Coneixement Científic: Origen, Característiques i Mètodes

Coneixement Científic

Origen de la ciència

Va sorgir quan l'ésser humà va tenir la convicció que els fenòmens naturals es podien integrar en un sistema ordenat i coherent, perdent l'aparença atzarosa i tornant-se previsibles.

La ciència es va independitzar de la filosofia i va desenvolupar uns mètodes propis, període conegut com a revolució científica (S. XVI i XVII).

Característiques de la ciència

Galileu, considerat el primer científic modern, va inaugurar una nova manera de fer i entendre la ciència. Va tractar temes anteriors, com el moviment dels cossos, però d'una forma diferent.

Consta de dues característiques principals:

• Experimentació: Per estudiar algunes de les seves hipòtesis, creava una situació ideal per fer els experiments. Va ser el primer a utilitzar telescopis en els seus estudis.
• Matematització: La natura atén a unes regularitats que es poden expressar matemàticament. Va aportar major precisió en les observacions.

Els components de la ciència

La ciència crea un llenguatge artificial per garantir l’objectivitat i la precisió dels seus conceptes, lleis i teories:

• Conceptes (han d’estar perfectament definits):
  • Classificatoris: Permeten organitzar la realitat en grups.
  • Comparatius: Permeten ordenar gradualment els objectes d’un conjunt.
  • Mètrics: Permeten mesurar numèricament propietats dels objectes.
• Lleis: Enunciats bàsics del coneixement científic, es caracteritzen per:
  • Utilitzar conceptes que han estat definits de forma precisa.
  • Determinar de manera universal una regularitat d’una mateixa classe.
• Teories: Té la intenció d’explicar àmbits de la realitat de la manera més àmplia possible. Amb lleis científiques interconnectades arribem a fer teories científiques.

Explicacions Científiques

Quan analitzem un concepte de coneixement no basta amb la descripció de la realitat, sinó que necessita una explicació, un "Perquè?" Per tant, una explicació científica és una resposta a un "Perquè?" de forma comprensible i classificadora de la realitat.

4 Tipus d'Explicacions:

• Deductiva: Quan deduïm la conclusió. (pròpies de les ciències naturals i formals).
• Probabilística: Mai aconsegueix una seguretat deductiva. (pròpies de les ciències humanes).
• Teleològica: Recórrer a les intencions o finalitat per la qual es duu a terme una acció i els mitjans necessaris per aconseguir-ho. Aquest tipus d'explicacions permet aclarir fets històrics o comportaments humans en general.
• Explicació Genètica: Tipus d'explicació històrica però també de ciències naturals. (Ex: Perquè el català conté nombrosos arabismes? / Perquè hi ha nitrogen en l'atmosfera?).

Classificació de les ciències

• Proposicions formals (lògica/matemàtica): No s'ocupen dels esdeveniments que ocorren al món, no es basen en l'observació, sinó en la coherència interna del sistema.
• Proposicions Naturals (Física/Química/Biologia): S'ocupen de la realitat natural.
• Proposicions Socials o Humanes: S'ocupen de la realitat social i humana.
• Proposicions empíriques: S'ocupen de la realitat dels fets que ocorren al món i les seves relacions. Contingut empíric que sorgeix de l'observació i l'experiència. Les afirmacions han de ser comprovades amb l'experiència.

Es dubtava sobre si la història i la psicologia havien de ser ciències, ja que no es poden comprendre amb el llenguatge matemàtic, no sempre es basen en l'observació i no es poden establir lleis universals que permetin predir el comportament individual o col·lectiu. Però comparteixen amb les ciències naturals l'objectivitat, la precisió i el mètode que les caracteritza.

El mètode deductiu

Deducció: consisteix a obtenir una determinada conclusió a partir de la informació que disposem. Si la informació és certa, la conclusió necessàriament és certa.

El mètode deductiu no amplia coneixement, només la deixa clara. Aquest mètode s'utilitza en totes les ciències, sobretot en les formals. Per tal d'aconseguir bons resultats hem de tenir una bona relació i estar segurs de la certesa.

El mètode inductiu

La inducció no té la seguretat de la deducció. El raonament inductiu consisteix a aconseguir una tesi general a partir d'un conjunt de casos concrets. Hi ha tres fases:

1. Observació i posterior classificació de fets concrets.
2. Generalització de lleis mitjançant la inducció.
3. Formulació de prediccions que confirmin que la teoria s'ajusta a la realitat.

Ens porta a obtenir conclusions que amplien el nostre coneixement, ens permet generalitzar, però sempre es pot trobar alguna excepció.

El problema de la inducció

Inducció, procediment que segueixen els científics per a desenvolupar la seva activitat, se'ls coneix com a inductivistes. Cada cas particular verifica la tesi. Com més vegades es comprovi millor serà el seu suport empíric.

L'inductivisme defensa que els fets són previs a les teories. Aquest mètode també ens ajuda a ampliar coneixement però hi ha problemes:

• No hi ha observació sense teoria.
• No és formalment vàlida.

El mètode hipoteticodeductiu

Combina la referència de les dades empíriques de la inducció amb la generalitat i la consistència de la deducció.

1. Definició del problema: s’inicia amb una situació problemàtica per a l’ésser humà.
2. Formulació de la hipòtesi.
3. Deducció de conseqüències.
4. Contrastació de la hipòtesi.
5. Refutació de la hipòtesi.
6. Confirmació de la hipòtesi.
7. Obtenció de resultats.

La qüestió de la demarcació

Es fa servir per referir-se a la discussió sobre establir un criteri que ens permeti separar o distingir ciència i el que no ho és. Hi ha diverses respostes:

• Verificacionisme: Perquè una teoria pugui ser considerada científica ha de ser demostrada empíricament, per lo tant, es basa en l'experiència. (Inducció).
• Falsacionisme (Karl Popper): El científic no realitza experiments per a confirmar o verificar les seves teories, sinó que procura deduir conseqüències experimentals que posin seriosament a prova la teoria en qüestió.

Una teoria científica ha de ser falsable, s’ha d’exposar a quedar refutada.

De la Tècnica a la Tecnologia

Tecnologia: Conjunt de procediments i recursos de gran complexitat i satisfacció que caracteritzen la tècnica des del s. XVIII.

A partir de la ciència moderna, la tècnica i la ciència van de la mà.

A partir de Galileu, la investigació científica requereix de la tècnica.

La tècnica moderna suposa una tal revolució que se li ha encunyat un altre nom que la distingeix de la tècnica antiga: tecnologia.

Noves tecnologies i reptes

A mitjans del s. XX, l'escola de Frankfurt proposa contraposar l'ús de la raó instrumental (té en compte la utilitat) al concepte de la racionalitat crítica: planteja si proporcionen millora de la vida o no, es prioritza la raó instrumental.

Raó instrumental: Només atén a la utilitat, l'eficiència i la productivitat.

Raó crítica: Valora l'acció en la mesura en què contribueix a la millora de la nostra vida.

L'escola de Frankfurt planteja:

• Ètics: Els avenços tecnològics han de respectar la dignitat humana.
• Mediambientals: No han de posar en perill l’entorn natural.
• Socials: Han de repercutir en el benestar de tota la població.

Cap a una tecnologia responsable

Tecnoètica: Ètica del desenvolupament tecnològic que estableixi límits morals.