Antígona d'Espriu: anàlisi de l'obra i context històric

Salvador Espriu i Castelló, nascut a Santa Coloma de Farners (originari d'Arenys), va ser un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, exercia de notari. A principis de la dècada del 1920, la família Espriu va patir una profunda crisi quan els cinc germans van contreure el xarampió. La recuperació de Salvador va ser lenta, obligant-lo a passar llargues temporades al llit. Dos anys més tard, la mort del seu germà gran, Francesc, en un accident al port d'Arenys (que estava en obres), va marcar un punt d'inflexió en la seva vida. D'un nen juganer, va passar a ser un nen delicat, amb el perill constant de recaure. Aquestes convalescències el van convertir en un amant de la literatura, especialment de llibres de religió i història antiga.

L'octubre de 1930, als disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia i Lletres. Va participar en un creuer per la Mediterrània organitzat per la universitat, un viatge que el va apropar als clàssics i va reforçar la seva passió per l'egiptologia. L'esclat de la Guerra Civil espanyola va interrompre els seus estudis de Lletres Clàssiques. Mobilitzat des del primer moment, no va ser enviat al front pel seu estat de salut. Durant aquesta època va continuar escrivint, publicant Letizia i altres proses el 1937. La guerra el va fer caure en una profunda crisi, creient en la necessitat d'un pacte entre els dos bàndols per acabar amb la matança. L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va representar per a ell la mort de Catalunya. Un mes després, va escriure Antígona, una peça teatral que aborda la lluita entre germans, com a metàfora del conflicte entre Catalunya i Espanya. El 1963, es publica Obra Poètica, un recull dels seus llibres de poemes, on apareix per primera vegada El Llibre de Sinera. Durant la dècada del 1960, va assolir una popularitat inesperada, convertint-se en un símbol de les reivindicacions catalanes i la veu del poble.

Estructura: El text d'Espriu té tres parts, precedides d'un pròleg que Salvador Espriu utilitza com a “personatge”, situant l'acció i els personatges en el context.

Argument: L'obra reprèn el mite grec d'Antígona, una princesa que es nega a acceptar la victòria i derrota després de la guerra fraticida entre els seus germans. La situació planteja l'honor dels vencedors i l'oblit dels vençuts, considerats traïdors. Aquesta peça es diferencia d'altres Antígones contemporànies perquè la tragèdia es llegeix com a conseqüència de la Guerra Civil, no com a resultat de la naturalesa humana. El sacrifici d'Antígona té un sentit: s'ofereix per acabar amb la maledicció sobre la seva família. Espriu es declarava mort civilment després de la guerra, oferint el seu sacrifici per expiar les culpes de la col·lectivitat catalana. Pel pròleg, sabem que Antígona serà condemnada per un crim contra la ciutat per enterrar el cos del seu germà Polinices, mig menjat pels voltors. Serà inculpada per Creont, però ja a la primera part, Etèocles l'acusa de trair Tebes per voler evitar la lluita entre germans.

Antígona destaca per la seva alta moralitat, noblesa i humanitat; la seva única ambició és la redempció del seu llinatge, dient “que la maledicció s'acabi amb mi”, oposant-se als qui anhelen el poder. Antígona es mou per la llei de la sang, acatant els antics preceptes; així ho diu a Tirèsies: “vinc a enterrar un cos, el del meu germà Polinices, que haurien d'haver honorat i incinerat segons els antics preceptes”.

Personatges:

• Eurídice: Mullerde Creont, representa un equilibri entre Euriganeia i Astimedusa. Si Astimedusa representa l'optimisme, Euriganeia és el dolor i el pessimisme, per la pèrdua dels fills. Euriganeia és la resignació davant la vida dolorosa.
• Etèocles: Germà d'Antígona, utilitzat per Creont per aconseguir el poder. Dominat per l'ambició, és empès a la guerra fraticida.
• Creont: Germà de Jocasta, vol el govern de Tebes. Actua per pragmatisme polític i no vol enterrar Polinices.
• Tirèsies: La seva vida interior li permet vaticinar el futur.
• Eumolp: Esclau geperut, representa l'element grotesc. Es rebel·la contra la seva condició i acompanya Antígona.
• El Lúcid Conseller: Personatge al marge del temps, fa reflexionar sobre la realitat dramàtica de la guerra i la postguerra. La seva visió converteix l'acte tràgic d'Antígona en un sacrifici estèril; no hi ha salvació possible.

Aquí trobem l'Espriu pessimista. Coneix la veritat però calla, perquè sap que la paraula és inútil.