Ciutat i espai urbà: funcions, organització i planificació

La ciutat i el món urbà

Les ciutats són llocs on es concentra la població i les seves activitats. Les ciutats centralitzen una sèrie de funcions urbanes i un gran nombre de serveis. Sovint el lloc on se situa una ciutat condiciona la seva forma i les seves característiques ambientals i culturals. Avui les ciutats solen tenir uns límits difícils d’establir, ja que els edificis i el traçat dels carrers poden arribar a formar extenses àrees urbanitzades.

El concepte de ciutat

Existeixen diversos criteris per definir el concepte de ciutat:

• Quantitat d’habitants: la concentració de població; a Espanya sol considerar-se ciutat a partir de 10.000 habitants.
• Activitat econòmica: la població urbana es dedica majoritàriament a activitats dels sectors secundari i terciari.
• Forma o morfologia urbana: la realitat urbana es relaciona amb un medi construït i amb espais densament ocupats. L’espai urbà engloba aspectes com avingudes, edificis, habitatges, espais d’oci, etc.
• Estil de vida: la ciutat és un lloc de trobada entre persones i d’intercanvi de productes i idees.

Població rural

Població rural és aquella vinculada a la vida al camp i a les activitats derivades de la seva explotació. Presenta una baixa densitat de població i el predomini d’un paisatge agrari. Les activitats econòmiques principals tenen relació amb l’agricultura, l’explotació forestal i la ramaderia.

Les funcions urbanes

Una ciutat compleix diferents funcions. Entre les més destacades s’hi troben:

• Funció administrativa i política: moltes ciutats són seus d’institucions públiques del país, província o comarca.
• Funció militar: moltes ciutats tenen l’origen en una funció militar de defensa i protecció a causa del lloc estratègic que ocupaven, des del qual era fàcil defensar-se.
• Funció comercial i financera: les ciutats ben comunicades exerceixen una funció comercial que es coneix com la seva àrea de mercat.
• Funció industrial: moltes ciutats han crescut gràcies a la implantació d’indústries. La ciutat proporciona mà d’obra a les indústries, que sovint es situen a les zones perifèriques.
• Funció cultural i turística: les ciutats solen tenir diversos equipaments culturals (museus, biblioteques, etc.) i una àmplia oferta d’activitats culturals i turístiques.
• Funció residencial i convivencial: la ciutat també compleix una funció d’habitatge i de convivència entre la seva població.

Organització de l’espai urbà

El pla urbà és la representació gràfica, a escala, d’una ciutat. A gairebé totes les ciutats europees, si es mira el pla urbà, es poden diferenciar: el barri antic, l’eixample i els barris perifèrics.

La trama urbana

La morfologia urbana estudia la ciutat tenint en compte la distribució dels seus carrers i edificis, és a dir, la seva trama urbana. Segons aquesta distribució es distingeixen diferents tipus de plànols: irregulars i regulars. L’espai s’aprofitava al màxim i sovint no hi havia gaire regulació ni planificació de les construccions, fet que dona sensació de caos.

Plànols irregulars

La ciutat ha crescut de manera incontrolada i sense planificació, amb carrers irregulars i estrets propis de la ciutat medieval. El plànol irregular acostuma a representar èpoques més antigues, quan no hi havia els moderns mitjans de transport i no eren necessaris carrers amples per facilitar la circulació.

Plànols regulars — Plànol ortogonal o en quadrícula

Els carrers es troben disposats en angle recte i formen una trama regular amb illes de cases quadrangulars. Dona una gran sensació d’ordre.

Avantatges: orientació fàcil i trànsit fluït (gràcies als eixos transversals).

Desavantatges: no es pot desenvolupar en qualsevol indret; cal que sigui una zona plana sense accidents geogràfics.

Plànols regulars — Plànol radiocèntric

La ciutat creix a l’entorn d’un centre urbà definit, a partir del qual s’han construït grans vies circulars que enllacen els principals carrers de la ciutat. Un dels inconvenients és el trànsit.

