Anàlisi d'Obres Mestres de l'Art: Del Gòtic Flamenc al Barroc Europeu

El Matrimoni Arnolfini: Anàlisi d'una Obra Mestra Flamenca

Fitxa Tècnica

• Títol: El Matrimoni Arnolfini
• Autor: Jan van Eyck
• Cronologia: 1434
• Tècnica: Oli sobre fusta
• Mides: 84 x 57 cm
• Estil: Gòtic flamenc
• Tema: Escena costumista o de gènere
• Localització: National Gallery (Londres)

Jan van Eyck: Pioner del Renaixement Flamenc

A Jan van Eyck, a qui s’atribueix la invenció de la pintura a l’oli, va ser el pintor més cèlebre de l’escola dels Primitius Flamencs. Les bases de la seva pintura van ser el color i el refinament propis del Gòtic Internacional, sobretot de la miniatura. Es desconeix com va fer l’aprenentatge; les primeres dades que se’n tenen són del 1422, quan va entrar al servei de Joan de Baviera de l’Haia. El 1425 es va traslladar a Lille com a pintor de la cort del duc de Borgonya, Felip III. Sota la protecció del duc i al seu servei, va dur a terme missions diplomàtiques importants als regnes de Castella i Portugal. A partir del 1430, es va establir a Bruges i va exercir una notable influència en la pintura flamenca posterior.

Anàlisi Formal i Composició

Van Eyck presenta una parella a l’interior d’una habitació. El mirall que penja al fons de la paret marca l’eix de simetria compositiu, en confluència amb el llum del sostre i el gos. El pintor va fer confluir les diferents línies de fuga de la perspectiva, les bigues i les posts del terra, la qual cosa fa que el llenç tingui més profunditat. Per subratllar aquesta tridimensionalitat, el mirall reflecteix l’escena des del punt de vista oposat al de l’espectador i amplia l’espai pictòric, que inclou fins i tot l’àmbit del pintor i dels hipotètics testimonis de l’escena situats darrere d’ell.

La construcció conceptual del tema i de l’espai fa que el moviment escènic sigui gairebé nul i mostra una imatge rígida, teatral i poc espontània. També contribueix a aquest efecte el predomini de la línia sobre el color, que perfila a la perfecció els contorns de les figures i dels objectes i els confereix una corporeïtat i una solidesa gairebé escultòriques. Però, alhora, això li permet plasmar fins al detall més mínim amb una escrupolositat microscòpica, gràcies a la utilització de la tècnica de l’oli aplicada amb pinzells molt fins.

La llum entra suaument per la finestra de l’habitació i, amb posició realista, il·lumina de ple l’esposa i deixa en penombra la part esquerra del llenç. Quant als colors, dominen la composició tres taques cromàtiques: el verd del vestit, el vermell dels cortinatges i dels cobertors, i el marró de la capa del mercader.

Els Personatges: Giovanni Arnolfini i Giovanna Cenami

El quadre presenta un doble retrat de cos sencer que correspon a Giovanni Arnolfini, un comerciant italià que residia a Bruges, i la seva esposa Giovanna Cenami, filla d’un altre mercader del mateix origen.

Simbologia i Interpretacions

Erwin Panofsky ha formulat nombroses teories sobre els significats ocults d’aquesta obra i l’entén com un certificat matrimonial visual. El cavaller agafa la mà de la dama i, solemnement, fa el vot nupcial, aixecant l’avantbraç dret. L’espelma encesa en ple dia i el fet que ambdós s’hagin descalçat referma el caràcter sagrat de la cerimònia. Altres símbols vinculats al matrimoni són:

• El gos, que representa la fidelitat.
• L’escombreta i la talla de santa Margarida i el drac, com a protectora de la fecunditat.
• El rosari, que era un regal habitual a les parelles.
• Les fruites disposades sobre la taula que hi ha sota la finestra, que evoquen la fruita de l’arbre del bé i del mal, símbol del pecat original.

Influència Artística

La influència de Van Eyck va ser molt àmplia i la seva tècnica realista depurada va ser acceptada com a model en bona part de la pintura flamenca de la segona meitat del segle XV. A més, també va influir, a través de Lluís Dalmau, en l’última pintura gòtica i els primers exemples del Renaixement català al segle XVI. També va inspirar a Velázquez en la realització de Las Meninas.

