L'Anunciació de Simone Martini i el Políptic Místic dels Van Eyck: Art Gòtic

ANUNCIACIÓ

Artista: Simone Martini va establir una estreta amistat amb el poeta Francesco Petrarca, per a qui va pintar un retrat actualment desaparegut de la seva estimada Laura de Noves. A canvi, Petrarca va perpetuar la seva memòria en dos sonets.

Fitxa tècnica

• Títol: Anunciació
• Autor: Martini, Simone (1283-1344)
• Cronologia: 1333
• Estil: Italogòtic
• Tècnica: Temple
• Suport: Taula de 2,65 x 3,05 m
• Localització actual: Galeria dels Uffizi (Florència)

Elements plàstics

Les figures, primes i esveltes, destaquen sobre un fons daurat, cosa que augmenta el simbolisme de l'escena. Els contorns dels personatges estan definits amb una refinada línia negra. Tant en la Mare de Déu com en l'àngel predominen les línies corbes i sinuoses, vehicle expressiu de la tendresa i l'idealisme protagonistes de la pintura de l'escola de Siena. Tota l'obra està realitzada amb gran minuciositat en els detalls.

En les figures humanes, Martini va utilitzar colors forts i contrastats, sense recórrer a elaborades gradacions cromàtiques.

Composició

L'escena de l'Anunciació pròpiament dita apareix inscrita en tres arcs polilobulats. La Mare de Déu escolta i observa, asseguda en un ric tron, l'arcàngel Gabriel, de grans i daurades ales, que està agenollat i li ofereix una branca d'olivera. La caracterització de Maria és profundament humana, amb un gest de recte i torbació que coincideix fidelment amb el relat bíblic. La seva mida és proporcionalment més gran que la resta de personatges.

A ambdós costats d'aquesta representació, separats per dues columnes, es troben les figures de dos sants, també emmarcats sota arcs polilobulats. A l'esquerra hi ha sant Ansano, patró de Siena, i a la dreta, santa Veneranda.

El pintor va procurar dotar l'escena d'una certa profunditat; per exemple, la presència del gerro del fons pretén determinar un segon pla dins la composició. Malgrat això, la composició no deixa de ser molt plana.

Temàtica

Segons sant Lluc, es narra que Déu va enviar l'àngel Gabriel a un poble de Galilea, conegut com Natzaret, a una jove verge, promesa amb un home anomenat Josep, descendent de David. La Verge es deia Maria. L'àngel va entrar a casa seva i li va dir: «Déu te guard, plena ets de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i va meditar sobre el seu significat. Llavors l'àngel va continuar: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i se'l anomenarà Fill de l'Altíssim».

Martini va ser el primer a representar l'àngel agenollat en l'escena de l'Anunciació. Aquesta novetat iconogràfica va obtenir una gran difusió en el gòtic.

Models i influències

Martini va seguir els paràmetres arcaics marcats per Duccio di Buoninsegna, fundador de l'escola de Siena, i es va convertir en el seu màxim representant. La seva pintura es caracteritza per la bellesa de les línies, la riquesa cromàtica i la representació del moviment, en la qual ja es vislumbra el naixement d'un nou llenguatge.

Va mostrar una especial predilecció per temes amables, sobretot marians.

Va ser l'introductor de la tècnica del fresc a Siena, après segurament a Florència. Una estada a la cort papal d'Avinyó cap al final de la seva vida va ajudar a difondre l'estil sienès per tot el continent.

Les troballes de Giotto en el camp de la tridimensionalitat no li van ser alienes; però, en lloc de continuar amb el llenguatge solemne, va preferir les seves figures d'elegància i bellesa. Els seus personatges vesteixen amb refinament i els accessoris estan treballats amb summa exquisidesa. Martini va concedir gran importància als efectes decoratius i també va mostrar grans dots d'observació de la realitat, amb una preocupació per conferir verosimilitud als espais.

ANÀLISI MÍSTICA: L'ADORACIÓ DEL XAI MÍSTIC

El políptic, tancat, té a la part superior l'Anunciació (on hi ha una finestra que ens ofereix un paisatge urbà admirable) i a la part inferior hi són representats Joan Baptista i Joan Evangelista, i els retrats dels donants Jodocus Vydt i la seva esposa Elisabeth Borluut. Obert, el políptic ofereix un total de 12 taules. A la part superior, les taules centrals representen les tres figures del Calvari, i les laterals representen Adam i Eva, els àngels músics i els àngels cantors. La part inferior de la taula central està ocupada per l'escena principal: la multitud que adora el Xai Místic col·locat sobre un altar.

Als panells laterals

Apareixen quatre grups diferents: cavallers de Crist i jutges íntegres a la banda esquerra, i ermitans i pelegrins a la dreta. En primer lloc crida l'atenció la intensitat dels colors i la lluminositat. L'obra va ser pintada per a la capella Vydt, de l'església de Sint-Baafs de Gant. Aquesta capella rep la llum a través d'uns alts finestrals situats a la dreta de l'alçada on es va col·locar el quadre.

Els artistes van tenir en compte aquesta il·luminació tant en les figures com en els objectes i els detalls dels 20 plafons de l'obra: la llum prové d'aquest costat, mentre que les ombres queden, per tant, al costat oposat.

El realisme

Permet a l'escena dels cavallers de Crist, que sembla una imatge de les croades, estudiar les armadures, el metall amb què han estat forjades, la manera de soldar les peces i els fragments visibles de les vestidures, i admirar la textura de les llanes o la suavitat dels folres.

La minuciositat

La finestra de l'escena de l'Anunciació s'obre a un carrer del centre de Gant i ens mostra la qualitat dels materials de construcció: des de la pedra d'una torre, les cases opulentes de la dreta i les més humils de l'esquerra, pitjor conservades.

La composició

És molt pensada. Tots els rostres es giren, de manera espontània i sense tensió, cap al centre. Si tracéssim un esquema a la taula principal, comprovaríem que les línies conflueixen a l'altar de l'Anyell. Tots els moviments són pausats i solemnes, com una processó votiva.

El cap d'Adam, prodigi de realisme, és el d'una figura que sembla que respiri. Cada cabell està dibuixat amb un traç de ploma, i una lent d'augment permet seguir-ne el recorregut; la pell no és una massa de color uniforme, sinó una superfície complexa on són perceptibles porus, arrugues i venes; la taca grisa minúscula de la nina dels ulls dona expressió al rostre.

La llum prové del costat dret i provoca diferents intensitats de penombra al nas, la galta i el coll, i zones d'ombra al cabell, darrere de l'aurèola.

El plafó central ens mostra una vegada més el realisme, la capacitat de detall, les lluïssors i els delicats matisos lluminosos, que inspiren el conjunt i qualsevol fragment, fins i tot el més petit, del gran retaule.

Finalment, les dues ales laterals estan tractades amb una qualitat plàstica més gran que algunes de les taules del anvers.