Quines són les variants del català central?

Dins del català central es poden trobar les variants xipella, salat i barceloní, segons el document.

Quina és la particularitat del balear respecte a l'article?

El balear usa l'article salat sa, ses, so, sos. A més, manté les desinències -am i -au, com a pensam i pensau.

Quines variants inclou el valencià?

El valencià inclou les variants septentrional, apitxat i meridional. Presenta també la pronunciació de la -r final i la caiguda de la -d- intervocàlica.

Característiques dels dialectes del català: occidental, central, balear, oriental i valencià

Resumen

El document descriu les principals característiques fonètiques, morfològiques i lèxiques dels dialectes del català: occidental, rossellonès, central, balear, alguerès, oriental, nord-occidental i valencià. Per a cada variant es destaquen fenòmens com la pronunciació de les vocals àtones, les desinències verbals de la primera persona del present o l'ús dels pronoms febles i dels articles. És útil per a estudiants que volen comparar els dialectes i reconèixer-ne els trets distintius.

Puntos clave

El català occidental distingeix /a/ i /e/ àtones, que es pronuncien [e], i manté la [e] en posició àtona.
El rossellonès tanca la /o/ tònica en [u] i usa el possessiu llur i la negació amb pas.
El català central presenta l'emmudiment de les oclusives finals (camp → ca[m]) i la desinència -o pronunciada [u] en la primera persona.
El balear redueix els grups -qua, -gua finals (aigua → aigo), usa l'article salat (sa, ses, so, sos) i manté les desinències -am, -au.
L'alguerès converteix -d i -l en -r (meló → meró) i manté la desinència zero en la primera persona del present.
El català oriental neutralitza les vocals àtones: /a/ i /e/ en [ə], /o/ i /u/ en [u].
El nord-occidental presenta la diftongació inicial de /o/ en au (oliva → auliva) i l'article arcaic lo, los.
El valencià pronuncia la -r final, articula les oclusives a final de paraula i forma el femení afegint -a (meu → meua).

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

Català Occidental

Distinció entre /a/ i /e/ àtones, pronunciades [e].
Distinció entre /o/ i /u/ àtones, pronunciades [o].
Manteniment de la [e] en posició àtona.
Desinència [o] i [e] en la 1a persona del present d’indicatiu: canto, cante.
Ús de pronoms febles plens: me, te, mos, se, vos…

Rossellonès

Tancament de la /o/ tònica en [u].
Alternança de l’article lo/los i el/els.
Canvi de gènere en molts mots: el sang, la fred…
Ús freqüent del possessiu llur.
Utilització de la desinència -i en la primera persona del present d’indicatiu (ex: jo canti).
Presència de variants en la conjugació del verb ser amb formes com ara sum/sun, sem, seu.
Construcció de la negació amb la forma pas.

Català Central

Dins del català central podem trobar les variants Xipella, Salat i Barceloní.

Emmudiment de les oclusives al final de paraula: camp → ca[m].
Ús dels articles: el, els, la, les.
Desinència -o pronunciada [u] en la 1a persona del present d’indicatiu: canto [u], surto [u].
Utilització de pronoms febles davant el verb: em sento, us odio.

Català Balear

Reducció dels grups -qua, -gua en posició final: aigua → aigo.
Caiguda de la [ə] neutra en els mots esdrúixols acabats en -ia: prudència → prudenci.
Emmudiment de la [r] en posició final: mar → ma.
Ús de l’article salat: sa, ses, so, sos.
Conservació de la 1a persona del present d'indicatiu sense afegir-hi cap vocal: jo obr, jo pens…
Caiguda de la [z] intervocàlica: camisa → camia.
Distinció entre [v] i [b].
Manteniment de les desinències -am, -au: pensam, pensau.
Lèxic característic: horabaixa.

Alguerès

Conversió de les consonants -d i -l en -r: meló → meró.
Conversió de [r] en [l]: germà → gelmà.
Manteniment de la desinència zero en la 1a persona del present d’indicatiu: cant, muir.
Ús de les formes -eva, -iva: feia → feieva.
Conjugació del present d’indicatiu del verb ser: só, sés, és, sem, seu, són.

Català Oriental

Neutralització de /a/ i /e/ àtones en [ə].
Neutralització de /o/ i /u/ àtones en [u].
Desinència [u], [i] i [ə] en la 1a persona del present d’indicatiu: canto [u], canti [i], canta [ə].
Ús de pronoms febles: em, et, es, ens, us…
Evolució de [e] a [ə].

Nord-occidental

Dins del nord-occidental hi trobem: Pallarès, Ribagorçà, Lleidatà i Tortosí.

Diftongació de la /o/ inicial en au (ex: oliva → auliva).
Ús de les formes arcaiques de l’article masculí lo, los.
Manteniment de la nasal en els plurals d’antics mots esdrúixols acabats en -n: jove → joven.
Desinència -o pronunciada [o] en la 1a persona del present d’indicatiu: canto [o].

Valencià

Dins del valencià hi trobem les variants: Septentrional, Apitxat i Meridional.

Pronunciació de la -r final de paraula.
Articulació de les oclusives (p, t, k, b, d, g) a final de paraula.
Caiguda de la -d- intervocàlica.
Distinció de tres graus de localització:
- Demostratius: Est (e) / Eix (e) / Aquell
- Adverbis de lloc: Ací / aquí / allí / allà
- Pronoms neutres: Açò, això, allò
Formació de la forma femenina afegint -a al masculí: meu → meua, teu → teua.
Combinació de pronoms seguint les formes medievals de CD i CI (ex: l’hi → la li).
Presència de la desinència -e en la 1a persona del present d’indicatiu: jo pense, jo cante.
Ús molt viu del passat simple d’indicatiu: cantí, parlares.