Tècniques de gravat: xilografia, linoleografia i gravat en buit

L'Obra Gràfica: Definició i Classificació

L’obra gràfica és el conjunt d’estampes generades mitjançant una matriu, elaborada mitjançant alguna de les tècniques gràfiques de gravat, i estampades amb un dels diversos sistemes d’impressió. Aquest procés de traslladar una imatge al paper un determinat nombre de vegades és el que atorga al gravat la seva característica bàsica: l’obra múltiple.

La classificació de tècniques i procediments de gravat es pot fer segons diferents tipus de criteris:

1. Segons el material de la matriu: fusta, linòleum, pedra, metall, malla…
2. Segons la tècnica d’elaboració de la matriu: directa, indirecta, additiva…
3. Segons el sistema amb què es fa l’estampació. Es basa en el lloc que ocupa la tinta en el moment de realitzar l’estampació.

Tipus de Gravat

Hi ha quatre grups diferents:

• Gravat en relleu: xil·lografia
• Gravat en buit: calcografia
• Gravat en pla: litografia
• Gravat amb tamís: serigrafia

El Taller de Gravat: Espai i Materials

El taller ha de ser espaiós, disposar d’una taula sòlida i ben il·luminada, estanteries, armaris per a les eines, les planxes, els productes químics, tintes i el paper. Ha d’estar ben ventilat. Ha de tenir una zona humida amb instal·lació d’aigua, i cubetes per treballar amb àcids.

Les Tintes

N’hi ha d’aquoses i de grasses. Les segones són més recomanables per ser adequades a tots els procediments, tenir més capacitat de cobertura i consistència. Han de tenir una consistència cremosa, semblant a la margarina. Es pot diluir amb oli de llinosa. Les tintes de color són més olioses que les negres.

Les Eines

Cada tècnica de gravat i procés de treball requereix unes eines específiques. Per a la incisió directa, es poden emprar gran varietat d'utensilis. Les eines d’ús més habitual són: el burí, la punta de gravar, la gúbia, el brunyidor, el rascador, la ruleta, el granejador, la llima…

Xilografia: Tècnica Tradicional

Xilografia a Fibra

Tècnica de gravat que es va desenvolupar paral·lelament a la invenció de la impremta. La fusta ha d’estar tallada en el mateix sentit de l’eix de l’arbre. Les fustes dures (noguer, cirerer) proporcionen més detall que les toves (pi, om, til·ler). També s’usen fustes elaborades industrialment (contraxapat, fibra DM). El gruix de la planxa ha de ser d’uns 2 cm. Per endurir la fusta, és convenient preparar-la amb oli de llinosa.

Per a transferir el dibuix a la planxa, utilitzem paper de calcar i paper carbó, blanc o negre. Hem de fer el dibuix invertit (esquerra-dreta). Les eines més adients per a treballar la fusta són les gúbies i els enformadors.

Xilografia a Contrafibra o a Testa

La fusta ha d’estar tallada perpendicularment a l’eix de l’arbre. El boix és la fusta més adequada, per la seva duresa i absència de vetes. Com que el diàmetre dels troncs de boix és bastant petit, per preparar una matriu s’han d’encolar diversos llistons de secció quadrangular.

Es poden obtenir unes matrius amb un nivell de detall i precisió molt més grans que en la xilografia a fibra. El gravador britànic Thomas Bewick (1753-1828) és considerat el més important en l’ús de la xilografia a contrafibra. L’eina més adient per gravar amb aquesta tècnica és el burí.

Linoleografia: Versatilitat i Color

Linoleografia La matriu és una planxa de linòleum d'uns 5 mm de gruix, normalment de color marró o gris. És un material força tou i uniforme que s'usava per a revestir sòls i que està fet amb una pasta de pols de suro i oli de lli dipositada sobre una tela d’arpillera que li fa de suport.

Emprant gúbies, resulta senzill de gravar. No permet, però, obtenir línies molt primes. És més indicat per a imatges formades d'àrees més o menys àmplies de color pla. Com en el cas de la xilografia, l'entintat es fa amb corrons de goma, i la impressió, preferiblement amb la premsa vertical, tot i que també es pot usar el tòrcul.

Linoleografia: Tècnica de la Planxa Perduda

Inventada per Picasso, consisteix a obtenir diverses matrius d'una mateixa planxa, de les quals es faran impressions de diversos colors. Procés de treball:

1. Es grava la planxa, traient material en les zones que volem que quedin amb el blanc del paper.
2. S'entinta, i es fa la primera impressió amb el color més clar dels que s'usaran.
3. Posteriorment, amb les gúbies es continua traient material de la planxa en les zones que volem que quedin amb el color que hem fet la primera impressió.
4. S'entinta, i es fa la segona impressió amb un color més fosc que l'anterior, al qual es sobreposarà.
5. Seguidament, eliminem la resta de material de la planxa excepte les que corresponen a les zones que volem que siguin del color previst per a la propera impressió.
6. S'entinta, i es fa l'última impressió amb un color més fosc que l'anterior, al qual es sobreposarà.

Gravat en Buit: Profunditat i Detall

Gravat en buit permet obtenir una imatge fent solcs en un determinat material i posteriorment dipositar tinta dins d'aquestes incisions per a transferir-la al paper. La zona gravada (en profunditat) serà la que correspondrà al dibuix i la que ha quedat sense alterar (en relleu) serà la que correspondrà als blancs del paper, les zones sense tinta.

Les incisions es poden fer sobre la matriu mitjançant l’acció d’eines (incisió directa), o gràcies a l’acció d’un àcid que ataca el metall de la matriu per corrosió (incisió indirecta).

Orígens del Gravat en Buit

Els orígens del gravat en buit estan relacionats amb els orfebres i fabricants d’armadures de metall dels segles XV i XVI. En un primer moment, utilitzaven el gravat per incisió directa (punta seca), però els fabricants d’armadures Daniel Hopfer i fills (1470-1520), van introduir l’aiguafort (incisió indirecta) per decorar algunes parts d'aquells objectes.

El mateix Hopfer va realitzar matrius a l’aiguafort per fer estampes sobre paper. A principis del segle XVI, l’aiguafort ja era una tècnica coneguda i practicada pels artistes europeus.

Mestres del Gravat en Buit

De manera molt especial cal destacar l’alemany Albert Dürer (1471-1528) i l’holandès Rembrandt van Rijn (1606-1676), considerats dos dels grans mestres del gravat, els quals van combinar la incisió directa (punta seca) i la indirecta (aiguafort).