Tipus de bilingüisme: territorial, social i individual

Bilingüisme territorial (política lingüística)

És aquell que es dona quan tenim dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l'idioma (per exemple, el Canadà). La constitució d'aquests estats reconeix dues llengües estatals i declara l'oficialitat única de cadascuna en els respectius territoris.

L'Estat ha d'atendre els seus ciutadans en la seva llengua i oferir-los les condicions perquè puguin viure exclusivament en aquesta. Els elements que no circulin per l'àrea lingüística s'han d'oferir en els dos idiomes. Es tracta, oficialment, de dues zones monolingües dins un mateix Estat.

Bilingüisme social

Consisteix en la utilització de dues llengües en un mateix territori, una d'autòctona i l'altra de sobrevinguda. Segons l'extensió de la llengua forana en la comunitat receptora, el bilingüisme és generalitzat o bé limitat (com l'anglès a l'Índia colonial).

Respecte a la situació legal, podem distingir entre:

• Bilingüisme oficial: hi ha cooficialitat lingüística.
• Bilingüisme no oficial: una de les llengües no és oficial.

Bilingüisme individual

És el domini de dues llengües per part d'una mateixa persona. Podem distingir diversos tipus:

• Bilingüisme actiu: s'entenen i es parlen totes dues llengües.
• Bilingüisme passiu: una de les llengües s'entén, però no es vol parlar o no es parla.
• Bilingüisme pràctic: quan dues persones parlen utilitzant dues llengües diferents.
• Bilingüisme simètric: les dues llengües es coneixen per igual.
• Bilingüisme asimètric: no hi ha un domini equitatiu de les llengües.

Tenint en compte la motivació psicològica, distingim entre:

• Bilingüisme instrumental: s'aprèn una segona llengua per raons pràctiques.
• Bilingüisme integrador: s'aprèn l'altra llengua amb el desig d'esdevenir membre de la comunitat que la parla.

Bilingüista

És qui es mostra partidari del bilingüisme substitutori. En la defensa del bilingüisme com a situació ideal es poden descobrir alguns elements ideològics, ja que, en nom d'una pretesa igualtat, es propugna el manteniment d'un statu quo o ordre establert.

El bilingüista, de vegades, predica el bilingüisme dels altres i practica el monolingüisme, però en tot cas només proposa el bilingüisme d'una part de la societat a què pertany. En altres paraules: dins un mateix estat es defensa el bilingüisme d'unes determinades zones (on la llengua pròpia no coincideix amb la de l'estat) i el monolingüisme d'unes altres.

La màxima orwelliana «Tots som iguals, però uns som més iguals que els altres» es converteix en: «Uns som més bilingües que els altres».