La comèdia romana: El teatre de Plaute i Terenci
La comèdia romana: Plaute i Terenci
El gènere dramàtic de la comèdia entrà a Roma per influència de la cultura grega; els romans, per la seva expansió territorial, van conèixer i adaptar molts aspectes hel·lenístics. Livi Andrònic va ser el primer a adaptar comèdies gregues, però va ser Plaute qui va crear un tipus de comèdia d'esperit romà, i amb aquest gènere arribà a la popularitat. A Roma convivien la fabula palliata (la comèdia a la manera grega, on l'acció es desenvolupava a Grècia i els seus personatges eren grecs que vestien el pallium, però adaptada a l'ambient romà) i la fabula togata (o comèdia d'ambient romà en què els actors vestien la toga). Les més ben rebudes pel públic eren les comèdies pal·liates.
Vida i obres de Plaute
El seu nom era Titus Maccius Plautus i va néixer a Sarsina poc abans del 250 aC. Va anar a Roma de jove, on es dedicà al món del teatre i formà part d'una companyia de còmics. Amb els diners que va guanyar amb el teatre, va dedicar-se al comerç, però el seu negoci fracassà i s'arruïnà, fins al punt de veure's obligat a treballar en el molí del seu creditor. Després d'aquest període de penúries, aprofitant els seus coneixements teatrals, es va dedicar a escriure i representar les seves obres fins a l'any 184 aC, quan va morir.
Plaute va dedicar-se a la fabula palliata. La tradició li atribueix 130 comèdies, però només 21 han estat considerades autèntiques, com ara Rudens, Truculentus, Persa i Vidularia. Totes les comèdies segueixen un fil argumental semblant: els membres d'una família es veuen obligats a una separació forçosa que porta a confondre una persona per una altra i a intercanviar-se els papers. Aquestes situacions giren entorn d'un embolic que se sol resoldre feliçment, en general gràcies a la intervenció de l'esclau protagonista. Per a les seves comèdies, Plaute crea uns tipus de personatges fixos que li serveixen per fer riure el públic. La classificació dels personatges es divideix en dues categories: protagonistes i secundaris.
Personatges protagonistes
- El vell (senex): Pare estricte amb els fills i els esclaus, furiós, de vegades avar; normalment és l'objecte de les burles de l'argument.
- La matrona (matrona): La mare de família, que Plaute presenta amb connotacions negatives. Té mal caràcter, és capriciosa i malgasta els diners.
- El jove (adulescens): Normalment és el protagonista de les comèdies plautines, eclipsat pel seu esclau, que és qui embolica i desembolica l'acció. El jove sol estar enamorat d'una cortesana o d'una noia de bona posició.
- La jove (virgo): Cortesana o jove donzella. Té una aparició en escena molt limitada, encara que l'acció transcorri al seu voltant. Si es tracta d'una cortesana, Plaute la presenta plena de vicis i malparlada, però molt enamorada del seu amant.
- L'esclau (servus): És el vertader protagonista de les comèdies de Plaute: llest, murri, desvergonyit i mentider, que no s'atura davant de cap dificultat i que enganya per aconseguir el que vol. Es burla de tothom, amics i enemics. És el que guia l'acció, el que provoca els embolics i aconsegueix desfer-los. És intel·ligent i tots els altres personatges són titelles a les seves mans.
Personatges secundaris
- El soldat (miles): Plaute pretén ridiculitzar els militars en general; per això el presenta fanfarró, perquè presumeix de les seves conquestes, tant bèl·liques com femenines, però en el fons és un covard i està mancat d'amants. El soldat plautí més important és el protagonista de Miles Gloriosus, Pirgopolinices.
- El paràsit (parasitus): És un personatge còmic i astut que fa el que sigui per omplir el seu estómac.
- El prestador: Personatge que vol treure el màxim rendiment dels seus préstecs sense interessar-se per les circumstàncies dels deutors. Surt a escena exigint, dia rere dia, els diners a qui els ha deixat.
Estil i tècnica de Plaute
Plaute s'inspirava en la Comèdia Nova grega, però va donar a les seves obres un caràcter romà i un estil personal incorporant-hi característiques pròpies. Personifica coses inanimades, com objectes de la vida quotidiana o parts del cos; utilitza referències mitològiques per ornamentar el text; se serveix de la contaminatio, que és el procés de composició d'una comèdia a partir de dos o més originals; i utilitza la combinació de parts dialogades i parts cantades que es recitaven acompanyades de música.
