Anàlisi de Serrallonga i Els Adeus de Maragall: Temes i Estructura

La fi del Serrallonga

Aquest home ha sigut tota la seva vida un bandoler i s’està confessant. Comença a recordar tot el que ha fet al llarg de la seva vida per lliurar la seva ànima, però no s’emprenedeix. Joan Sala, conegut com Serrallonga, era cap d’una colla de bandolers que van actuar a principis del segle XVII per tota Catalunya. El seu valor i la fama que va adquirir al poble el van convertir en un personatge mític i admirat. Per aquestes raons, d’aquest personatge es van fer cançons, llegendes i danses.

Essencialment, en Serrallonga és justícia que actua pel seu compte davant de la gran diferència social; és a dir, robava als rics per donar-ho als pobres.

Anàlisi del Poema de Maragall

El poema de Maragall ens situa al moment final de la seva vida, quan es troba pres a punt de ser ajusticiat i fa un repàs davant del confessor dels set pecats capitals. Maragall no ens situa l’espai físic per emmarcar el diàleg entre els dos personatges (Confessor i bandoler). De la mateixa manera que va fer en el Comte Arnau, confereix, en aquesta darrera composició de visions, un caràcter dramàtic perquè ha escrit de forma dialogada i s’assembla a una obra de teatre.

Els Set Pecats

L’Orgull

Maragall l’utilitza per donar-li un valor ambivalent ja que l’orgull és negatiu, però Serrallonga, quan diu que ve un rei i no vol veure a ningú, opta per un orgull que es mereix en valor vital que marca la força de l’individualisme del protagonista. Aquest orgull li permet anar en contra de les forces centralistes de la monarquia espanyola que moltes vegades fan falses acusacions per executar venjances en altra gent.

La Ira

És un pecat amb moltes connotacions negatives per l’agressivitat que adopta. En aquests versos adopta un significat positiu on s’hi destaca el vessant vitalista del personatge (el mal que provoca als altres li produeix plaer i el fa viure més intensament).

L’Enveja

En l’últim verset diu que estarà per damunt de tothom, però governarà tot sol: és la solitud.

L’Avarícia

No es tracta de l’avarícia típica de la literatura que només pensa en acumular riqueses, sinó que ell gaudeix de veure que els altres no tenen allò que ell té. Per tant, es posa de relleu, una altra vegada, el caràcter vitalista del personatge.

Peresa, Gola, Lluxúria

Aquests són els pecats d’un home més aposentat i no tant vital. En aquest apartat Maragall ens presenta un personatge més sensual, molt espontani, però sempre dirigit per la força de l’instint i per l’abús d’individualitat.

Amor

La Joana era la darrera companya que va tenir i que va estimar, i per tant, es resisteix a reconèixer que fos pecat aquesta relació, tot i que el seu confessor, el portaveu de la moral social vigent, li recorda que ha sigut un amor desordenat i il·lícit fora de l’església. En l’últim paràgraf, en Serrallonga s’emprenedeix. L’amor que sent per la Joana és un dels trets que humanitza més al nostre personatge, ja que tots els pecats dibuixen una personalitat molt forta, orgullosa i un superhome a l’estil Nietzsche.

Epíleg

Després de l’absolució, els versos finals tornen a posar de relleu el caràcter vitalista d’en Serrallonga, ja que el bandoler no vol ser mort fins que digui les paraules de la resurrecció de la carn. No obstant, en aquest cos, ha hagut el perdó.

Els Adeus

Introducció

Escrit el 1896, el poema retrata el moment en què els vaixells parteixen i la gent els acomiada del port. Posteriorment, se centra en el personatge de Caim, que opta per la solució cruenta, bèl·lica, sense fer cas a la seva dona, que li aconsella una solució pacífica. Maragall es mostra escèptic respecte al final que pugui tenir la guerra.

Estructura

Senyals d’adeu (vv 1-6)

La primera part del poema presenta la gent que des del port diu adeu als que marxen amb vaixell cap a la Guerra d’Independència de Cuba i, per conseqüència, amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. Hi ha dues imatges premonitòries de la desfeta:

• D’una banda, les cobertes dels vaixells van massa carregades (v.4).
• D’altra banda, les onades cap on es dirigien els vaixells llueixen “retorcent-se bramades” (v.6).

Marxa no fent cabal (vv 7-18)

La segona part del poema reprèn els gestos de comiat i retorna al moment en què es van produir els primers adeus: “Quants adeus des aquell adeu primer” (v.7). El personatge que Maragall tria per tal de representar l’adeu primer és Caim, que parti precisament “havent fet la mort” (v.8). Es tracta d’una referència clara al personatge bíblic que, segons la narració del Gènesi, fou primer fill d’Adam i Eva; es dedica a l’agricultura, i per enveja mata el seu germà pastor Abel, essent condemnat a errar per tota la vida. Maragall se serveix d’aquest personatge per simbolitzar l’odi fratern, l’enveja i, en el poema, Caim representa aquell que opta per la solució cruenta del conflicte, és a dir, la solució bèl·lica.

La muller és justament la que representa l’actitud contrària, és a dir, la que opta per una solució pacífica, assenyada, i que desaconsella la perllongació del conflicte bèl·lic (v.13). Però la seva advertència és vana. Caim té la cara “girada vers la posta” (direcció Amèrica) (v.15). De fet, l’única resposta és l’expressió de Caim, que essent “adusta i fatal” (v.14) actua també com a element premonitori de la fi que espera als que parteixen.