La crisi del 98: guerres colonials, desastre i regeneracionisme a Espanya

Ciencias sociales5,02 KB

La crisi del 98: guerres colonials i desastre

Introducció

La crisi del 98 (les guerres colonials) va posar fi a les guerres de Cuba i al començament de la darrera guerra cubana. Els governs espanyols havien tingut l'any 1876 l'oportunitat d'introduir a la colònia alguns reformes defensades pels nacionalistes il·lencs.

La falta d'un veritable descentralisme que donés a l'illa òrgans representatius i la política fortament proteccionista de l'economia cubana van afavorir el sorgiment de nous revolts independentistes.

Causes

  1. El retard o l'incompliment de les reformes polítiques i administratives va provocar l'inici del conflicte el 1879 i la posterior insurrecció el 1895.
  2. El colonialisme: les grans potències van començar a lluitar per obtenir els recursos naturals i ampliar els mercats. El principal encontre entre les potències va ser la Conferència de Berlín (1885), que va repartir Àsia i Àfrica. A Espanya només li va tocar el territori africà. Les colònies espanyoles (Cuba, Puerto Rico, Guam, Carolines, Marianes i Filipines) estaven en el punt de mira d'Alemanya i dels EUA. La colònia es basava en el domini dels més forts. Espanya era un país feble i aïllat diplomàticament, i no podia fer front.
  3. La debilitat de l'Estat espanyol va provocar que la presència espanyola a les seves colònies fos minvant. Espanya era un estat atrasat econòmica i socialment.

La guerra de Cuba i de Filipines

José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà, protagonista de la revolució independentista. La insurrecció va començar a la part oriental de l'illa i s'estengué a la part occidental.

Cánovas va enviar un exèrcit a Cuba, dirigit per Martínez Campos, per arribar a acords que posessin fi als alçaments. La falta d'èxits militars va comportar el relleu per Weyler, partidari de posar fi a l'elevada mortalitat. Cal destacar el general Cervera, brillant. Després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va decidir provar l'estratègia de conciliació i concedir autonomia a Cuba, el sufragi universal i la igualtat de drets entre peninsulars i illencs.

Es produeix també la de Filipines, on destaca el general Montojo. L'alçament va ser fortament reprimit i el seu principal dirigent fou executat.

La intervenció dels EUA (1898)

Els EUA declaren la guerra a Espanya, amb el pretext de l'enfonsament del vaixell Maine a l'Havana. Intervenen a Cuba i Filipines i la derrota és ràpida. Es signa la pau de París: Espanya abandona Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines, i perd el control del Nord-Amèrica. Venem les Carolines i les Marianes a Alemanya. Només li resten els territoris africans.

Conseqüències

"Espanya, després de la crisi del 98, queda sense pols". La derrota va sacsejar la societat i la classe política. Un estat de frustració per la destrucció d'Espanya i la seva relegació a un paper secundari. A més, la premsa estrangera presentava Espanya com una nació moribunda.

Repercussions econòmiques i polítiques: malgrat l'envergadura del desastre i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s'esperava. No hi va haver crisi política ni fallida de l'Estat. El sistema de la Restauració va sobreviure al desastre. Els vells polítics conservadors es van adaptar al nou temps i a la retòrica de regeneració. No va haver crisi econòmica, malgrat la pèrdua de les colònies i del deute de la guerra. Va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va causar un important impacte psicològic en la població. La burgesia industrial, desenganyada de la política, va renovar i va orientar el seu suport cap a les formacions nacionalistes.

El regeneracionisme: la crisi colonial va provocar la necessitat d'una regeneració i modernització de la política espanyola. Finalment, la derrota militar va significar un canvi important en la mentalitat dels militars, que es van inclinar cap a posicions més autoritàries i intransigents contra l'onada d'antimilitarisme.

El fracàs del govern "regeneracionista": el govern de Sagasta va estar desgastat i menyspreat. El 1899, la reina regent (Maria Cristina) va atorgar la seva confiança al nou líder conservador Francisco Silvela, que va convocar eleccions i va iniciar una política reformista, on va impulsar una política pressupostària que va augmentar els tributs sobre els productes de primera necessitat.

Conclusió: el govern es va mantenir en el poder fins al 1901, quan Maria Cristina va atorgar el poder als liberals. Les promeses de regeneració havien quedat en retòrica. El torn de partits i les vells pràctiques polítiques estaven mostrant la seva capacitat per adaptar-se a qualsevol intent de canvi. El sistema de la Restauració havia rebut un cop molt fort, però havia sobreviscut i quedat aïrablement intacte.

Descargar

PDF Word HTML