Bilingüisme, Diglòssia i Estandardització: Conceptes Clau de la Lingüística

Bilingüisme i Diglòssia

El Bilingüisme és la capacitat d'una persona que domina dues llengües. És un fenomen individual, però també es pot parlar de bilingüisme social.

Tipus de Bilingüisme

• Simètric: Domini complet de les dues llengües (parla, pensa, etc.).
• Asimètric: Capacitat de parlar una llengua, però no de pensar-hi.
• Precoç: Adquisició de la segona llengua durant la infantesa.
• Tardà: Adquisició de la segona llengua quan s'és més gran.

El bilingüisme social evoluciona cap a la DIGLÒSSIA.

Què és la Diglòssia?

La Diglòssia és un fenomen conseqüència del contacte de llengües, on una llengua es reserva per a diferents àmbits d'ús. Es distingeix entre:

• Llengua A: Usos formals.
• Llengua B: Usos col·loquials.

A Europa, gairebé tots els països són bilingües, excepte tres. La diglòssia implica que una llengua predomina més que l'altra en certs contextos.

Interferències Lingüístiques

Una interferència és un fenomen que es dona quan hi ha una desviació de la norma en una de les llengües en contacte. Les interferències lingüístiques impliquen la introducció d'elements estrangers. Aquestes es poden manifestar en:

• Sistema fonològic: Com en el cas del valencià apitxat.
• Morfologia i sintaxi: Ús incorrecte de les perífrasis d'obligació.
  • Incorrecte: Tinc que comprar pa.
  • Correcte: He de comprar pa.
• Vocabulari: Quan s'hi introdueixen barbarismes.
  • Incorrecte: Pasillo.
  • Correcte: Corredor.

Llengües d'Europa i Diversitat Lingüística

L'Origen de la Diversitat

Antigament, els humans pensaven que només existia una llengua vertadera: la seva. Allò que no era la llengua familiar era considerat caòtic, i els grecs i llatins ho denominaven bàrbar. Des de l'inici de les cultures, el llenguatge ha tingut una gran importància.

La Bíblia explica l'origen de les llengües amb la història de la Torre de Babel: els homes volien arribar al cel, i Déu, per confondre'ls i castigar-los, va crear la diversitat lingüística.

L'Indoeuropeu

Des de l'Indostan fins a l'Atlàntic i des de la península Escandinava fins al Mediterrani, hi havia una sèrie de llengües que es consideren variants d'una llengua comuna anterior. A causa de la seva gran extensió geogràfica, aquest idioma es coneix com a indoeuropeu. S'estableixen els següents grups principals:

• Grup Mediterrani:
  • Hel·lènic: Origen dels dialectes grecs antics i moderns.
  • Itàlic: Que origina les llengües romàniques.
• Nord d'Europa: Ramificacions del cèltic i gaèlic (Irlanda).
• Est del Continent: Llengües del grup bàltic, eslau (Rússia) i germànic.

Llengües Europees Actuals

La primera llei de la lingüística estableix que com més febles són els llaços que uneixen els parlants d'una mateixa llengua, més divergents són els canvis lingüístics que s'hi produeixen.

Llengües d'actualitat inclouen:

• Danès
• Escocès
• Gal·lès
• Holandès
• Irlandès
• Alemany
• Anglès
• Castellà
• Francès
• Portuguès
• Romanès
• Romanx
• Italià

Normativa i Estandardització Lingüística

Criteris Normatius

El conjunt de lleis que regulen l'ús correcte d'una llengua s'anomena normativa. Aquesta va ser formulada per Pompeu Fabra, amb la intenció d'acostar la normativa a l'ús real de la llengua parlada. Aquesta normativa es va adoptar a les Normes de Castelló (1932).

Els criteris normatius es classifiquen en:

• Criteri d'autoritat: Pren com a norma la que promulga una institució (acadèmia, Ministeri d'Educació, etc.).
• Criteri geogràfic: La norma prové d'una àrea lingüística privilegiada on es parla "la millor llengua".
• Criteri literari: La norma prové de l'ús modèlic que en fan els escriptors reconeguts, tot i que és difícil decidir quins escriptors són els models.

Normalització i Normativització

Normalització

Procés mitjançant el qual la llengua esdevé d'ús normal en gairebé qualsevol àmbit.

Normativització

Conseqüència de la cristal·lització lingüística esmentada anteriorment i dels hàbits lingüístics que els parlants han posat de manifest al llarg de diverses generacions.