Conseqüències del pistolerisme

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 40,57 KB

 

3. La mancomunitat de Catalunya

Va ser el primer ens (institució) administratiu català des del
1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins al 1931.

3.1 El procés de formació

Després de la crisi política que va representar la Setmana Tràgica. Els seus líders van pensar una estrategia que els permetés recuperar el terreny perdut i seguir mantenint l’hegemonia del catalanisme.

DIPUTACIÓ DE Barcelona


 Sota la dirección política de Prat de la Riba (dirigent de la LLR), havia aprovat una declaración en què demanava un organisme comú amb les altres diputacions catalanes (DIPUTACIÓ  ÚNICA DE Catalunya)
.

Acceptat el projecte per les altres diputacions catalanes, es va presentar tot seguit a Madrid. Aleshores governava  CANALEJAS, que creía que una aliança amb la LLR i altres sectors catalanistes li seria de gran ajut per acomplir el seu programa de pacificació i modernització política del país.

El debat a les Corts españoles fou difícil i va durar del 1911 al 1913. El projecte va tenir una forta oposición, les Corts el van aprovar el 17 d’Octubre de 1912.

Quan el projecte es tramitava al Senat, Canalejas va ser assassinat i la iniciativa va quedar aturada. El 18 de Desembre de 1913 es va aconseguir que el rei signés el reial decret aprovant el RÈGIM DE MANCOMUNITATS PROVINCIALS.






Les diputacions provincials es mancomunaven (unien) per a fis exclusivament administratius (de gestió). Aquest règim de mancomunitats era un cert projecte descentralitzador que permetia la presa de decisions administratives a les mancomunitats, no polítiques.

El 6 D’Abril DE 1914 quedava constituïda oficialment la Mancomunitat de Catalunya. Només les diputacions catalanes es van mancomunar.

La Mancomunitat de Catalunya va estar en vigor entre 1914 i 1925, i va tenir dos presidents:

  • ENRIC PRAT DE LA RIBA
  • JOSEP PUIG I CADAFALCH

La Mancomunitat tenia:

DIBUIX


A la Mancomunitat la LLR tenia una pesència majoritària.

La Mancomunitat, però, va ser solament una federació de les diputacions, amb les funcions que ja tenien aquestes i comptant tan sols amb el pressupost de què aquestes diposaven anteriorment.

PER TANT  Ens solament administratiu, i amb l’espasa de Dàmocles que el govern la podia suspender en qualsevol moment. Però per primera vegada existia una institució única per a tot Catalunya amb un projecte coherent.

3.2 LA TASCA DE LA MANCOMUNITAT

Tot i les limitacions que patia, la nova institució va dur a terme importants i positives actuacions encaminades a modernitzar el país i a millorar-ne els serveis públics (sobretot en la cultura i en les infraestructures).

Va intervenir en àmbits molt variats, la voluntat de resoldre els problemes de tot Catalunya:

  • POLÍTICA DE CONSTRUCCIÓ DE CARRETERES, CAMINS I FERROCARRILS SECUNDARIS


    : comunicar tot el territori
  • MILLORA DE LES COMUNICACIONS
    : via telefònica que pretenia abastar tot el territori català. Va construir quasi 6000 km de línea i va fer arribar el telèfon a 410 municipis.

  • PLA D’ACCIÓ AGRÀRIA

    :  Creació de camps d’experimentació de conreus, granges model, serveis d’assistència tècnica i escoles de tècnics agraris, com l’ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA
  • POLÍTICA EDUCATIVA I CULTURAL:  ESCOLES NORMALS  adreçadés a la formació de mestres, xarxa de biblioteques populars. Ensenyaments artístics (ESCOLA D’ARTS I OFICIS, ESCOLA CATALANA D’ART DRAMÀTIC). Escoles especifiques per a dones (ESCOLA DE TALL, ESCOLA SUPERIOR DE BIBLIOTEQUES) .Formació professional (ESCOLA DEL TREBALL, ESCOLA INDUSTRIAL), tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural (JUNTA DE MUSEUS, SERVEI DE CONSERVACIÓ I CATALOGACIÓ MONUMENTAL), INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS Va ampliar les seves funcions, impulsant la unificació ortogràfica, encarregada a POMPEU FABRA.

La missió de totes aquestes noves institucions era potenciar la diversificació profesional i la creació de quadres tècnics de grau mitjà i superior per a la industria i el comerç.

La Mancomunitat cercava adequar i integrar Catalunya els grans corrents avançats predominants a Europa.

Davant l’escassetat de recursos la Mancomunitat va haver d’emetre deute públic.

4.  LA PRIMERA Guerra Mundial I LA CRISI DE 1917

4.1 LA NEUTRALITAT ESPANYOLA

El tradicional aïllament de la política exterior havia deixat Espanya al marge del sistema d’aliances anterior a l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El govern del conservador EDUARDO DATO es va declarar oficialment neutral.

Amb un exèrcit mal preparat i sense interessos a Europa, la neutralitat era l’única opció posible i era, a més, ben vista per la immensa majoria de la població  aliena al debat, preocupada per qüestions més bàsiques com les condicions laborals o la mancança d’aliments de primera necessitat.

L’opinió pública es va dividir entre:

  • GERMANÒFILS: Partidaris dels Imperis centrals. Classes alters, Església, comandaments de l’exèrcit I el rei.
  • ALIADÒFILS: Partidaris dels aliats, els sectors més progressistes.

FORCES OBRERES I SINDICALS neutralitat, en considerer el conflicte com una gran pugna entre potències capitalistes.

FORCES POLÍTIQUES CATALANES  partidàries dels aliats. Personalitats intel·lectuals i polítiques del catalanisme van elaborar un MANIFEST DE CATALANS  solidaritat envers la causa aliada i també es va formar un BATALLÓ DE VOLUNTARIS CATALANS que va participar en la guerra, enquadrats en l’exèrcit francès.

4.2  UNA CONJUNTURA ECONÒMICA FAVORABLE

La guerra de trinxeres, estàtica i de desgast, a més de provocar una gran mortaldat, obligava els països bel·ligerants a disposar d’una quantitat enorme de:

  • RECURSOS HUMANS
  • RECURSOS ARMAMENTÍSTICS
  • RECURSOS MATERIALS

Espanya es va convertir en un objectiu prioritari dels agents que buscaven  tota mena de productes. A partir de 1915 va augmentar extraordinàriament la DEMANDA EXTERIOR (EXPORTACIONS).

PRINCIPALS BENEFICIS:


-SIDERÚRGIA BASCA

- MINERIA ASTURIANA

-INDÚSTRIA TÈXTIL I METAL·LÚRGICA CATALANA

Van ser anys de bons negocis i de fàcil i ràpid enriquiment. CREIXEMENT CONJUNTURAL  i els beneficis no es van reinvertir en la millora dels sistemes de producció.

La balança comercial espanyola va canviar d’orientació:


Aparició de la carestia en els mercats interiors, ja que bona part de la producció es reservava per a l’exportació, que donava més beneficis.



Això va fer pujar molt els preus i va provocar un fer al qual la gent no estava gens acostumada: l’augment constant del preu de les mercaderies i els serveis  PROCÉS INFLACIONISTA

A partir de 1916, el poder adquisitiu de les famílies obreres i de classe mitjana es va despreciar el 20%.

Entre 1914 i 1918 els preus dels productes de primera necessitat van sofrir forts canvis:

BLAT  72% d’augment

ARRÒS  98% d’augment

CIGRONS  70% d’augment

Aquest fet va provocar un fort descontentament social important onada de REIVINDICACIONS I VAGUES
.

4.3 LA CRISI MILITAR

Al començament del Segle XX, l’exèrcit espanyol, presentava un nombre excessiu d’oficials en relació als soldats. Ascensos per mèrits de guerra beneficiava clarament els militars africanistes. El 90% del pressupost de defensa es desviava cap a l’exèrcit africà.

Disminució dels sous reals dels militars com a conseqüència de la inflació.

El fort descontentament entre els oficials de baixa i mitjana graduació va desembocar en la formació de les anomenades JUNTES DE DEFENSA (“SINDICATO DE LA ESPADA”).





Associacions de militars nascuda a Barcelona i que es va estendre per la majoria de les guarnicions militars de la península (9000 afiliats).

Eren un intent de sindicació que violava la disciplina militar.

Reclamaven:

  1. AUGMENT SALARIAL
  2. OPOSICIÓ ALS ASCENSOS PER MÈRITS DE GUERRA
  3. REIVINDICAVEN L’ESCALFÓ I L’ASCENS DE GRAU I DE SALARI SEGONS L’ANTIGUITAT

Líders detinguts i això va portar a que elaboressin un manifest amb carácterístiques regeneracionistes.