Parts del pla urbà

Nucli històric o ciutat vella: és el centre original de la ciutat i acull els monuments i els edificis històrics. Acostuma a tenir una planta irregular, carrers estrets amb comerç. En algunes ciutats relativament noves, com algunes dels EUA, el barri històric s’ha substituït pel barri de negocis on abunden gratacels (CBD: central business district).

Eixamples: són ampliacions produïdes en el període d’expansió de les ciutats. Estan formats per blocs de cases de diversos pisos que compleixen una funció residencial i també acullen activitats comercials.

Àrees perifèriques

Àrees perifèriques: van sorgir durant el segle XX pel creixement de la població urbana. Poden ser barris constituïts per grups de cases o zones amb cases unifamiliars i espais verds amplis. A les proximitats d’aquestes àrees se solen localitzar polígons industrials i grans centres comercials.

Planificació urbanística

Els plans urbanístics són les normes legals que afavoreixen el creixement racional de les ciutats, evitant així el creixement desordenat on no s’atenen les necessitats reals dels ciutadans. Aquests plans, preparats pels ajuntaments, delimiten els usos del sòl, ordenen els espais públics de la ciutat (parcs i jardins, xarxa viària, etc.) i marquen les normes que cal seguir en qüestions com l’alçada dels edificis o els metres quadrats que es poden construir. Els plans urbanístics no es poden donar per finalitzats; s’han d’adaptar a noves situacions i necessitats futures.

A Catalunya hi ha un Pla Territorial General de Catalunya i els plans urbanístics de cada municipi, on es classifiquen els usos del sòl en les següents categories:

• Sòl urbà: terreny edificat amb habitatges, equipaments i empreses.
• Sòl urbanitzable: terreny apte per ser urbanitzat; zones que es consideren necessàries per garantir el creixement de la població i l’activitat econòmica del territori.
• Sòl no urbanitzable: territori lliure d’edificacions, que engloba zones agràries, forestals i de protecció del medi natural.

Les grans aglomeracions urbanes

Metròpolis: fa referència a una gran ciutat que exerceix la seva influència sobre un extens territori (per exemple: Tòquio, Londres, París, Nova York).

Àrea metropolitana: territori que envolta una gran metròpoli. La ciutat central és el nucli financer, administratiu i comercial més important de tota l’àrea. L’àrea metropolitana de Barcelona estaria formada per Badalona, L'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, etc.

El sistema urbà espanyol

Espanya va viure un creixement accelerat al llarg del segle XX. Actualment un 80% de la població viu en àrees urbanes. Les ciutats de l’estat es classifiquen jeràrquicament:

• Grans metròpolis: Madrid (3.334.730 hab.) i Barcelona (1.664.182 hab.). Exerceixen funcions polítiques, econòmiques, industrials i culturals.
• Metròpolis regionals: València, Sevilla, Bilbao, Saragossa i Màlaga; superen el mig milió d’habitants i donen serveis a una extensa regió. Es troben comunicades per mitjans com l’AVE, autopistes i rutes aèries.
• Metròpolis subregionals: Múrcia, Valladolid, Vigo, Alacant, etc.; entre 200.000 i 500.000 habitants. Tenen influència provincial i acostumen a ser la capital.
• Ciutats mitjanes: Burgos, Pamplona, etc.; solen tenir entre 50.000 i 200.000 habitants.
• Centres comarcals: ciutats entre 10.000 i 50.000 habitants.

El sistema urbà català

La població urbana a Catalunya representa quasi un 90% de la població total. Hi ha una xarxa urbana densa a les zones del litoral i prelitoral i menys densa a l’interior. La jerarquia urbana catalana es diferencia entre:

• La regió metropolitana de Barcelona, que inclou la ciutat de Barcelona, l’àrea metropolitana i la corona metropolitana com Sabadell i Terrassa.
• L’àrea metropolitana de Barcelona, formada per 36 municipis.
• Les capitals provincials: Girona, Lleida, Tarragona (amb Reus i Valls).
• Les capitals comarcals: les ciutats més importants de cada comarca.

Arc Mediterrani

Arc Mediterrani: els nuclis més dinàmics estan situats a la perifèria com l’arc mediterrani. Aquest s’estén des del País Valencià fins al nord d’Itàlia i està format per un eix econòmic amb similituds econòmiques i socials.