La Setmana Tràgica de 1909: causes, repressió i caiguda de Maura

La Setmana Tràgica (1909)

El Context: La Crisi del Marroc i la Crida a Files

Després de la Conferència d'Algesires, Espanya seguia tenint problemes per controlar la part del Marroc que li corresponia. Aquesta inestabilitat es va manifestar en nombrosos altercats amb tribus de berbers (1908), que es van fer més freqüents el 1909 a les mines explotades a prop de Melilla.

El 9 de juny de 1909, un atac dels rifenys en aquestes mines va causar 6 morts. El govern espanyol va decidir enviar tropes per protegir els interessos colonials, un fet que desencadenaria la Setmana Tràgica.

L'Oposició a la Mobilització

Com a resposta de rebuig a aquesta decisió, els socialistes i els anarquistes van iniciar una campanya d'agitació amb meetings organitzats, manifestacions al carrer, concentracions i amotinaments a les estacions des d'on havien de sortir els soldats.

El 12 de juliol es va cridar a files els reservistes, homes que ja havien fet el servei militar, però que sovint eren pares de família i que, per tant, deixaven aquestes sense la seva única font d'ingressos. A més, eren tropes reclutades exclusivament a Catalunya, fet que es veia com un càstig contra la zona més revolucionària de l'Estat.

• Exempció per quota: Comitès de dames i homes que pagaven una elevada quota es podien estalviar anar a la guerra, accentuant la percepció de classe del conflicte.

Desenvolupament de la Revolta

La Massacre del Barranco del Lobo

El 27 de juliol del 1909 es va produir la Massacre al Barranco del Lobo al Marroc, que va resultar en 150 morts en un dia i 1.000 baixes abans d'acabar el mes. Aquesta tragèdia va augmentar encara més el descontentament entre la població i va accelerar la revolta.

La Revolta Urbana: Violència i Anticlericalisme

El que havia de ser una vaga revolucionària es va convertir en una revolta urbana molt violenta i antireligiosa, influïda per Lerroux i el Partit Radical, que incentiven l'actitud incendiària contra les esglésies catòliques i la burgesia, posant-los com a responsables dels patiments obrers.

Durant la Setmana Tràgica, moltes vegades els cadàvers es treien al carrer i s'exposaven o s'utilitzaven per fer unes 250 barricades en total. La protesta es va expandir fora de Barcelona, a localitats com Vilanova, Sabadell, Granollers i Manresa.

La Repressió i la Pacificació

El governador a l'inici dels fets, Àngel Ossorio i Gallardo, es va negar a treure les tropes al carrer per reprimir la revolta, ja que pensava que podria dialogar amb el comitè, però va haver d'acabar dimitint, la qual cosa li va donar bona fama entre els republicans.

Les primeres tropes no van arribar per mar fins al dia 28, i el dia 30 l'exèrcit va recuperar el control sobre Barcelona. El dia 2 d'agost, un cop pacificada la ciutat, es va tornar a la feina.

Les Conseqüències Polítiques i Socials

La Repressió i la Caiguda de Maura

Va començar una duríssima repressió sota el govern d'Antoni Maura, que reflectia la por dels burgesos als obrers revoltats. Aquesta repressió va resultar en centenars de detinguts i penes capitals, tot i que al final només hi va haver 5 afusellats.

Entre els condemnats a pena capital destaca Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog que va fundar l'Escola Moderna. La seva execució el dia 13 d'octubre va generar una onada de protestes internacionalment, on Espanya va ser acusada de no ser un règim amb garanties liberals i democràtiques.

A nivell nacional, es va crear la campanya «Maura No!», que acabaria causant la seva dimissió. El rei va encarregar formar govern a Moret el 21 d'octubre del 1909.

L'Impacte en el Moviment Obrer i el Republicanisme

La repressió social va interrompre el procés de constitució de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i, a més, va radicalitzar l'obrerisme.

Durant tots aquests fets, Lerroux no es va manifestar i va estar fora del mapa, gairebé sense criticar-ho. Molts líders lerrouxistes van marxar a l'exili o es van amagar, però van acabar tornant a la vida política perquè no van ser perseguits, guanyant importància a Espanya, però perdent-ne a Catalunya.

La Crisi del Catalanisme Conservador

La Lliga Regionalista, en ser conservadora, es va posicionar a favor de la repressió. Prat de la Riba fins i tot va fer una crida per denunciar els participants en les manifestacions, fet que va provocar el trencament de la Solidaritat Catalana davant el gran desacord entre els sectors republicans.

Això va comportar una campanya en contra de la Lliga i un gran desprestigi que va resultar en una davallada electoral el 1910. Maragall va haver de sortir en defensa pública de Prat de la Riba, a qui se l'acusava de ser mal catalanista.

A causa d'aquesta crisi del catalanisme, l'esquerra catalanista (la UFNR, Unió Federal Nacionalista Republicana) ho va aprofitar per ocupar l'espai entre La Lliga i el Partit Radical, i va obtenir bons resultats a les eleccions del 1910, quan va guanyar Canalejas després de la dimissió de Maura a causa de la Setmana Tràgica. La UFNR seguiria creixent fins a les eleccions generals de 1914, quan es va aliar amb el Partit Radical de Lerroux amb el Pacte de Sant Gervasi. A causa d'aquesta aliança, va treure uns resultats pèssims que marcarien el seu oblit pocs anys després.