  1. NECESSITAT D’UNA REACCIÓ PATRIÒTIA PER FER FRONT A LA CORRUPCIÓ CREIXENT I LA INESTABILITAT POLÍTICA.
  2. ALLIBERAMENT DELS MILITARS ARRESTATS.
  3. RECONEIXEMENT DE LES JUNTES

Quan va esclatar la revolta sindicalista de l’estiu de 1917, l’exèrcit va participar en la repressió. A canvi, el govern va reformar el reglament militar, tot introduint bona part de les demandes de les JUNTES DE DEFENSA.

4.4 LA CRISI POLÍTICA

La protesta militar va donar peu a pensar que l’ambient era favorable al canvi polític  REPUBLICANS, SOCIALISTES, CATALANISTES I REFORMISTES va exigir una reforma constitucional per democratitzar l’Estat.

El govern va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les Corts. 

Parlamentaris catalans, van demanar que es tornessin a obrir, i com que això no es va produir, es va convocar una ReuníÓ DE PARLAMENTARIS a Barcelona. 70 parlamentaris.

ACTE TESTIMONIAL, va acordar l’obertura d’un procés constituent i un govern d’emergència.

Tot i que es va fer una segona reuníó a Madrid al mes d’Octubre, aquest moviment polític va fracasar.

4.5 LA CRISI SOCIAL

La conflictivitat laboral va venir motivada pel descens dels salaris reals provocat per la inflació.

Aquesta crisi va impactar sobretot pel seu carácter polític i pel fet de coincidir amb les altres dues crisis (política i militar). Hi havia la sensació que el país es trobava a les portes de la crisi total i de la revolució.

Al 1916 ja s’havia produït la col·laboració de la CNT i UGT.

Van acordar signar un manifest conjunt en què s’instava al govern a intervenir per contenir els preus i solucionar la crisi del treball sota l’amenaça d’una vaga general  vaga que es va acabar produint el 18 de Desembre.

Al 1917, la col·laboració es va repetir, afegint-se republicans i el PSOE  tots units van convocar una vaga revolucionària indefinida que reclamava:

  • GOVERN PROVISIONAL
  • CORTS CONSTITUENTS
  • ELECCIONS NETES

La vaga va esclatar el 13 d’Agost, el dia 15 va arribar al punt màxim i el 19 ja estava sufocada. Va tenir incidencia a:

  • ASTÚRIES 
  • PAÍS BASC
  • Barcelona
  • Madrid
  • ALTES ZONES DISPERSES

La reacció del govern fou molt dura, declarant la llei marcial i enviant l’exèrcit a reprimir el moviment  Franco al nord, MARQUEZ a Catalunya.

La rápida detenció del comité de vaga va deixar el moviment sense dirección. Els nuclis actius van quedar aïllats.

RESULTATS:


  • Membres comité de vaga empresonats, jutjats i condemnats a cadena perpètua.
  • 70 morts
  • 200 ferits
  • 2000 detinguts

Dirigents socialistes van ser condemnats a cadena pèrpetua.

4.6 LES CONSEQÜÈNCIES DEL 1917

Els successos de 1917 no van assolir cap dels objectius proposats, però van tenir importants conseqüències en els anys posteriors. El règim de la Restauració no va sortir indemne del moviment revolucionari de l’estiu de 1917.

CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES

  • Dato va dimitir i Alfons XIII va proposar un GOVERN DE CONCENTRACIÓ presidit per GARCÍA PRIETO integrat per liberals, conservadors i regionalistes de la Lliga.
  • Del 1917 al 1923: 4 eleccions i 12 governs diferents  tots ells inestables i amb solucions improvisades que no van poder superar els obstacles complexos del moment.

CONSEQÜÈNCIES SOCIALS

Forta agitació social per l’empitjorament del nivell de vida i augment de l’atur. A Catalunya I ANDALUSIA  vagues.

TRIENNI BOLXEVIC período més àlgid de vagues i conflictes socials que es va estendre des de principis de 1918 fins a les acaballes de 1920.


5 AGITACIÓ SOCIAL I PISTOLERISME

5.1 LA FORMACIÓ D’UN NOU SINDICALISME

1902  vaga general a Barcelona. Els obrers demanaven:

  • Manteniment llocs de treball
  • Reducció jornada laboral
  • Salari digne

El conflicte va topar amb la intrasigència patronal i fou seguit d’una important repressió.

