L'Ànima i el Cos en la Filosofia Antiga: Plató, Aristòtil i Altres Visions

L'Ésser Humà: Cos i Ànima?

Quan un ésser humà mor, deixa de moure's, parlar, mirar o pensar. La mort implica la pèrdua de moltes facultats, i una d'elles és la creença que l'ànima abandona el cos. Antigament, l'ànima era considerada allò que donava vida al cos i el fonament de les seves operacions vitals, sent el principi mateix de la vida.

Visions Antigues de l'Ànima: Homer i l'Orfisme

Històricament, hi havia dues concepcions principals sobre l'ànima:

• La cultura homèrica: L'ànima era vista com un alè vital que abandona el cos per la boca en el moment de morir.
• La religió òrfica: Sostenia que l'ànima és una realitat divina presonera en un cos. La vida en el cos és un càstig que l'ànima pateix a causa d'una culpa comesa. L'ésser humà, mentre és viu, ha d'intentar purgar aquesta culpa purificant el cos, amb l'objectiu d'alliberar l'ànima per sempre i fer possible que visqui entre els déus. Mentre aquesta purificació no es produeix, l'ànima està condemnada a viure repetides reencarnacions.

La Concepció Dualista de Plató

Plató també tenia una percepció particular del cos i l'ànima. Va postular que l'ésser humà és un compost de dues realitats molt diferents: el cos i l'ànima. Per això, la seva concepció de l'ésser humà és dualista, ja que creu que estem formats per dues entitats.

Del cos, Plató pensava que és material, mortal i es corromp; és a dir, que envelleix i es fa malbé. Amb el cos, estem immersos en el món sensible. Segons Plató, el cos és un obstacle per a l'ànima, ja que sovint impedeix la visió de les Idees. A més, el cos arrossega l'ànima amb les seves passions, sent una mena de presó per a ella.

Segons Plató, l'ànima és immaterial i immortal; és a dir, no és una entitat física que es pugui veure, tocar o pesar. Està empresonada en el cos i es divideix en tres tendències o parts:

• Racional: La intel·ligència, que busca la veritat i el coneixement.
• Irascible: Els sentiments nobles, com el coratge i la voluntat.
• Concupiscible: Els desitjos corporals i les passions més baixes.

Amb aquestes tres parts, Plató volia explicar que realitzem tres tipus d'activitats amb l'ànima: raonar, tenir fortalesa i tenir prudència.

Aristòtil: La Unitat de Cos i Ànima

Aristòtil, a diferència del seu mestre Plató, dona una importància cabdal al cos. Observa que la majoria de les activitats considerades pròpies de l'ànima no poden ser dutes a terme sense el cos. Per tant, no és probable que l'ànima sigui una entitat completament separada del cos.

Així doncs, per a Aristòtil, el cos i l'ànima constitueixen una única substància. La relació entre ambdues és anàloga a la de la matèria i la forma: l'ànima és la forma del cos, de la mateixa manera que el cos és la matèria de l'ànima. La separació d'aquestes dues parts implicaria la destrucció de l'ésser al qual formaven. Una ànima sense cos no és res, i un cos sense ànima deixa de ser un ésser viu (o un animal, en el seu sentit més ampli).