El gran mèrit de Plaute es troba en el llenguatge que utilitza: viu, ric, expressiu i completament nou. Així, crea un llenguatge diferent per a la comèdia, amb molts jocs de paraules, juraments, insults, repeticions, refranys i malediccions que enriqueixen la llengua llatina. El llenguatge de Plaute és molt pur, amb les característiques morfològiques, lèxiques i sintàctiques del moment; és un viu reflex de la llengua del carrer. Sap connectar amb els espectadors, tant de la plebs com de la classe alta. Així, fa parlar els seus personatges d'acord amb l'estatus social al qual pertanyen: els humils parlen de forma grollera i basta; en canvi, els homes de classe alta parlen una llengua noble, elegant i distingida.
Quant a l'estructura, Plaute comença algunes comèdies amb un pròleg, on un personatge de l'obra o alguna divinitat explica breument la trama principal per despertar la curiositat del públic. Al començament de les comèdies, hi ha un o dos arguments, escrits per autors posteriors, en què s'explica el que succeirà en escena. Un d'aquests arguments està escrit en acròstic, és a dir, que amb la inicial de cada vers es pot llegir el títol de la comèdia. La divisió en actes i escenes fou posterior a l'època de l'autor; Plaute escrivia d'una manera contínua. Per tant, l'entrada i la sortida dels personatges marquen les diverses escenes.
Vida i obres de Terenci
Publi Terenci Afer (segle II aC) fou un comediògraf posterior a Plaute que no va aconseguir la popularitat del seu predecessor. Nascut a Cartago, va arribar de jove a Roma com a esclau. El seu amo el va educar i aviat li va concedir la llibertat. Entrà en contacte amb figures rellevants de la noblesa romana que l'introduïren en el cercle dels Escipions. Va morir l'any 159 aC durant un viatge a Grècia, però ens ha deixat sis comèdies que representen l'últim moment d'esplendor d'aquest gènere. Els seus títols són: Andria (La noia d'Andros), Heautontimorumenos (El que es castiga a si mateix), Eunuchus (L'eunuc), Phormio (Formió), Hecyra (La sogra) i Adelphoe (Els germans). La comèdia Eunuchus és especialment coneguda i l'argument tracta d'un jove que es fa passar per eunuc per aconseguir entrar a casa de la seva estimada.
Les comèdies de Terenci són diferents de les de Plaute: estan calculades, són reflexives i no deixen via lliure a l'espontaneïtat. A més, la seva estructura rítmica és menys rica i els personatges esdevenen el nucli de l'acció. Per aquestes característiques, se sol identificar Terenci com el comediògraf de la humanitas. El seu llenguatge és més refinat i defuig els acudits grollers, les frases fetes i els mots malsonants. Per aquests motius, Terenci no fou tan ben acollit com Plaute, ja que el caràcter educatiu i moralitzador de les seves obres no va ser acceptat per una bona part dels espectadors.
La comèdia de l'olla (Aulularia)
Personatges principals
- Euclió: Representa un vell avar. El personatge assumeix els traços de pura i total bogeria. La gelosia que té per la seva olla el porta a desconfiar de cada personatge que troba.
- Megador: Té una edat avançada com Euclió, però una relació diferent amb els diners. Euclió és pobre i avar; Megador, per contra, és adinerat i no es priva de gastar. Aquesta diferència se subratlla en els preparatius per al casament.
- Licònides: Seria el protagonista, però el final absent impedeix saber si ho era realment. Es troba en disputa per obtenir la noia amb el seu oncle, però el parentiu no sembla influenciar el curs dels esdeveniments.
- Estròbil: És l'esclau de Licònides. Els seus dots d'astúcia li permeten robar l'olla a Euclió per poder demanar la llibertat al seu amo. El resultat final per a l'esclau ens és desconegut perquè no s'explica a la síntesi conservada.
Personatges secundaris
- La Família: Figura marginal que introdueix l'espectacle amb el pròleg per enquadrar l'ambient familiar.
- Estàfila: La vella criada d'Euclió, curiosa i petulant, però treballadora. Se la caracteritza com a bevedora, tal com indica l'etimologia del seu nom (raïm).