1907 més de 50 societats obreres van crear una federació sindical amb el nom de SOLIDARITAT OBRERA: impulsada per anarquistes i socialistes.

Es va dotar del seu propi òrgan de premsa, SOLIDARITAT OBRERA.

1910


Fundació de la CNT (Confederació Nacional del Treball). Va consolidar-se com a força hegemónica a Catalunya, tot i que també amb forta implantació a Andalusia i València.

CNT  Sindicat anarquista i revolucionari, amb les següents característiques:

  • Independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat.
  • Unitat sindical dels teballadors (sindicats únics)
  • Revolució social per enderrocar el capitalisme

Només creat, la CNT va ser declarada il·legal (del 1911 al 1914)

Va prendre una orientació anarcosindicalista i va crèixer de manera accelerada:

1919  70.000 afiliats

L’increment d’afiliats va ser tan extraordinari que la CNT es va convertir en la central sindical més gran de Catalunya.

Dirigents més destacats:

SALVADOR SEGUÍ, Joan PEIRÓ I ÀNGEL PESTAÑA

5.2 LA CNT I LA VAGA DE LA CANADENCA

1918


Congrés de la CNT (Congrés de Sants). En ell es va acordar la creació dels SINDICATS ÚNICS D’INDÚSTRIA. Els sindicats únics agruparan en l’àmbit local tots els treballadors d’una mateixa branca de producció: tèxtil, metall,… També es va acordar que els problemes laborals els havien de resoldre directament entre PATRONS I TREBALLADORS.

SALVADOR SEGUÍ com a secretari general i ÀNGEL PESTAÑA com a director de SOLDARITAT OBRERA.

Es pretenia acabar amb el fraccionament de les organitzacions obreres i aconseguir una major força. 

FEBRER DE 1919  Es va iniciar a Barcelona una vaga a l’empresa LA CANADENCA. Era una empresa elèctrica.

La CNT va aconseguir aturar, en solidaritat amb els obrers d’aquesta fàbrica, les empreses industrials que depenien del subministrament elèctric a més de:

  • TRAMVIES
  • AIGUA
  • GAS
  • RESTA EMPRESES ELÈCTRIQUES

La vaga va durar del 5 de febrer al 17 de març de 1919. Va ser d’una durada i d’unes proporcions no vistes fins aleshores.

La ciutat va quedar a les fosques i sense transport públic.

El comitè de vaga i la patronal van signar un acord pel qual:

  • READMISSIÓ DE TREBALLADORS
  • MILLORES SALARIALS
  • JORNADA LABORAL DE 8 HORES

5.3 ELS ANYS DEL PISTOLERISME

El capità general de Catalunya,  no va alliberar tots els detinguts, que era una de les condicions pactades  els obrers van reprendre la vaga (24 de març de 1919).

Milers d’obrers  empresonats i l’exèrcit ocupant la ciutat de Barcelona. Les autoritats van ressuscitar la figura del sometent. El sometent era una xarxa de forces veïnals d’autodefensa amb uns 60.000 homes armats.

La federació patronal va amenaçar amb el tancament de les fabriques si no es tornava a la feina (LOCAUT)  tancament temporal de les empreses per decisió patronal durant un conflicte laboral.

Era una vertadera lluita de classes al carrer. Els obrers van optar per reintegrar-se als llocs de treball.

La situació va derivar en una radicalització extrema de les posicions dels sindicats i de la patronal, que va ser aprofitada per les autoritats militars per fer-se amb el control de la situació i exercir una forta repressió.

A la CNT de l’època coexistien diverses tendències:


Alguns grups, com los solidarios, van atemptar en nom de la CNT contra: autoritats, patrons i encarregats.

A partir d’aquest moment va començar d’infern.

Aquestes accions s’han anomenat PISTOLERISME ROIG i van matar al mateix president del govern Eduardo Dato. El van assassinar per haver aprovat la llei de Fugues.

Els autors de l’atemptat: MATEU, CASANELLAS I Nicolau van fugir.

Els empresaris es van mostrar intransigents davant les demandes obreres. Van emprar el locaut per doblegar els treballadors en les vagues i van pagar bandes de pistolers (PISTOLERISME BLANC) perquè eliminessin els dirigents obrers.

