Descartes: Déu, el Món i la Llibertat - Metafísica Cartesiana
Enviado por ojeteduin y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,49 KB
Descartes: Déu, el Món i la Llibertat
Déu: Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, però, malgrat això, el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Així, la idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d’ésser perfecte: és la idea de Déu. Segons Descartes, aquesta idea de perfecció o de Déu no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes; aleshores, ha estat una realitat divina que l’ha fet sorgir dins de les nostres ments. És la idea innata de Déu.
La demostració de l’existència de Déu és una peça fonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet de superar la meva subjectivitat. La substància perfecta, un ésser que no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany. Déu esdevé garantia del coneixement (veritat). En Déu existeixen les grans veritats.
En els seus arguments a favor de l’existència de Déu, Descartes incorpora l’antic argument ontològic de sant Anselm, si bé reforçat, ja que per a Descartes les idees tenen una realitat indiscutible. L’essència de Déu és inseparable de la seva gran propietat, l’existència. A aquest ésser perfecte no li pot mancar una perfecció com és l’existència.
El Món i la Substància
El món: Déu és la substància perfecta que em permet de fer ús dels sentits si aquests estan subordinats a la raó.
Substància finita i creada: la dels cossos, amb un atribut fonamental, l’extensió.
El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents, el pensament no té res a veure amb la realitat material, i la vida d’aquestes realitats materials és semblant a un rellotge.
Diferències de les tres substàncies:
Les tres substàncies | ||
DÉU (substància per excel·lència) | JO PENSANT (ànima) | MATÈRIA (cos extens i món extens) |
Substància perfecta, amb una raó també perfecta. | Substància imperfecta, però dotada de raó. | Substància imperfecta. Qualitats primàries i secundàries. |
Per a Descartes l’ànima i el cos s’uneixen a través de la glàndula pineal.
Llibertat i Mecanicisme
Llibertat i mecanicisme: Dualisme antropològic (cos/ànima). El cos està governat per lleis mecàniques que el determinen.
La llibertat és un bé que Descartes proclamà, només perquè era lliure ha pogut dubtar de tot.
El mecanicisme que es desprèn del dualisme antropològic (en què l’ànima és lliure i el cos està determinat per lleis mecàniques) tingué implicacions de tota mena, positives i negatives. D’una banda, estimulà la recerca biològica, fisiològica i mèdica.
Si tota la matèria i tota la natura són considerades una màquina, una realitat d’ordre inferior al pensament, aleshores, la natura queda a disposició i al servei de l’home. El mecanicisme de Descartes impulsà una actitud poc respectuosa envers la natura.