Crítiques a Plató: Intel·lectualisme Moral i la República

Crítiques a l'Intel·lectualisme Moral de Plató

L'intel·lectualisme moral és una doctrina que Plató va heretar de Sòcrates, el qual creia que tots tenim, en el nostre interior, els valors morals. Aquesta teoria implica una identificació entre el coneixement i la virtut: el savi no pot fer mal i qui fa el mal ho fa per ignorància.

A partir d'aquest convenciment, Plató vincula aquesta teoria a la política, justificant d'aquesta manera el paper dels savis/filòsofs en el govern de la República. Segons ell, si els que coneixen la justícia obren en conseqüència, els més virtuosos són els filòsofs i, per tant, els més indicats per dirigir l'Estat.

La Crítica d'Aristòtil a l'Intel·lectualisme Moral

Aristòtil va criticar aquesta concepció ètica argumentant que la voluntat i el desig no tenen per què obeir la raó. És possible obrar injustament sent-ne plenament conscient; qui fa el mal no té per què ser un ignorant.

En la línia d'aquestes consideracions, podem trobar nombrosos casos que contradirien la teoria socràtico-platònica, com per exemple, els casos de pederàstia comesos per membres de l'Església extremadament cultes.

D'altra banda, és important assenyalar que, tot i que les concepcions ètiques actuals estan força allunyades de l'intel·lectualisme moral, sovint es tendeix a pensar que fer el mal està unit a la ignorància dels individus, ja que es cometrien menys crims si alguns delinqüents poguessin accedir a una bona educació.

Crítiques al Model d'Estat de la República de Plató

Plató ens descriu una república on tots els aspectes de la vida dels individus estan controlats per l'Estat. L'educació té la finalitat de disciplinar els ciutadans; de fet, els nens pertanyen a l'Estat (la família està prohibida) i seran educats per servir a la comunitat estrictament dins de les classes socials a les quals seran assignats.

A més, els nens amb alguna discapacitat seran abandonats en algun lloc fora de la polis, i també proposa l'expulsió dels poetes i els pintors (perquè l'únic que fan és lloar la bellesa del sensible). Plató també afirma que, en determinades circumstàncies, l'engany per part dels governants és legítim.

El Totalitarisme a la República Platònica

La crítica més freqüent assenyala que la República implica un model d'Estat totalitari, en el qual els individus estan sotmesos, ningú és lliure i tots són esclaus del “bé comú”. La manca de llibertat i la intromissió de l'Estat en tots els aspectes de la vida dels ciutadans són mesures pròpies dels règims totalitaris.

Plató justifica aquestes mesures dient que una polis justa és aquella que persegueix el bé de la comunitat. No obstant això, aquesta concepció èticopolítica xoca amb moltes teories ètiques contemporànies més liberals, com per exemple, la de Stuart Mill. Per a ell, la recerca del bé comú no podria mai justificar el totalitarisme ni la intromissió de l'Estat en la vida privada dels individus. La llibertat individual i la dignitat humana són fonaments de l'ètica, i si les vulnerem, estem transgredint una regla imprescindible per a la felicitat.

La Visió de Karl Popper sobre la República

D'altra banda, Karl Popper, a la seva obra La societat oberta i els seus enemics, afirma que la divisió estricta de classes que proposa Plató és equiparable a considerar els individus com un ramat d'ovelles (artesans), dirigides per gossos (guardians), que segueixen les ordres dels seus amos (governants), els quals viuen estrictament separats del ramat humà.

També Popper assenyala que la República és, en realitat, una reacció defensiva en contra de la mentalitat i la concepció sofística de l'ésser humà. Plató veia que Atenes estava amenaçada per l'adveniment de noves idees com la individualitat, la llibertat i el relativisme, que estaven guanyant terreny i destruint la unitat sociopolítica de la polis (el gran invent dels grecs que els convertia en superiors a altres pobles).

El problema és que Plató es va erigir com el gran defensor de Sòcrates i, alhora, va contradir alguns dels ideals del seu mestre, com la llibertat de pensament per la qual Sòcrates havia mort. Segons Popper, Plató es va convertir en el precursor de molts polítics que sovint apel·len a la moral i als sentiments humanitaris amb finalitats antihumanitàries i immorals.