El governador civil i el governador militar de Barcelona protegien aquest terrorisme. SEVERINO MartÍNEZ  ANDO es va significar per la seva crueltat contra els dirigents obrers amb  l’aplicació de la llei de fugues.

Molts dirigents republicans i obrers van ser detinguts i empresonats

LLEI DE FUGUES (DE 1921)


la policia i la Guàrdia Civil podien disparar contra els detinguts en cas d’intent de fugida i molts sindicalistes van ser assassinats per les forces d’ordre.

Per contrarestar la força de la CNT, la patronal va fomentar els anomenats SINDICATS LLIURES (associació d’obrers no revolucionària)  els membres dels quals empraven la violència contra els cenetistes.

El PISTOLERISME es va fer l’amo dels carrers de Barcelona: entre 1917 i 1923 es van produir 800 atemptats, morint de manera violenta:

  • 218 obrers
  • 127 patrons encarregats policies

Van ser assassinats entre d’altres:

  • FRANCESC LAYRET
  • SALVADOR SEGUÍ

És en aquest context que es va parlar de GUERRA SOCIAL, va afecar i desequilibrar Catalunya fins 1921.

6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA

IDEA PRINCIPAL:


entre 1918 i 1923 la incapacitat dels governs de concentració per emprendre reformes democratitzadores, la forta tensió social al carrer i el desgavell provocat per la desfeta d’Annual van fer entrar el sistema polític definitivament en crisi. L’any 1923 un cop d’Estat militar va instaurar un règim dictatorial.

6.1 LA FALLIDA DELS GOVERNS DE CONCENTRACIÓ

Amb la crisi de 1917, l’alternança en el poder entre CONSERVADORS I LIBERARLS va fer fallida. 

La necessitat de solucions d’emergència per neutralitzar el perill.

1ª SOLUCIÓ:


Buscar un govern que reunís tots els líders polítics sota la presidència del liberal GARCÍA PRIETO.

VA FRACASSAR

2ª SOLUCIÓ:


Es va recórrer al prestigi de Antonio MAURA per formar un GOVERN NACIONAL  que hi van col·laborar conservadors, liberals i catalanistes de la LLR. Aquest govern, també efímer, va elaborar un programa basat en 4 punts:

  • MODERNITZACIÓ PARLAMENTÀRIA DEL PAÍS
  • SOLUCIÓ DEL CONFLICTE MILITAR
  • AMNISTIA
  • APROVACIÓ D’UN PRESSUPOST PER MODERNITZAR EL PAÍS

La LLR, present en aquest govern, unia ara la lluita per l’autonomia a la renovació política d’Espanya.

Però aquests governs van haver d’enfrontar massa desafiaments com per poder plantejar un projecte polític d’entitat i dedicar-se a altra cosa que no fos la simple supervivència del règim, cada cop més erosionat per la intervenció dels militars, la conflictivitat social, les reivindicacions nacionalistes, ... Tot plegat, MASSA PROBLEMES ALHORA.

Part  d’aquesta inestabilitat provenia del fet que la major part dels polítics de la Restauració defensaven interessos caciquistes i econòmics.


1917                                                                                           1923



MÉS DE 20 CRISIS TOTALS DE GOVERN  I 30 REESTRUCTURACIONS PARCIALS DE GOVERN

6.2 LA CAMPANYA PER L’AUTONOMIA

La LLR i els dirigents de la Mancomunitat van engegar a finals  de 1918 una CAMPANYA EN DEFENSA DE LA CONCESSIÓ D’UNA AUTONOMIA MÉS GRAN.

Una delegació de la Mancomunitat va presentar a Madrid un projecte per l’autonomia:

  • UN GOVERN CATALÀ
  • UN PARLAMENT CATALÀ ELEGIT PER SUFRAGI UNIVERSAL

El govern s’hi oposà. La col·laboració de la LLR en els governs de coalició no va significar una sensibilitat més gran envers la qüestió catalana.

La LLR comença a ser vista com un grup conservador que, per participar en els governs de Madrid, n’aigualia el seu regionalisme.

El desencís polític a Catalunya per l’actuació de la LLR, va encoratjar l’aparició  de nous  grups nacionalistes més radicals:


El moviment catalanista, per tant, es radicalitzava. Aquests partits plantejaven aspiracions més profundament nacionalistes, alhora assolien també proposicions socials més progressistes.

6.3 EL DESASTRE D’ANNUAL

Després de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines l’any 1898, Espanya va orientar la seva expansió colonial al nord del Marroc.

COFERÈNCIA D’ALGESIRES (1906) França i Espanya s’havien repartit El Marroc. 

  • França es quedà amb el territorio més gran, a l’oest i al sud
  • Espanya es reservava una franja al nord (RIF) i un enclavament a la costa atlántica (IFNI)

En aquesta ocupació colonial hi havia interessos econònomics, qüestió de prestigi de l’Estat i de l’exèrcit.

El Rif era una regió pobra i sense carreteres, dividida en dues zones militars, desconnectades excepte per mar i habitades per tribus (kabiles). Era una regió sense cartografiar i inexplorada. Era una regió que presentavsa totes les dificultats imaginables a l’hora de colonitzar-la.

Els atacs de les kabiles van obligar a establir una forta presencia militar a les zones ocupades.

Des de 1912, Espanya va efectuar una lenta, dificultosa i costosa ocupació militar de la zona.

La desaparició de l’exempció en metàl·lic amenaçava als fills de la burgesia, podien ser portats a Àfrica.

Aquests fets van portar a buscar cossos militars més ben adaptats  es va copiar el model francés:


L’objectiu  més eficacia i evitar el reclutament normal.

França  va reprendre les operacions militars al Marroc (1919).

Entre els marroquins del Protectorat va sorgir un nou nacionalisme revolucionari liderat per MOHAMED IBN ABD EL-KRIM EL JATABI

Si sumem (colonització española i sorgiment del nacionalisme revolucionari) està clar que havia de sorgir un conflicte  LA GUERRA DEL RIF

Veus que propugnaven la renuncia als drets sobre el nord del Marroc (CORRENT ABANDONISTA) va triomfar la tesi  oposada: política de penetració militar a marxes forçadés. 

IDEA ESTRATÈGICA  En partir de les comandàncies militars (Melilla, a l’est i Ceuta , a l’oest) i anar avançant progressivament fins a unir els territoris dominants.


Però la coordinació de moviments entre ambdós generals no es va produir. Silvestre va anançar ràpidament fins a ocupar ANNUAL, però no s’havia comptat amb ABD EL KRIM.

QUI ERA ABD EL KRIM?

Les seves primeres victories militars (Batalla d’Aberrán, 1 de juny de 1921) el van consolidar com a cap militardels rifents antiespanyols.

SILVESTRE, va deixar molts punts sense protección i va propiciar la crontraofensiva de les tropes marroquines d’Abd El-Krim  El seu exèrcit (4.000 soldats) i els soldats espanyols (un exèrcit de 15.000 homes).

16 de juliol de 1921:


les comunicacions amb Annual van quedar interrompudes per l’atac marroquí. Durant els diez següents, vàries columnas españoles van haver d’enretirar-se.

Va ser llavors quan es va produir l’atac de les tropes d’Abd El-Krim  van escalfar els espanyols.

21 de juliol de 1921:


Annual era imposible de defensar. Tan sols quedaba una solució: LA RETIRADA  la tropa, mal enquadrada i desmoralitzada, va córrer a la desbandada fins a Melilla, enmig del pànic i el caos. Els marroquins van matar 12.000 soldats espanyols, molts dels quals van ser passats pel ganivet i degollats.  Cadàvers insepults i abandonats. Tota la part oriental del Marroc espanyol  s’havia perdut i quedaba a mans d’Abd El-Krim.

Abd El-Krim s’emportava un enorme arsenal i 300 presoners i Espanya tornava a partir una humilitant derrota militar. A Espanya les reaccions no van trigar a arribar, sobretot quan es va començar a conèixer la magnitud dels desastre i l’horror dels supervivents.  Annual va ser la tragedia més sagnant i humiliant de l’exèrcit espanyol fora d’Espanya.

Després d’Annual l’eslògas será RESPONSABILITATS.

Tota la cúpula militar estava involucrada, el govern i fins i tot possiblement el rei.

4 D’Agost DE 1921: Comissió, presidida pel GENERAL Picassó.

Aquesta comissió tenia l’objectiu de determinar les responsabilitats d’Annual.

Però abans que la comissió acabés i  publiqués les seves conclusions (EXPEDIENT Picassó, amb 2.500 folis) i fóssin presentades a les Corts dos anys després dels fets, el GENERAL Primo de Rivera va encapçalar un cop d’Estat i va instaurar una dictadura militar (12 de Setembre de 1923).


Entradas relacionadas: