Crisi Econòmica i Gran Depressió: Anys 20 i Crac del 29

Els Indicadors Econòmics: Crisi i Cicles

Una crisi econòmica és una pertorbació de curta durada de les activitats productives i dels aspectes humans i socials que s’hi relacionen.

Símptomes d'una Crisi Econòmica

• La caiguda de la producció
• La baixa dels preus
• L’increment de l’atur
• L’alentiment dels intercanvis internacionals de béns i capitals

Les crisis poden ser sectorials (afecten sectors concrets) o globals (afecten tota l’economia). En el segon cas, marquen el pas d'una etapa d’expansió a una de depressió.

En una industrialització, una crisi econòmica no només fa que disminueixi la producció, sinó que la producció creix més a poc a poc. Des del capitalisme, les crisis són inevitables i cícliques.

L’economista Nikolai Kondratiev va assenyalar l’existència de moviments de llarga durada amb punts de crisi que va situar als anys 1814, 1873 i 1920. Aquests moviments incloïen oscil·lacions més breus relacionades amb el comerç del segle XIX, estudiades per Joseph-Clément Juglar. Tot i això, cap dels dos cicles comprometia la tendència de la producció i dels rendiments a l’alça.

Factors que Combinen les Crisis

Les crisis són el resultat de la combinació de diversos factors:

• Problemes en l’esfera real de l’economia
• Alteracions en l’esfera financera
• Canvis en l’esfera social

Un dels factors tradicionals que es considera causa de les crisis és la sobreproducció.

L'Economia dels Anys 20: De la Crisi a la Prosperitat

Després dels desajustos econòmics amb crisis puntuals fortes, es va entrar en una època d’expansió anomenada prosperity.

El Retorn a la Normalitat (1920-1924)

A partir de 1921, es va entrar en una crisi caracteritzada per la baixa de preus, l’alentiment del ritme comercial i l’increment de l’atur. Les raons venien dels Estats Units, ja que l’any 1920 es van retirar els crèdits concedits a Europa.

Aquesta crisi es va començar a superar el 1922, un cop es van reabsorbir els estocs. Quan encara no s’havien satisfet les necessitats bàsiques de la població, per manca de mitjans de pagament, no tenia accés a una producció que era excessiva.

Immediatament després de la guerra, també es van produir pertorbacions econòmiques fruit de l’anarquia monetària. Durant la guerra, tots els països (excepte els Estats Units) van suspendre la convertibilitat dels seus bitllets en or, al mateix temps que la inflació es disparava.

L’excés de bitllets en circulació feia fluctuar els preus per l’especulació: els països amb monedes febles les posaven a la venda i les canviaven per monedes sòlides, o bé per or. Alemanya va ser el cas més gran d’especulació (el marc gairebé va deixar de tenir valor).

La Conferència de Ginebra del 1922 i el Pla Dawes del 1924 van permetre restablir un cert ordre monetari internacional. La inflació va empobrir la classe mitjana i va originar un desgavell psicològic important.

La Prosperitat (The Roaring Twenties)

Entre 1920 i 1929, la producció industrial i la productivitat van créixer al voltant del 40%. Aquest creixement estava relacionat amb diversos factors:

• La demanda generada a causa de la destrucció causada per la guerra
• L’ús de noves fonts d’energia
• Nous sectors industrials
• Les comunicacions
• El creixement intensiu a causa de la fabricació en cadena i l’estandardització

Es van implantar les concentracions d’empreses en trusts i càrtels. Un exemple notable van ser "les Set Germanes", les set empreses petrolieres més importants del món que van dominar el sector fins al 1973.

Els Desequilibris en el Creixement

El creixement econòmic dels anys 20 presentava alguns desequilibris:

• Era desigual i no va afectar a tot arreu de la mateixa manera.
• Depenia massa del capital nord-americà.
• La demanda i la productivitat no creixien al mateix ritme.

L’any 1929, tres quartes parts de la indústria es concentraven als Estats Units, Alemanya, França i la Gran Bretanya.

Durant la guerra, els preus dels productes agrícoles van pujar, cosa que va estimular els agricultors a invertir en maquinària i adobs químics. En acabar la guerra, els preus van baixar (especialment als Estats Units). Molts agricultors no van poder tornar els crèdits i es van quedar sense terres. L’atur va augmentar pels assalariats del camp. La crisi agrícola va ser greu als països que conreaven un sol producte.

Els Estats Units eren el principal creditor. Alemanya i Àustria es van recuperar gràcies als crèdits dels Estats Units. A partir de 1925, la major part del capital es destinava a la borsa, on els beneficis eren més ràpids, encara que fos com a resultat de l’especulació.

El Crac del 29 i la Gran Depressió dels Anys 30

Algunes de les raons d’aquesta crisi es troben en els desequilibris de la dècada anterior. El detonant va ser el Crac del 29.

La Borsa i el seu Funcionament

La borsa és un mercat d’accions on es distingeixen dos valors:

• El valor nominal: el valor fix de l’emissió sobre el qual es feia el càlcul de repartiment dels dividends en cas que hi hagués guanys.
• El valor real: puja i baixa segons l’oferta i la demanda de l’acció a la borsa.

L’oferta i la demanda depenen de la situació econòmica de les empreses i de factors psicològics o polítics. Una manera d’obtenir beneficis a la borsa és especular sobre l’alça dels valors. L’especulació també es pot fer demanant crèdits a la banca per comprar accions a la borsa i, un cop el valor ha pujat, vendre-les. Abans de 1929, als Estats Units, aquesta mena de crèdits d’un dia per l’altre s’anomenaven call loans.