- Eunomia: Personatge marginal però important per al desenllaç, ja que condiciona Megador tant a buscar esposa com a renunciar a la noia que Licònides estima.
Resum complet de l'obra
Euclió és un vell avar angoixat davant la possibilitat que li robin una olla plena de monedes d'or que ha trobat. Viu en la misèria amb la seva filla Fèdria. Mentrestant, Eunomia, germana de Megador, pretén casar el seu germà. Aquest diu que prefereix una noia sense dot però virtuosa. Demana la filla d'Euclió en matrimoni i aquest la promet, tot i que està convençut que el seu futur gendre coneix el secret del tresor.
Quan Euclió comunica el casament a la seva serventa Estàfila, aquesta s'alarma pensant que es descobrirà que la núvia està a punt de donar a llum. Es concerten les núpcies i el pobre avar, davant l'allau de criats i cuiners que Megador ha enviat, es dirigeix al temple de Bona Fe a enterrar l'olla. Però Estròbil, esclau de Licònides, ho descobreix i li roba l'olla. Licònides explica a la seva mare l'amor que sent per la filla d'Euclió i li prega que convenci Megador perquè cedeixi la jove.
Se senten els crits de Fèdria, que pateix els dolors del part. Apareix l'esclau amb l'olla, mentre Euclió està a la vora de la bogeria per la pèrdua. Licònides sent els laments i els interpreta com un disgust pel part de la filla. Entaulen un diàleg ple de malentesos: Euclió parla de la seva olla i Licònides de Fèdria. Al final tot s'aclareix: Euclió concedeix la seva filla a Licònides amb el consentiment de Megador, i l'esclau torna l'olla al seu propietari.
Llatinismes i expressions usuals
- Ad hoc: 'per a això'.
- Coitus interruptus: marxa enrere.
- Delirium tremens: 'deliri tremolós', d'abstinència en alcohòlics crònics.
- Ex-libris: 'dels llibres'. Inscripció que n'indica la propietat.
- In crescendo: 'que va en augment'.
- Inri: acrònim de 'Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum'.
- Intelligenti pauca: 'a l'intel·ligent, poques paraules'.
- Lato sensu: 'en sentit ampli'.
- Modus operandi: manera d'actuar.
- Placebo: medicina falsa.
- Primus inter pares: 'el primer entre iguals'.
- Quid: 'el què', l'essència.
- RIP: 'Requiescat in pace' (descansi en pau).
- Sui generis: 'a la seva manera'.
- Urbi et orbi: 'per a la ciutat i per al món'.
- Viceversa: 'en el lloc invertit'.
- Vis comica: 'força còmica'.
- Volens nolens: 'volent o no volent'.
- Ante meridiem (a. m.): 'abans del migdia'.
- Confer (cf. / cfr.): 'compara'.
- Etcétera (etc.): 'i les coses restants'.
- Id est (i. e.): 'això és, és a dir'.
- Post data (P. D.) / Post scriptum (P. S.): 'escrit després'.
- Post meridiem (p. m.): 'després del migdia'.
- Sic: 'així'.
- Vide (vid.): 'mira'.
- Nosce te ipsum: 'coneix-te a tu mateix'.
- Cogito ergo sum: 'penso, per tant existeixo'.
- Amor vincit omnia: 'l'amor ho venç tot'.
- Festina lente: 'afanya't a poc a poc' (prudència).
- Si vis pacem, para bellum: 'si vols la pau, prepara la guerra'.
- Ars longa, vita brevis: 'l'art és llarg, la vida és breu'.
- In vino veritas: 'en el vi hi ha la veritat'.
- Nulla dies sine linea: 'cap dia sense una línia'.
- Homo homini lupus: 'l'home és un llop per a l'home'.
- Altius, citius, fortius: 'més alt, més ràpid, més fort'.
- Per aspera ad astra: a través de l'esforç s'arriba al triomf.
- Mors, mortis: 'mort'.
- Inhumar: enterrar.
- Cadaver: cadàver.
- Funus: seguici fúnebre.
- Missa: missa.
- Lapis: làpida.
- Post mortem: després de la mort.
- In articulo mortis: en el moment de la mort.
- In memoriam: en memòria d'una persona morta.
- Rigor mortis: rigidesa de la mort.
- Rèquiem: música per a la missa de difunts.