Anàlisi de "Un entre tants que esperen i callen" de Vicent Andrés Estellés

Anàlisi de "Un entre tants que esperen i callen"

Aquest fragment, titulat "Un entre tants que esperen i callen", ens introdueix en la realitat social i personal que es reflecteix en l'obra.

Referents i marc espaciotemporal

Trobem l’autor, que és un més de la societat, i que apareix sota el col·lectiu “tants”. Tant el poeta com la resta, el que fan són moltes accions, totes pròpies de la vida quotidiana: esperar, treballar, callar...

Les accions dels personatges tenen una gran relació amb el marc temporal de l’obra, situada en la postguerra, on ocorren aquests fets quotidians relacionats amb la censura (callar) i el desig de l’arribada d’un altre temps millor (esperen), a banda de mesclar-los amb altres fets fruit de l’època sinistra que viuen, com “carregar morts”. Trobem una col·lectivitat que viu oprimida en un context hostil i de repressió.

Temàtiques del Llibre de meravelles

La temàtica del text és la grisor i tristesa de la vida en la postguerra, temàtica molt present al llarg de tot el Llibre de meravelles.

Un altre tema habitual del Llibre és el compromís cívic de l’autor, que es compromet a defensar la dignitat personal i civil de la societat, com en la poesia Assumiràs la veu d’un poble. I un altre tema que podríem trobar és el de l’amor, expressat sense complexos, des d’un punt de vista més carnal que sensual, com en la poesia No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Anàlisi mètrica i formes del Llibre

Els versos són una mescla de tetrasíl·labs i octosíl·labs, amb mescla de versos masculins i femenins; aquests versos curts, d’art menor, donen un ritme més contundent a aquesta poesia caracteritzada per la repetició de conceptes, que sonen com un martell. En canvi, en altres poesies d’aquest Llibre (de fet, en la majoria d’elles) trobem altres mètriques, com per exemple els dodecasíl·labs amb cesura a la sisena síl·laba, mètrica clàssica i típica de la poesia més culta, ja que l’alexandrí és el vers més llarg de la poesia catalana, i Estellés l’usa perquè és apropiat per a la poesia narrativa, perquè considera aquesta poesia de la màxima importància i per la temàtica solemne i elevada, existencialista, sobre el més profund de l’ésser humà.

Figures retòriques i estil d'Estellés

Una de les figures que observem és el paral·lelisme que provoca la repetició de les accions del poeta i de la resta de la societat, que provoquen sensació d’opressió, d’esclavitud, així com monotonia i absurditat per la situació política del moment. Aquesta figura és típica de l’estil d’aquest autor, encara que hi ha moltes altres, com pugui ser l’ús del polisíndeton, la comparació, moltes vegades amb objectes senzills, típic del nostre autor, que fa ús del llenguatge col·loquial per a acostar-se al lector, encara que com a llenguatge poètic fa ús d’una adjectivació especial i moltes altres figures: metàfores, metonímies...