San Carlo alle Quattro Fontane: L'Onda Barroca de Borromini

Fitxa Tècnica

• Títol: San Carlo alle Quattro Fontane
• Autor: Francesco Borromini
• Cronologia: 1634-1667
• Tipologia: Església
• Materials: Maó i estuc
• Estil: Barroc
• Localització: Roma

Francesco Borromini: L'Arquitecte Més Original del Barroc Romà

Borromini va ser l’arquitecte més original de la Roma barroca. El seu pare era picapedrer i és l’ofici que va iniciar ell; durant aquest període va tallar marbre per a la catedral de Milà. Quan es va traslladar a Roma va treballar amb Maderno a la Basílica del Vaticà. El seu primer encàrrec va ser l’església de San Carlino. Va aportar el seu nou concepte arquitectònic basat en el moviment ondulat.

Anàlisi Arquitectònica: Façana i Planta

Borromini estructura la façana de l’església de San Carlino en dos pisos. Cadascun es divideix en tres carrers a partir d’una combinació de columnes menors i columnes enormes, anomenades d’ordre gegant. Estan separats per un entaulament que reprodueix l’ondulació creada pel joc de formes còncaves i convexes que hi ha entre els carrers laterals i el carrer central. Al pis inferior, al nínxol central, hi ha la imatge de sant Carles Borromeo sota les ales de dos querubins. Al pis superior hi sobresurten un petit templet i el medalló sostingut per àngels que trenca l’entaulament.

La planta es pot definir a partir d’un espai central octogonal de costats ondulats, al qual s’han afegit, a l’eix longitudinal, dos elements semicirculars: el vestíbul i la capella major. En l’alçada, 16 columnes d’ordre compost permeten habilitar portes, nínxols i capelles als intercolumnis, sobre les quals un entaulament segueix les formes capricioses de la planta i sosté les quatre voltes de quart d’esfera que cobreixen les capelles i el vestíbul. Entre les quatre voltes, s’hi articulen quatre petxines àmplies que defineixen una cúpula ovalada espectacular, decorada amb cassetons geomètrics que es van fent més petits seguint les lleis de la perspectiva. Gràcies a això, augmenta la sensació d’espai interior, l’amplitud del qual es veu reforçada encara més per la llum blanca que entra per les lluernes del llanternó.

Context i Comitent

Està situada a la intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice, traçades pels papes Pius IV i Sixt V; als cantons dels carrers hi ha quatre fonts que són les que donen nom al lloc. L’arquitecte va saber aprofitar el poc espai on s’havia d’ubicar.

San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada popularment San Carlino per les seves dimensions reduïdes, va ser construïda per l’ordre espanyol dels Trinitaris Descalços, una congregació monàstica pobra i austera, la dedicació principal de la qual era obtenir fons per alliberar els cristians captius dels musulmans.

Influències i Llegat

Els models utilitzats per Borromini a l’església de San Carlino tenen com a fonts principals els últims treballs de Miquel Àngel, com la capella Sforza. La façana es relaciona amb la del temple romà d’El Deir. El dinamisme de San Carlino és un exemple magistral de l’arquitectura barroca italiana.

Apol·lo i Dafne: La Metamorfosi en Marbre de Bernini

Fitxa Tècnica

• Títol: Apol·lo i Dafne
• Autor: Gian Lorenzo Bernini
• Cronologia: 1622-1625
• Tipologia: Escultura exempta
• Material: Marbre
• Mides: 2,43 m
• Estil: Barroc
• Tema: Mitològic
• Localització: Galleria Borghese (Roma)

Gian Lorenzo Bernini: Mestre de l'Escultura Barroca

Bernini va ser l’escultor més destacat del Barroc italià. Va aprendre l’ofici amb el seu pare, que va posar-lo en contacte amb mecenes importants, com el cardenal Scipione Borghese, per a qui va fer un gran nombre d’escultures en les quals va mostrar un domini sorprenent. Va ser l’arquitecte del papa Urbà VIII; en aquest període va realitzar molts encàrrecs, entre els quals destaca el baldaquí de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

Anàlisi Formal i Dinamisme

Sobre una base rocallosa estan els cossos d’Apol·lo i Dafne. Ell està en el moment de tocar la seva estimada i ella en la seva metamorfosi en llorer. El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal, visible en la curvatura que pren l’anatomia de Dafne en el moment de la transformació. El valor principal d’aquesta escultura és com Bernini ha transformat un bloc de marbre en una imatge de gran tensió i moviment. Aconsegueix que l’espectador intueixi la història completa. Les cares tenen molta expressivitat, sobretot la de Dafne, i hi ha una gran diferenciació de textures utilitzant un mateix material. Bernini va treballar el potencial dramàtic de la llum creant un gran nombre de zones de clarobscur per mitjà d’incisions situades de manera molt meditada, com ara el clot dels ulls. En l’anatomia dels personatges, el marbre assoleix un major grau de poliment.

