Descartes: Proves de l'Existència de Déu i les Tres Substàncies

L'Existència de Déu segons Descartes

Ara bé, hi ha una idea la realitat de la qual supera de llarg la realitat formal continguda en mi mateix: la idea de Déu. La idea de Déu és la d’una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Descartes posa l’accent sobre la noció d’infinitud, i conclou que és impossible que jo sigui la causa d’aquesta idea.

Efectivament, jo podria ser la causa de la idea de substància –i Déu és una substància– en la mesura en què jo sóc una substància pensant. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d’una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d’haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo –una substància finita– no puc ser la causa de la idea d’una substància infinita. Per tant, la idea d’una substància infinita dec d’haver-la rebuda d’una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.

Descartes adquireix aquesta idea a través de la seva anàlisi de les idees. Descartes divideix les idees en tres classes, segons el seu origen:

• Innates: les idees nascudes amb mi.
• Adventícies: aquelles idees que semblen provenir de l’experiència externa.
• Factícies o fictícies: construïdes per mi mateix, com per exemple, la idea d’una sirena.

Doncs bé, la idea de Déu és –com la idea de mi mateix– una idea innata; és com el “segell de l'artífex, imprès en la seva obra”.

A més d’aquest argument, que presenta a Déu com a causa de la seva idea en mi, Descartes desenvolupa una altra prova que mostra a Déu com a causa, ja no sols de la seva idea en mi, sinó també com a causa de la meva existència.

Aquest segon argument pot resumir-se així: jo, que em reconec com a un ésser imperfecte, reconec al mateix temps que no puc ser l’autor del meu ser, perquè, si m’hagués creat a mi mateix no m’hauria privat de cap de les perfeccions que concep en la idea de Déu.

Les Tres Substàncies Cartesianes

Descartes defineix la substància com allò que no necessita d’altres per existir, com allò que existeix per si mateix. Ara bé, l’únic ésser capaç d’existir per si sol és Déu; els altres éssers necessiten de la creació i conservació de Déu.

Descartes reconeix que, en efecte, el terme substància només és aplicable –en sentit propi– a Déu, però afirma que –en sentit analògic– també pot aplicar-se a aquells éssers creats que només necessiten el concurs diví per a existir. Així, Descartes distingeix dues substàncies creades:

• El jo o substància pensant (res cogitans)
• Els cossos o substància extensa (res extensa)

La res cogitans i la res extensa, encara que necessiten del concurs diví per existir, no necessiten d’altres éssers creats i, en aquest sentit, es pot dir que són substàncies. La substància pensant i la substància extensa són independents entre si, independència que Descartes fonamenta en el fet que d’elles es tenen idees clares i distintes. La nota més destacada de la noció cartesiana de substància és la seva autonomia o independència.

Nosaltres no percebem les substàncies directament, sinó que les coneixem a través dels seus atributs. I entre aquests, hi ha un que constitueix l’essència o naturalesa de cada substància: l’extensió en longitud, amplada i profunditat és l’atribut essencial dels cossos i el pensament és l’atribut essencial del jo.