Anàlisi de la Morfologia Urbana: De Ciutats Històriques a la Dispersió Contemporània

Anàlisi del Plànol Urbà d'Àvila

1. Descripció del Plànol d'Àvila

La font és Flickr. Es tracta d'un plànol urbà que està dividit en dues parts:

• El centre històric, dividit en carrers irregulars i estrets, envoltat per una muralla.
• La nova ciutat, en forma d'eixample, és a dir, una quadrícula, amb zones verdes i carrers més amples.

2. Conceptes Clau: Trama Urbana i Ciutat Jardí

• Trama urbana: És la disposició del conjunt de carrers, places i avingudes d'una ciutat.
• Ciutat jardí: Teixit urbà de baixa densitat constituït per habitatges unifamiliars, sovint amb pati i jardí particular, i que se sol localitzar a la perifèria de les ciutats.

3. Característiques de les Ciutats Preindustrials

1. La ciutat preindustrial es caracteritza per un plànol irregular, amb carrers estrets i sense planificació, al voltant de grans edificis com esglésies i palaus. A vegades, estava envoltada per muralles.
2. L'objectiu és revertir els processos de degradació i gentrificació que han sofert els nuclis antics de moltes ciutats, amb edificis i habitatges vells i amb unes condicions dolentes d'habitabilitat que han estat progressivament ocupats per població immigrant i de baix nivell econòmic, i fenòmens de marginació social.
3. Exemples: Granada, Còrdova.

4. Comparativa: Trama Irregular vs. Eixample Industrial

1. L'eixample industrial és el pla de creixement de les ciutats industrials que s'inicia a mitjan segle XIX i continua en el XX, i que es distingeix per un traçat geomètric i perpendicular dels carrers, amples i regulars, fet que facilitava la parcel·lació.
2. Els carrers estrets i irregulars dels nuclis antics dificulten el trànsit de vehicles, i molts d'ells s'han convertit en carrers de vianants. En canvi, la geometria i l'amplada dels carrers de la ciutat moderna faciliten la circulació de tot tipus de vehicles.
3. Els eixamples van ser concebuts inicialment per exercir una funció residencial orientada a les classes benestants. Actualment, continuen tenint aquesta funció, encara que les classes benestants s'han traslladat a altres zones de la ciutat més exclusives i molts habitatges són ocupats per oficines i persones amb un poder adquisitiu més baix.

Anàlisi de l'Eixample de Barcelona: El Quadrat d'Or

1. Descripció de l'Eixample de Barcelona

Font: Google Maps. Imatge obliqua.

Es tracta d'un sector del plànol urbà de l'eixample de Barcelona, anomenat el Quadrat d'Or. La imatge permet veure la morfologia urbana d'aquest sector de la ciutat. La font s'ha extret de la web de Google Maps, en línia. La imatge mostra una disposició de l'entramat urbà en quadrícula. Els carrers es disposen en línies paral·leles i perpendiculars que configuren una xarxa ordenada d'illes quadrades amb xamfrans.

2. Conceptes Clau: Sòl Urbanitzable i CBD

• Sòl urbanitzable: Terrenys que poden ser urbanitzats en un futur pròxim i, per tant, convertir-se en sòl urbà.
• CBD (Central Business District): Nom internacional amb el qual es coneix la zona administrativa, de negocis i serveis de la ciutat. El podem trobar a la part més cèntrica, en zones modernes de recent creació o als barris més antics. Són zones ben comunicades amb la resta de la ciutat.

3. Morfologia i Funció de l'Eixample

1. La morfologia és ortogonal, anomenada també reticular o en quadrícula.
2. Aquesta morfologia és pròpia de finals del segle XIX i començaments del segle XX i es va utilitzar en molts casos en els projectes d'ampliació de les ciutats, un cop alliberades de les muralles. Es troben al voltant dels nuclis històrics i s'anomenen eixamples. La seva principal funció urbana és la d'espais residencials per a les classes mitjanes.

