Descartes: Mètode, Dubte i Veritats

Descartes: El Mètode

El problema que ben aviat preocupà Descartes era el de la fonamentació del coneixement: com puc avançar amb seguretat en el camí del coneixement? La resposta de Descartes és la següent: la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li manca un mètode adequat. Així, Descartes introdueix un mètode matemàtic en la filosofia, per tal de dotar la raó humana d'un criteri de veritat definitiu i inapel·lable.

Descartes estableix les quatre regles fonamentals del seu mètode:

• La de l'evidència (intuïció)
• La de l'anàlisi (dividir i després analitzar, comparar, reflexionar)
• La de la síntesi (deducció, del general al particular)
• La de l'enumeració

El Dubte i la Primera Veritat

Dubte metòdic: Posar en dubte tot allò que depèn dels sentits.

• Universal (dubtar de tot).
• Provisional (dubtes del que creus saber però finalment el reacceptes, si és el cas).
• Metòdic (el dubte és el mètode per arribar a la veritat).
• Teorètic (geni maligne).

El seu dubte no és pas com el dubte escèptic, sinó que és un dubte provisional, un pas que es dóna amb l'esperança de trobar després una veritat indubtable. I, certament, el dubte cartesià duu més enllà del dubte: s'autosupera. Vegem aquesta autosuperació: quan dubto, penso, i l'acció de pensar implica l'existència d'un ésser que pensa. Si jo estic pensant, aleshores també estic existint: Cogito, ergo sum (Penso, aleshores existeixo), aquesta serà la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. És una intuïció: absolutament res no permet de dubtar-ne, és evident, clara i distinta.

El cogito, ergo sum acompleix dues funcions ben determinades dins de la filosofia cartesiana:

1. Justifica l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos.
2. Esdevé un principi modèlic.

Les Tres Substàncies: El Jo Pensant

El dubte metòdic i universal ens ha dut a una realitat inqüestionable: l'existència d'un jo pensant, és a dir, d'una substància que pensa, una res cogitans, una ànima. Descartes conclou que puc dubtar de l'existència del meu cos i del món que m'envolta, perquè en tinc informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l'existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat.

Subjectivitat: És el conjunt de pensaments, idees, representacions... que flueixen en el meu jo. El problema que té Descartes és trobar la manera de saber que les meves idees sobre el món no són somnis ni il·lusions; dit amb altres paraules, el problema que té Descartes és trobar la manera com sortir de la pròpia subjectivitat i arribar a saber si hi ha coses objectives (és a dir, realitats exteriors al jo pensant) i com són aquestes coses.

Ja hem vist que el jo pensa diferents idees. Descartes les estudia i classifica, ordenant-les de la manera següent:

Idees Adventícies o Adquirides

Són les idees que provenen de fora, de l'experiència sensible, de la meva percepció del món o de l'ensenyament. Aquestes idees fàcilment poden resultar errònies, ja que moltes vegades tenim idees diferents sobre un mateix objecte extern. Però poden ser reals o no.

Idees Factícies o Artificials

Són les idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos.

Idees Innates o Naturals

Són les idees que sorgeixen a partir de la pròpia facultat de pensar. Són unes idees que la nostra ment capta i ha d'acceptar necessàriament sense poder-ne modificar res. Aquest tipus d'idees són les úniques vertaderes (no ofereixen cap mena de dubte).