Narrativa Mitològica i Interpretacions

Segons Ovidi, Eros, que estava enfadat amb Apol·lo perquè havia fet burla de la seva perícia amb l’arc, va disparar al déu una sageta amb la punta d’or i a Dafne una amb la punta de plom. Apol·lo, enamorat de Dafne, va perseguir la nimfa pels boscos fins que ella va demanar ajuda al seu pare, el riu Peneu, que va transformar la seva filla en llorer. Apol·lo, obligat a renunciar a ella, va fer-se una corona de llorer i va decidir portar-la sempre amb ell.

Durant l’Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretat com a símbol de castedat. Potser aquesta era la justificació que la figura estigués al palau del cardenal Borghese. A causa de les crítiques dels més religiosos, el cardenal va afegir a la base un díptic que aconsella sobre les desgràcies derivades de l’ímpetu amorós.

Llegat i Influència

Bernini va conservar l’herència del Renaixement, el punt de vista únic i la recuperació de temes mitològics, i ho va combinar com ho havien fet abans altres artistes. L’obra de Bernini està considerada el paradigma de l’escultura barroca i supera l’obra de qualsevol altre escultor del seu temps. Bernini assenyala l’itinerari que seguirà l’escultura occidental durant el segle XVIII fins al Neoclassicisme.

Mare de Déu dels Consellers: L'Art Flamenc a Catalunya

Fitxa Tècnica

• Títol: Mare de Déu dels Consellers
• Autor: Lluís Dalmau
• Cronologia: 1443-1445
• Tècnica: Oli i tremp sobre fusta
• Mides: 3,11 x 3,11 m
• Estil: Gòtic flamenc
• Tema: Religiós i civil
• Localització: MNAC (Barcelona)

Lluís Dalmau: Introductor de la Tècnica Flamenca

Dalmau va treballar principalment a la cort del rei Alfons V d’Aragó. Gràcies al mecenatge reial, va poder viatjar a Bruges per estudiar la tècnica del tapís. En aquest viatge va descobrir la pintura de l’escola flamenca i va quedar admirat per l’obra de Van Eyck. Quan va tornar a la península, en estar en contacte amb la pintura flamenca, va fer que introduís la tècnica de la pintura a l’oli i de l’estil hispanoflamenc als territoris de la Corona d’Aragó. Avui dia només es conserven dues obres de Dalmau, encara que es té constància de la realització d’altres pintures avui desaparegudes.

Anàlisi Formal i Tècnica

L’escena es presenta emmarcada per una luxosa estructura arquitectònica. Es distribueix en tres franges verticals els diferents grups de figures. L’artista fa ús de la sobreposició de plans amb la finalitat de provocar una sensació de profunditat i perspectiva. Per fer-ho, situa la Mare de Déu, els consellers i els sants en primer pla; en segon pla, els àngels; i al fons, un paisatge més afí a la geografia nòrdica. També contribueix a reforçar la il·lusió de profunditat i la perspectiva el mosaic enrajolat del paviment.

L’ús de la tècnica a l’oli, barrejada amb el tremp, permet fer un treball molt minuciós que es pot veure en el paisatge del fons, les lletres dels cantorals i els cabells de la Mare de Déu. Dalmau utilitza la tècnica de les veladures, que consisteix en la superposició de capes de pintures que deixen transparentar-ne les més profundes i donen a l’obra una aproximació més gran a la realitat tangible. Això es pot apreciar en el vel translúcid que porta el Nen Jesús i que deixa entreveure l’anatomia de l’Infant. El color mostra una harmonia de vermells, verds i blaus en els vestits, que contrasten amb els ocres i els grisos de la superfície arquitectònica.