3. Avantatges:

   • El traçat és racional, entenedor i ordenat, amb carrers amples i airejats.
   • La circulació és fàcil.

   Inconvenients:

   • La circulació és lenta, especialment en trajectes transversals.
   • Per facilitar-la, s'obren vies en diagonal que permeten travessar de forma més ràpida la quadrícula.

4. La Funció Residencial Urbana

1. La funció residencial es manifesta en diferents zones:

   • Els barris antics, al centre de la ciutat, actualment habitats per persones amb pocs recursos econòmics i immigrants. Aquest fenomen s'associa a la gentrificació.
   • Els eixamples, edificats al voltant del centre històric durant els segles XIX i XX. Són espais residencials de classes mitjanes, amb tendència a convertir-se en zones de serveis i oficines.
   • Les perifèries urbanes, on es troben dos tipus diferenciats de zones:
     • Les zones suburbials o ciutats dormitori, anomenades així per la seva manca de serveis. Mal planificades i habitades per classes baixes, es troben a prop dels centres industrials.
     • Les àrees suburbanes: zones residencials de classe alta o mitjana tipus ciutat-jardí, de baixa densitat, ben planificades i amb bons serveis i comunicacions.
2. La funció residencial és una funció característica de la ciutat, que ocupa la major part del sòl urbà i que es caracteritza per una segregació social de l'espai urbà relacionada sobretot amb els diferents nivells de renda de la població, a més d'altres variables com la nacionalitat, etc. La gentrificació és un fenomen que es dóna en centres i barris antigament degradats on les millores i rehabilitacions efectuades pels poders públics fan que progressivament atreguin població benestant, amb una pujada dels preus dels habitatges, que acaba per expulsar els residents històrics.

Anàlisi del Perfil de Paisatge Urbà Europeu

1. Descripció del Perfil Urbà

Font: Laboratori d'Anàlisi Geogràfica i Planificació Territorial (LAGP), 2010.

Es tracta d'un perfil de paisatge urbà, una representació gràfica del tall vertical d'una ciutat tipus que mostra les diferents zones o barris que componen una ciutat. El perfil ens mostra els diferents barris amb la seva ubicació des del centre cap als afores i amb la seva diferent morfologia. Es poden observar edificis d'una certa antiguitat, eixamples residencials, indústries i habitatges de tipologia ciutat jardí.

2. Conceptes Clau: Eixample i Àrea Suburbana

• Eixample: Zones que van aparèixer al voltant dels nuclis històrics al final del segle XIX i començament del XX i que són espais residencials de classes mitjanes i tendeixen cada vegada més a zones de serveis.
• Àrea suburbana: Barris residencials de nivell econòmic mitjà-alt tipus 'ciutat-jardí', de baixa densitat i generalment situats als afores de la ciutat. També es donarà la resposta per bona si, en lloc de l'anterior o a més a més, es citen les ciutats-dormitori d'alta densitat i de classes mitjanes-baixes.

3. Anàlisi del Paisatge Urbà Representat

1. Aquest perfil urbà correspon a una ciutat europea perquè és visible la morfologia típica de les ciutats històriques europees amb un centre històric i un eixample, a més del cinturó industrial als afores.
2. El centre històric ocupa el casc antic.
3. Les altres zones característiques d'una ciutat europea són l'eixample, que sol envoltar el nucli antic, i els barris perifèrics on es poden trobar zones suburbanes amb habitatges de rendes baixes, anomenats sovint ciutats dormitori, al voltant de les àrees industrials i també barris residencials de classe alta o mitjana amb tipologia ciutat jardí i baixa densitat.

4. Funcions Bàsiques de la Ciutat

1. Les funcions bàsiques de la ciutat inclouen:

   • Funció administrativa i de serveis: La ciutat és centre d'activitats terciàries com serveis comercials, culturals, educatius, empresarials, jurídics, d'administració pública, etc.
   • Funció comercial: Les ciutats concentren els centres d'intercanvis, el comerç especialitzat i els grans magatzems i hipermercats.
   • Funció residencial: Funció característica de la ciutat, que ocupa la major part del sòl urbà.
   • Funció industrial: De molta importància en el desenvolupament i morfologia de la ciutat contemporània. Tradicionalment, les indústries s'han situat a les ciutats o a les rodalies.

