha de suportar períodes de crisis

. En determinats moments s’acumulen errors i es produeix una crisi generalitzada. Per això, a la pràctica, els sistemes econòmics han tendit a ser mixtes, amb una forta intervenció del sector públic per tal de garantir serveis i béns no rendibles per a cap empresa (serveis socials, etc.) i també per tal de rescatar i compensar sectors que temporalment sofreixen una crisi, com ens està passant ara amb la crisi immobiliari, la de venda de cotxes, obtenció de crèdits, etc.

Aquest sistema econòmic es va aplicar en primer lloc a Rússia amb la revolució dels soviets l’any 1917. Es va extendre a tota la URSS i als seus països satèl·lits de l’est d’Europa (Polònia, bielorrússia, ucraïna, Bulgària, Rumania, Hongria, Txecoeslovaquia, etc.), a Xina quan va triomfar la revolució comunista de Maó-Tse-Tung, i d’altres païssos asiàtics. Actualment, segueix vigent a Cuba i Corea del Nord. A Xina, el règim comunista fa dues dècades va introduir l’economia de lliure mercat al costat de sectors d’economia planificada.
En els països d’economia planificada o socialistes els mitjans de producció són propietat de l’estat. Les fonts d’energia, les matèries primeres, les instal·lacions industrials, les empreses, etc. No són de propietat privada. Des del govern es prenen les decissions, normalment a través d’un òrgan específic l’agència de planificacióque decideix què produir i com.
La pretensió ha estat decidir en funció de les necessitats reals de la població avaluades pels dirigents polítics que se suposa són els representants del poble o els garants dels seus interessos generals.

A la pràctica, aquestes agències han tingut èxit en un objectiu: fer molt equitativa la distribució de la renda. En canvi, ha fracassat en l’estímul al creixement econòmic i al seu dinamisme al no haver llibertat econòmica. Han estat i són societats amb molta apatia laboral, poca eficiència, i, per tant, escassetat i mala qualitat dels productes que al no haver (no poder) competir se’n degrada la seva producció.

Les empreses d’aquests països no pretenen obtenir beneficis i tampoc s’enfronten amb el problema d’haver d’estalviar i optimitzar recursos. Per tant, persegueixen únicament aconseguir els objectius que la planificació central els ha fixat amb els mínims riscos possibles.

Per evitar aquests problemes, els governs van veure’s obligats a augmentar els sistemes de control, les inspeccions i seguiment de l’activitat econòmica i va anar creixent la burocràcia. Una quantitat ingent de burocràcia es fa difícil de controlar i creixen les corrupteles; a canvi de diners o favors els buròcrates fan informes positius de moltes empreses (falsos) i tot el sistema esdevingué un engany.

A l’URSS es va intentar evitar la fallida general del sistema amb laperestroika o reforma política des de dins del sistema liderada perGorbachof. Però, una vegada iniciats els primers canvis i la introducció de llibertats, tot el sistema es va desfer. Ara presenciem una lenta i dificultosa reconstrucció d’una economia de lliure mercat.

A Xina, els dirigents comunistes van introduir molt abans el lliure mercat, la propietat privada, etc. I sense canviar el sistema polític han canviat el sistema econòmic.

En l’economia de mercat hi ha eleccions econòmiquescada dia. Els consumidors trien i al triar indiquen les seves preferències i necessitats. Les empreses, incentivades per l’afany de beneficis, estan atentes a les demandes dels consumidors i intenten satisfer-les i així ajusten la producció a les necessitats. Cap sistema centralitzat pot conèixer amb tant detall i concreció les necessitats econòmiques dels ciutadans.

Com hem vist, l’economia de mercat té limitacions i l’economia planificada ha fracassat. S’ha imposat un nou grup de sistemes que són mixtos. El mercat preval (és el centre bàsic del sistema) per assignar recursos, què i com produir i distribuir i a quins preus. Però l’estat intervé en l’economia controlant i fixant límit sempre amb l’objectiu de col·laborar amb el sector privat que és el motor econòmic.

A Espanya, ha estat l’Estat qui planificadament ha determinat la reconversió i modernització dels sectors energètics, l’elèctric sobretot, el siderúrgic, comunicacions, aeronàutic, i altres.

A Espanya, ha estat l’Estat qui ha redistribuït la renda amb la xarxa de serveis socials de la Seguretat Social.

Aquest sistema mixte fou defensat per John Maynard Keynes qui va estudiar i explicar molt bé les crisis del sistema, sobretot el “crac” de 1929 i propugnà la intervenció de l’Estat en l’economia amb inversions públiques per crear llocs de treball, ajudar amb subvencions a les inversions del sector privat per fer créixer l’economia i utilitzar els impostos per possibilitar el consum de la població més humil per evitar la caiguda de la demanda.