Comitent i Simbologia

Aquesta obra devocional retrata amb detall fidel els cinc integrants del Consell de Cent que van pagar un altar per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona l’any 1443 i que van decorar-lo amb aquest retaule. Tots són presentats en actitud d’adoració de la imatge de la Mare de Déu, que porta els cabells deslligats com a símbol de virginitat, amb el nen, que porta un penjoll de corall al coll com a símbol de la bona sort, acompanyats per santa Eulàlia, patrona de Barcelona, i sant Andreu. Tant el paviment com el medalló de la volta estan decorats amb l’escud de Barcelona. A la predel·la, actualment perduda, hi figurava una imatge de la Pietat, flanquejada per escenes de les vides de santa Eulàlia i de sant Andreu.

Llegat i Influència

La pintura de Dalmau evidencia un coneixement directe de l’obra del pintor flamenc Jan van Eyck. Dalmau és considerat el pioner del nou estil hispanoflamenc. La seva herència pictòrica va ser recollida, entre d’altres, per l’andalús Bermejo i pel català Huguet.

Santa Maria del Mar: L'Esplendor del Gòtic Català

Fitxa Tècnica

• Títol: Santa Maria del Mar
• Autors: Berenguer de Montagut i Ramon Despuig
• Cronologia: 1329-1383
• Tipologia: Església
• Materials: Pedra i vidre
• Estil: Gòtic
• Localització: Barcelona

Els Arquitectes i la Construcció

Els autors van ser contractats per dirigir les obres l’any 1329. Considerats dos dels arquitectes més rellevants del Gòtic català, Montagut va ser també arquitecte de la Seu de Manresa, i Despuig, el responsable del claustre de la catedral de Vic. També estan vinculats en la construcció Pere Oliver i Guillem Metge, que van ser responsables de la reconstrucció del temple després de l'incendi del 1378.

Anàlisi Arquitectònica: Exterior i Interior

Santa Maria del Mar presenta un aspecte robust amb predomini de línies horitzontals. La volumetria exterior s’estructura en tres nivells superposats que es corresponen amb les capelles, en les quals s’obren finestrals estrets apuntats; les naus laterals, sostingudes per contraforts amples, i la nau central. La façana principal, flanquejada per dues altes torres octogonals, es divideix en dos nivells en el pla horitzontal. El cos inferior està dominat per una gran portalada, coronada per un gablet i una decoració escultòrica discreta al timpà i als laterals. Al nivell superior hi domina la gran rosassa de la traceria flamígera del segle XV, acompanyada per dos poderosos contraforts coronats per pinacles.

L’interior, cobert per una volta de creueria, presenta una planta de saló de tres naus, separades per vuit esveltes columnes octogonals que divideixen l’espai longitudinal en quatre trams. El presbiteri, definit per un semicercle format per vuit columnes, està envoltat per un deambulatori o girola amb nou capelles radials creat a partir de la prolongació de les dues naus laterals. En aquestes naus s’hi obren 22 capelles disposades sense continuïtat, que omplen l’espai deixat pels contraforts. L’absència de transsepte, el nombre reduït de columnes, l’ornamentació escassa i la poca diferència d’alçada entre la nau central i les laterals aconsegueixen crear un espai molt ampli. Ajuda la il·luminació natural de l’interior que s’obté gràcies a les moltes finestres.

Context Històric i Urbà

Està situada al barri de la Ribera a Barcelona, centre de l’activitat econòmica a l’Edat Mitjana. L’entorn en aquella època eren una sèrie d’edificis situats entre l’església i la muralla del Mar.

S’inscriu en el procés de l’expansió urbanística i la intensa activitat constructiva que va experimentar Barcelona al segle XIV. Al mateix lloc hi havia hagut un temple que havia estat consagrat a la devoció mariana i que amb el desenvolupament de la ciutat es va fer insuficient. Gràcies a l’economia de Barcelona es va poder construir un temple nou. Segons la llegenda, allà va ser enterrada Santa Eulàlia, patrona de Barcelona.

Llegat Arquitectònic

Recull la tradició de la cultura arquitectònica gòtica catalana del segle XIII. Va tenir molta influència en la catedral de Palma.

Al·legoria de la Pintura: L'Art de Vermeer

Fitxa Tècnica

• Títol: Al·legoria de la Pintura
• Autor: Jan Vermeer
• Cronologia: 1666-1668
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 120 x 100 cm
• Estil: Barroc
• Tema: Al·legòric
• Localització: Viena