Característiques i Corrents Estètics de la Poesia Modernista

Característiques de la Literatura Modernista

En línies generals, la literatura modernista es va caracteritzar per:

• La recerca de l'art total amb la incorporació de diverses manifestacions artístiques a les tècniques literàries.
• La reproducció de les tensions entre l'artista incomprès i la societat burgesa. La influència del vitalisme de Nietzsche i d'Ibsen s'hi va deixar notar en els personatges, dotats d'una força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió per estar per damunt del sistema de valors de la societat burgesa.
• Sinceritat i verisme. L'autor intenta reproduir els seus estats d'ànim a través del comportament dels seus personatges i dels objectes descrits de manera subjectiva.
• La defensa de la llengua moderna, encara sense normativitzar, però depurada de barbarismes i vulgarismes. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món rural, on la parla presentava una castellanització menor.

La Poesia Modernista: Reacció i Sinceritat

Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició dels jocs florals (jocfloralesca), que consideraven mancada de sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius. Com a alternativa, van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.

Corrents Estètics de la Poesia Modernista

Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de segle:

El Parnassianisme: L'Art per l'Art i la Bellesa Formal

El Parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894).

El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos": excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Per contra, els parnassians preconitzaven una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tinguessin a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient.

Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa.

El lema del parnassianisme era: “L'art per l'art”, art vist com a forma i no com a contingut.

El Simbolisme: La Realitat Amagada i la Intuïció

Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuïr.

Temes constants:

• El de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé).
• El de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes.

Tècnicament i ideològicament, els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme.

El Prerafaelisme: La Bellesa Idealitzada i el Món Medieval

Aquest corrent poètic cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren com a model els poetes i els cavallers medievals. Així mateix, la dona a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal o innocent, o bé una dama sense pietat.