2. Adaptacions i segregació de les funcions:

   • Funció industrial: Actualment s'ha traslladat a la perifèria en els anomenats polígons industrials i parcs tecnològics per raons d'espai, comunicació i problemes de contaminació.
   • Funció comercial: El comerç especialitzat se sol ubicar en les zones cèntriques, i els grans magatzems o hipermercats s'instal·len sovint a la perifèria per raons d'espai i accessibilitat.
   • Funció residencial: Presenta una segregació espacial relacionada amb els diferents nivells de renda de la població. Cal destacar: eixamples, barris antics.

Urbanització Dispersa vs. Ciutat Compacta

1. Conceptes Clau de la Urbanització Dispersa

• La ciutat estesa o la dispersió d'activitats i poblament sobre el territori és una de les característiques més rellevants del procés d'urbanització contemporani.
• Aquest model de ciutat comporta avantatges com la reducció de les desigualtats territorials, la difusió de les formes de vida urbana i l'accessibilitat als serveis.
• El desenvolupament tecnològic, a més, permet l'existència de la "condició urbana" encara que no es visqui a la ciutat tradicional.
• La dispersió urbana comporta problemes ambientals, funcionals, econòmics, socials i polítics de gran entitat.

2. Definicions: Qualificació del Sòl i Edificabilitat

• Qualificació del sòl: Assignació d'un ús concret (residencial, industrial, agrícola, etc.) a una peça de terreny a través d'un pla territorial o urbanístic.
• Edificabilitat: Volum de construcció que permet el pla urbanístic d'una ciutat, o quantitat de cases o pisos que es poden construir en un solar.

3. Comparativa de Morfologies Urbanes

A les ciutats compactes la densitat de població és força alta, i el teixit urbà dens, on les construccions deixen poc espai entre si. Predominen els habitatges plurifamiliars (blocs de pisos), i els edificis guanyen alçada per compensar l'escassetat de sòl. S'hi dóna una gran intensitat d'activitats.

En canvi, a les ciutats de baixa densitat, el teixit urbà és poc dens (model urbà de «ciutat jardí»), i es caracteritza per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d'edificació. Hi ha una segregació d'usos i una elevada ocupació del territori. Hi ha una presència destacada d'espais verds privats i, en menys grau, públics. Acostuma a ser un tipus d'espai socialment homogeni.

A la ciutat compacta, la concentració de població, serveis i activitats en una àrea reduïda escurça distàncies i facilita la implantació de serveis com el transport col·lectiu, fet que fa que la mobilitat sigui més sostenible ambientalment. A les ciutats de baixa densitat, la gran extensió espacial que ocupa el poblament urbà implica una gran mobilitat de la població en els desplaçaments diaris, els quals s'efectuen majoritàriament amb vehicle privat, amb un gran consum de recursos energètics i alta emissió de gasos d'efecte hivernacle.

4. Agents Socials en el Desenvolupament Urbà

• Els propietaris privats del sòl urbà: Específicament els promotors immobiliaris, que projecten la construcció d'edificis en sòl que posseeixen o adquireixen amb aquesta finalitat. El seu objectiu és obtenir unes plusvàlues amb la compravenda de sòl i d'edificis.
• Els poders públics: Mitjançant el planejament urbanístic decideixen els usos que s'atribueixen a cada peça del sòl urbà i configuren la morfologia del teixit urbà.
• Els empresaris: Amb la localització de les seves instal·lacions i les infraestructures que les acompanyen contribueixen a la transformació de les ciutats.
• Els ciutadans: Amb els moviments socials reclamen satisfer les necessitats d'habitatge, transport, serveis, etc., per mitjà de la pressió sobre la resta d'agents.