Art grec clàssic: temples, escultures i arquitectura

Arquitectura i escultura de l'antiga Grècia

El temple d'Atenes

Partenó: artistes Ictinos i Cal·lícrates. Estil grec clàssic. Materials: marbre del Pentèlic i fusta.

Les columnes del Partenó suporten un entaulament horitzontal (arquitrau, fris i cornisa) que recorre tot el perímetre. Va ser construït seguint l'ordre dòric. Té 8 columnes a la façana principal, amb 2 pòrtics hexàstils i péristil, perquè tot l'edifici està envoltat de columnes.

El temple s'alça sobre un estilòbat i 2 estrats que constitueixen l'escalinata que dóna accés a l'edifici des de qualsevol costat. També s'aixequen, sense base, les columnes dòriques. El capitell format per un collarí i un àbac. L'entaulament està format per arquitrau. El fris està dividit en triglifs i metopes i la cornisa sobresurt.

Era un edifici amb cel·la interior dividida en dues estances incomunicades. La sala més gran contenia l'estatua crisoelefantina a la qual era dedicat el temple, Atena. Les finestres, la coberta, estaven pensades perquè quan sortís el sol, il·luminés. La sala més petita guardava el tresor del temple.

Entaulament i estilòbat es corben cap amunt per evitar que es formin panxes al centre. Les columnes dels extrems estan més espaçades per resistir millor i compensar visualment. Les columnes s'aprimen cap a la part superior.

El Partenó era un ofrena als dos com agraïment als seus favors i una demostració de la grandesa d'Atenes.

L'altar de Pèrgam

Santuari d'època hel·lenística. Constituït per 3 costats de columnes jòniques a cel·la oberta. El sòcol era decorat amb un fris que representava la gigantomàquia.

Aquesta obra és una de les més característiques de l'escultura de cariz barroc del període hel·lenístic. L'artista es va proposar aconseguir efectes de gran força dramàtica (batalles desencadenades). Tot és ple de moviment. Per ressaltar més, el relleu ja no és pla sinó que té un alt relleu. El tema central representa Zeus lluitant contra 2 gegants, al mateix temps mostrant el seu cos poderós. També hi trobem Atena que es gira per vèncer un altre enemic.

Escultura arcaica: kouros i kore

Tècnica: talla. Estil: grec arcaic. Forma: escultura exempta.

El kouros manté la postura hieràtica pròpia del període arcaic. Els artistes grecs van adoptar de l'escultura egípcia la llei de la frontalitat i la manera d'assenyalar els músculs i divisions del cos. Els genolls són un tret mal representat, ja que apareixen com cercles tallats en la unió entre la cuixa i la part inferior de la cama. També tenien problemes per plasmar els dits amb naturalitat.

Les representacions de les figures masculines eren rígides i poc naturals, encara que intentessin subratllar el moviment amb la cama esquerra avançada. Els braços enganxats al tronc i tenen els punys tancats per remarcar la força de la figura. És possible observar un joc de simetries i fer coincidir les formes dels ulls amb l'arc de les cella.

La kore mai es plasmava nua perquè era un tabú per als primers grecs, per això anaven vestides amb túnica llarga. Representa una actitud estàtica. Se treballaven places dels vestits que a vegades conferien un cert dramatisme a la figura. Compensaven l'hieratisme i l'absència de moviment amb els plegats. Conserva restes de policromia.

Els dos mostren als tres característiques de l'època arcaica com el somriure estereotipat, els ulls grossos i cabells ordenats en superfícies geomètriques. Els kouroi representaven joves atletes vencedors als jocs olímpics i les kore eren sacerdotesses. Els grecs realitzaven kouroi amb diverses finalitats. El kouros és una escultura feta com a ofrena als déus.

El Discòbol de Miró

Estil: grec clàssic. Tècnica: fosa. Material: bronze. Escultura exempta. Tipologia: dinàmica.

En el Discòbol s'aconsegueix parlar de moviment. S'identifica una composició feta per triangles i cossos. És l'expressió perfecta del moviment. Representa els trets més característics del cos d'un individu a la manera dels antics egipcis. S'observa el tors frontalment mentre que les cames i els braços són de perfil. L'escultura va ser feta per crear la il·lusió del moviment. Per tant, es tracta d'una composició plana que només té sentit si es mira de cara o d'esquena. Qualsevol altre angle té com a resultat una confusió poc harmònica.

El Discòbol s'inscriu dins el classicisme per això té trets arcaics. El cap té reminiscències de la immobilitat de l'estil anterior; el somriure és semblant al dels kouroi i els cabells són una massa on no es diferencien les unes de les altres. L'origen era de bronze i això permetia que la figura aguantés sola. Representa un jove en la seva màxima plenitud física que es troba a punt de llançar el disc. Era destinat a ser exposat en públic perquè el poble contemplés.

El Doríforo de Policlet

Autor: Policlet. Estil: grec clàssic. De bronze. Escultura exempta. Tipologia: dinàmica.

Es proposava que la longitud de la figura havia de ser 7 vegades la mesura del cap. La cama esquerra relaxada està més enrere i amb el peu fent angle més planer, i la cama dreta sostenint el pes, així doncs, s'utilitza el contrapposto (contraposició entre la part tensa i la distesa). Per equilibrar el cos presenta els peus separats.

Està feta per ser vista frontalment i s'hi percep des d'aquí que predominen les línies verticals, horitzontals i obliqües. La ondulació del cos i el cap inclinat donen més elasticitat a la figura i fan que l'estatisme propi de Policlet es trenqui en gran part. El gest que sembla que fa per subjectar la diadema dona a l'atleta més naturalitat. Els cabells són concebuts d'una manera plàstica; l'expressió del rostre es serena, la musculatura matisada i el gest elegant.

Alguns autors identifiquen aquest atleta amb una representació del dugues Apol·lo. A més de plasmar l'heroi, també mostra com l'home es prepara per la victòria amb serenitat. Commemora la victòria de la cursa d'un jove atleta.

Laocoont i fills

Autor: Agesandre i fills. Estil: grec hel·lenístic. Escultura exempta. Marbre.

La composició es defineix a partir d'una piràmide i d'una diagonal que travessa l'escultura. Quatre nens en els seus germans, tractats tots com si fossin adults per les anatomies. Són representats amb una lluita brutal per la seva vida i cada múscul és en tensió. El dramatisme s'accentua amb detalls com la boca oberta de Laocoont i les arrugues del dolor de la seva cara com l'expressió dels seus fills que demanen ajuda al seu pare. El moviment es produeix a partir dels cossos contorçats que no poden escapar-se però lluiten fins al final. El volum dels músculs crea efectes clarobscur. A la figura original només apareixia un dels fills. Es començava a parlar del realisme. Aquesta escultura representa l'agonia de Laocoont. El grup de Laocoont va ser concebut per mirar-lo frontalment.