Antifranquisme a Catalunya i crisi del règim franquista (1970–1975)

Antifranquisme i moviment català (1970–1974)

A Catalunya, aquest auge de l'antifranquisme ja es va visualitzar durant l'anomenat Procés de Burgos el 1970, contra els setze nacionalistes bascos membres d'ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una «completa adhesió fraternal» envers el poble basc i la seva lluita. També s'exigia l'amnistia, l'abolició de la pena de mort i l'establiment d'un estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles i nacions de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i al clima de revolta social estès per bona part de l'Estat, va servir perquè Franco va commutar les penes de mort per d'altres penes de presó.

Tancada de Montserrat i la mobilització

El 7 de novembre de 1971 es va crear l'Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona. La tasca de l'Assemblea de Catalunya seria decisiva: per primer cop des de la Guerra Civil s'articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d'una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari va desplegar un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L'autonomia i la lluita per la democràcia eren els seus principals objectius.

Quan, el 28 d'octubre de 1971, la policia va detenir, a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, 113 dels seus membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l'ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l'adhesió popular a l'Assemblea. La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l'organització política de l'oposició catalana. Així, al llarg de 1974 es van formar tres projectes polítics que, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició:

• Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), liderada per Jordi Pujol;
• Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, de Josep Pallach;
• Convergència Socialista de Catalunya, de Joan Raventós.

Reactivació cultural i pedagogia

En l'àmbit cultural hi va haver una reactivació de la reivindicació cultural catalana centrada sobretot en la llengua, aprofitant una mínima tolerància del règim. Van començar a sorgir les primeres manifestacions cíviques catalanistes, com l'aparició de revistes i d'entitats com Òmnium Cultural, Edicions 62 i l'Enciclopèdia Catalana. Per sobre de tot destaca el ressò de la Nova Cançó amb Joan Manuel Serrat, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

Es van fer moltes campanyes a favor del catalanisme i de la democràcia. Destaquen els fets del Palau de la Música de 1960 (amb detencions per repartir fullets de propaganda i cantar en català) o les campanyes «Volem bisbes catalans» i «Català a l'escola». També va ser important la formació de nous mestres en la renovació pedagògica impulsada per Rosa Sensat.

La crisi de la dictadura

La crisi política del règim (1973–1975)

L'almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973; era la primera designació d'un president del govern diferent del cap d'Estat des de 1939. L'emineǹcia gris del règim franquista era l'home escollit per conduir el trànsit cap a la nova etapa que havia d'encapçalar el rei Joan Carles, la figura cabdal per mantenir la unió de totes les famílies que integraven el franquisme i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco.

Els plans continuistes del bàndol més reaccionari van saltar pels aires el 20 de desembre de 1973. Aquell dia un atemptat d'ETA va assassinar l'almirall Carrero Blanco després que el seu cotxe voliés pels aires quan circulava pel carrer Claudio Coello, camí de la seva missa diària. L'atemptat va resultar fàcil d'executar per l'escassa seguretat que acompanyava l'almirall en aquest recorregut que realitzava diàriament. Com a conseqüència de l'explosió, el vehicle es va enlairar uns trenta-cinc metres i va aparèixer al pati interior de la residència dels jesuïtes, situada al segon pis de l'immoble. Franco havia perdut el més fidel dels seus col·laboradors.

La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim i va posar al descobert la ineficàcia dels serveis d'informació i seguretat de l'Estat. La desaparició de l'home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfic per a un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (no pas demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol tipus de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de juliol, es van aferrar a les seves posicions.

El gener de 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro. L'objectiu era buscar la unitat entre immobilistes i reformistes mitjançant l'anomenat «esperit del 12 de febrer», un projecte d'obertura que teòricament contemplava un cert pluralisme polític. Tot plegat, una cortina de fum. Arias Navarro va prometre la introducció d'una nova Llei Municipal que fomentés l'elecció dels alcaldes i dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a les Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei d'associacions polítiques. El discurs del president del govern va ser un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades.

Els sectors més reaccionaris del bàndol van veure un perill imminent en aquest tímid oberturisme i van forçar Arias Navarro a mantenir postures immobilistes. Així, el govern va mantenir una política clarament continuista al llarg de 1974 i 1975, fet que va acabar expulsant els ministres reformistes, decebuts davant les minses reformes endegades. En qualsevol cas, la descomposició interna del règim franquista era un fet. També semblava evident que el franquisme era incapaç d'avançar cap a la democràcia.

L'octubre de 1975 la malaltia que conduiria Franco a la mort s'agreujava. S'iniciava una llarga, i fins i tot teatral, agonia en la qual alguns bisbes franquistes portaven relíquies a la seva habitació i resaven per la seva recuperació a mans de l'equip mèdic. Amb Franco malalt, el príncep Joan Carles va passar a actuar com a cap de l'Estat de manera provisional.

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 després d'una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic a Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador de deixar el futur «atado y bien atado» aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura, creada quaranta anys enrere en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal i irreversible.