El Crac Borsari del 29

Des de 1925 fins a 1929, el valor total de les accions cotitzades a la borsa de Nova York va passar de 27.000 milions de dòlars a 89.000 milions de dòlars. A partir del 3 de setembre de 1929, la borsa no va pujar més i va experimentar variacions del valor.

El 24 d’octubre (conegut com el Dijous Negre) van sortir a la venda més de 12 milions d’accions sense demanda, així que el valor va caure en picat. El dia 28 es van posar a la venda més de 9 milions d’accions i l’endemà, 33 milions d’accions. Les cotitzacions de les accions van baixar brutalment i això no es va aturar fins al 1933.

Les Causes del Crac

La principal causa va ser l’abús del crèdit. Des de 1925, als Estats Units, es veia una aturada en el creixement de la producció i una lleugera caiguda dels preus. A partir d’aquí, les inversions de capital es van orientar a la borsa, que a curt termini resultava més rendible. La compra d’accions va estar estimulada per l’existència dels crèdits a la vista (call loans).

El crac borsari del 29 sembla que no va ser el causant directe de la crisi i de la depressió subsegüents. La crisi agrícola s’arrossegava des de feia pràcticament una dècada. La llarga crisi que es va iniciar el 1929 i que va marcar la dècada dels anys 30 del segle XX, no va ser només deguda a l’especulació borsària i a l’abús del crèdit: la crisi econòmica venia d’abans. El crac borsari del 1929 va marcar la consciència de l’inici de la crisi i en va agreujar els efectes.

De la Crisi Borsària a la Depressió Econòmica

L’esfondrament de la borsa va afectar la banca, que va deixar de recuperar bona part dels crèdits que havia concedit. Els bancs que van sobreviure van limitar la concessió de crèdits, amb la qual cosa nombroses empreses que en depenien van veure com s’eixugaven les seves possibilitats de liquiditat i van fer fallida. Això va fer caure les inversions.

La crisi de sobreproducció va fer caure els preus en disminuir la demanda. A fi de fer-los pujar, moltes fàbriques van reduir la producció per vendre estocs. Molts grangers s’havien endeutat posant com a garantia els seus terrenys i, com que no podien retornar els crèdits, els bancs els van prendre les terres. Per fer pujar els preus agraris, es llençaven o cremaven milers de tones de menjar mentre la gent passava gana.

La fallida de la banca, la fallida de les empreses, la crisi agrícola i la tendència a disminuir la producció van ser les causes de l’increment de l’atur fins a límits desconeguts.

L'Extensió de la Crisi Global

La crisi es va estendre globalment per diversos factors:

1. El primer factor va ser la fam de liquiditat de la banca nord-americana, que va repatriar les inversions que havien finançat la recuperació econòmica a Europa.
2. El segon factor va ser la pèrdua de capacitat de compra del mercat nord-americà, que va incidir en la baixa del comerç.

L’efecte final va ser la caiguda dels preus de les matèries primeres que procedien dels països subdesenvolupats, molts dels quals depenien d’aquests productes per sobreviure. Probablement, l’inici de la situació de subdesenvolupament del Tercer Món va iniciar-se amb la crisi del 29.

El 1931, la convertibilitat de la lliura esterlina es va devaluar un 30% per estimular les exportacions. La depressió de la dècada de 1930 no va ser deguda només a una "epidèmia econòmica" dels Estats Units. La retirada del capital nord-americà i la contracció del seu mercat van afectar l’economia europea.

Les Conseqüències Socials de la Depressió

• La classe treballadora de la indústria i dels serveis va ser la víctima principal de la crisi. La baixa dels sous, la retallada de l’horari de treball i l’atur sense cap cobertura social van ensorrar milions de persones en la misèria més negra. Les persones que van conservar el lloc de treball van veure’s lleugerament afavorides per la baixa dels preus.
• Els agricultors van ser l’altre grup social més castigat per la caiguda dels preus. Molts d’ells, arruïnats del tot, van emigrar a les ciutats i van contribuir a formar les grans extensions de barris degradats als suburbis.
• La classe mitjana va ser sacsejada pels efectes de la crisi: els petits rendistes es van enfonsar de sobte per la pèrdua del valor de la moneda; els petits i mitjans empresaris per les fallides i la disminució de les vendes.

Les conseqüències psicològiques i el canvi de mentalitat que la crisi va propiciar van ser significatius: van decaure els valors tradicionals i es va incrementar la sensació d’inestabilitat, la desesperança i les actituds pessimistes. No és gens estrany que es cregués que el capitalisme havia arribat al seu final i que el socialisme d’Stalin era l’alternativa per sortir de la situació de crisi.

Respostes a la Crisi: New Deal i Autarquia

El New Deal

Les principals mesures del New Deal van ser les següents:

• La reforma financera
• La intervenció en l’agricultura
• La intervenció en la indústria
• La lluita contra l’atur
• La institució de mesures socials

L'Autarquia

L'autarquia va ser el model econòmic que van adoptar els sistemes totalitaris a Itàlia i a Alemanya, i també en part, l’URSS. Consistia a reduir al màxim la dependència de l’exterior i a controlar les importacions amb l’autorització només de les més indispensables. Es tractava que l’Estat s’autoabastís del tot.