Biodiversitat i Paisatges Naturals i Culturals d'Espanya

La Biodiversitat i els Paisatges Naturals i Culturals

1. La Biodiversitat

1.1. La Biodiversitat al Territori Espanyol

Espanya ocupa el segon lloc en biodiversitat, després de les selves tropicals, gràcies a:

• La situació: La posició de la Península afavoreix la presència de dos grans dominis vegetals: l’atlàntic i el mediterrani. Les Canàries tenen un domini macaronèsic, de caràcter tropical.
• L’efecte refugi: Durant els períodes glacials, la Península va servir de refugi per a espècies vegetals i animals europees. També va acollir espècies africanes que van travessar l’estret de Gibraltar aprofitant el baix nivell de les aigües. En la seva adaptació al medi peninsular van desenvolupar característiques noves i van generar així subespècies i espècies noves.
• La presència de sistemes muntanyosos: L’existència de nombrosos sistemes muntanyosos i del gran altiplà de la Meseta reprodueix en altitud la gradació vegetal que es dóna entre el nord i el sud d’Europa.

1.2. L’Acció Antròpica

L’ésser humà ha substituït els boscos per camps de conreu (el 45% d’Espanya està ocupada per alguna activitat agrària) i ha fet que l’expansió urbana i les infraestructures ocupin un 10% del territori.

1.3. El Paisatge

És la fisionomia externa d’un territori, resultat d’una combinació dinàmica d’elements abiòtics, biòtics i antròpics que donen com a resultat un conjunt en evolució constant. L’ésser humà ha degradat molt el paisatge.

1.4. Gestió del Paisatge i Qualitat de Vida

Es basa en introduir mesures de protecció; per això, són necessàries l’ordenació, la planificació i la gestió del paisatge que permetin reduir els efectes negatius antròpics.

El paisatge reflecteix les bones o males relacions entre societat i territori.

1.5. Tipus de Paisatge

• Predomini abiòtic: Paisatges d’alta muntanya o desèrtics, on la vegetació és mínima, de manera que el clima i el relleu són els elements modeladors principals.
• Predomini biòtic: Marcats per la presència determinant de la vegetació i la fauna (menys important). Són els més variats i els que s’identifiquen amb el paisatge natural.
• Predomini antròpic (Paisatges Culturals): L’activitat humana i les diferents formes d’activitat social, política i econòmica donen lloc a aquests paisatges culturals, entre els quals es pot distingir entre els rurals agraris i els urbans.

1.6. El Paisatge Natural

És el resultat de la interacció de factors abiòtics i biòtics, on l’ésser humà no ha intervingut. Actualment no existeixen, i es consideren naturals els paisatges potencials d’una zona (corresponents amb el bioma dominant o formació vegetal climàtica) o els paisatges poc alterats.

2. Els Paisatges Vegetals d'Espanya

2.1. El Paisatge Vegetal Oceànic

Es localitza principalment a Galícia i la Serralada Cantàbrica, però també es troba a altres zones muntanyoses com els Pirineus, el Sistema Central, el Sistema Ibèric i la Serralada Litoral Catalana.

Si el clima ho permet, el bosc temperat oceànic assoleix els 30 m d’alçada. Les espècies típiques són el roure i el faig, de fulla ampla i caduca, de manera que el sotabosc és pobre perquè no deixen passar la llum.

Les rouredes s’enfilen pels vessants de les muntanyes perquè necessiten humitat, però suporten malament el fred i la neu. El creixement pot durar entre 150 i 300 anys, la seva fusta és dura i s’utilitza per a parquets, bigues, vaixells, etc. La sobreexplotació del segle passat va minvar els exemplars, però actualment n'està augmentant l’extensió.

Les fagedes es combinen de vegades amb les rouredes, però la seva tolerància a la calor és menor i necessiten molta humitat; per això, creixen entre boires i rosades. Creixen entre 80 i 100 anys i la seva fusta s’utilitza per a mobles.

Per damunt dels 1600-2000 m trobem la landa: matollar dens format per brucs, ginebrons i ginesta, d’altura entre uns quants centímetres fins als 4 metres. Aquestes zones pateixen artigueig per aprofitar-les com a pastura, reduint així el desenvolupament de la vegetació, minvant la diversitat d’espècies i afavorint l’erosió.

2.2. El Paisatge Vegetal Mediterrani

Ocupa la major part de la superfície peninsular i està format principalment per alzines i sureres. El bosc mediterrani és escleròfil (preparat per la calor i la sequera), sempre verd i de desenvolupament lent. Les capçades dels arbres del bosc mediterrani són amples i tancades, per evitar que la calor arribi al sòl i reduir-ne la pèrdua d’humitat per evaporació. Les fulles són dures, petites i dentades per resistir l’evaporació, els troncs són llenyosos i les arrels són profundes.

L'alzina és de fulla perenne (no la perd per poder aprofitar totes les pluges).

La surera és més termòfila (necessita temperatura més alta), més exigent en pluja i s’adapta als sòls àcids.

L'acció antròpica ha provocat la regressió de l’alzinar i la gran expansió del matollar que forma màquies, garrigues i estepes. Les espècies que l’integren són:

• Bruc, ginesta i estepa a la Meseta Nord.
• A la franja mediterrània s’hi incorporen el garric i el llentiscle.
• A l’extrem sud-est peninsular i a la Vall de l’Ebre: margalló, espart, farigola i esparreguera.

2.3. El Paisatge Vegetal Alpí i de Muntanya Mediterrània

A la muntanya, la vegetació es distribueix en pisos altitudinals segons les temperatures i les precipitacions. Als Pirineus s’hi localitza el paisatge vegetal alpí on es distingeixen:

• El pis subalpí: que inclou coníferes com ara el pi negre i l’avet i un sotabosc format per arbustos com la nabinera i el rododendre.
• El pis alpí: l’única vegetació que pot desenvolupar-se és el prat.
• El pis nival: on només creixen petites plantes rupícoles adaptades a les roques com ara líquens i molses.

A les muntanyes peninsulars no hi sol haver el pis subalpí sinó només el bosc caducifoli o perennifoli.