L'anticentralisme a Catalunya al segle XIX: progressisme, carlisme i federalisme

Progressisme Radical i Anticentralisme

Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.

En el regnat d'Isabel II, l'Estat liberal va ser molt criticat per certs sectors del progressisme català que no estaven d'acord amb aquesta centralització tan radical.

Es van produir moviments populars, les bullangues, entre el 1835 i el 1843 que van fer evident el descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Tant en la insurrecció de Barcelona com en la Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

Durant la Dècada Moderada (1844-1854), es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura; van declarar l'Estat de guerra a Catalunya diverses vegades. Això va fer que moderats catalans es mostressin descontents amb l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Escriptors i polítics com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat.

Les Propostes Foralistes del Carlisme

El carlisme va tenir una forta adaptació a Catalunya, sobretot a les zones rurals. Defensaven els principis absolutistes i tradicionalistes; van defensar les institucions tradicionals de Catalunya i la seva particularitat.

Document 1: El Restabliment dels Furs Antics

1. La incorporació del Principat, igual que els Estats d'Aragó, València i Mallorca a la Corona de Castella, va ser per via d'una unió federativa que els permetia conservar les lleis antigues i privilegis.
2. El rei de Castella no pot ser reconegut com a comte de Barcelona si no ha jurat a les Corts generals defensar els furs del Principat.
3. Corts generals a Catalunya cada any.
4. No hi ha quintes a Catalunya: tots els habitants són soldats i han d'agafar les armes quan hi hagi perill.

L'Expansió del Federalisme a Catalunya (1868)

El 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van escampar-se políticament. Això va ser significatiu a Catalunya, sobretot en els àmbits urbans, on va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial (treballadors).

• Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, va defensar que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.

L'any 1869, un grup de federals catalans, on hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, van signar el Pacte Federal de Tortosa: constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol. La caracterització de com havia de ser un Estat Federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873.

Però el fracàs de la República i la nova situació política de la Restauració van fer perdre influència al republicanisme. Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya (ja que Pi i Maragall vivia a Madrid), va proposar el 1883 la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola.