Anàlisi de l'Oda a Espanya de Maragall i de poemes de Rosselló-Porcel i Salvat-Papasseit

“Oda a Espanya” de Joan Maragall

1. Mètrica de l'Oda a Espanya. Per Què es Considera una Oda?

La mètrica combina octosíl·labs (amb cesura +4) amb versos tetrasíl·labs (4 síl·labes).

El poema de Maragall es titula “Oda a Espanya”. Si entenem que una oda és una composició lírica en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, hem de considerar que el títol que Maragall posa al poema és irònic, perquè en realitat el que fa el poeta és criticar Espanya. Amb tot, la crítica del poeta, malgrat el que ens pugui semblar en un primer moment, tenia una voluntat constructiva (Maragall, tot i sentir-se catalanista, veia Catalunya com una part inseparable d'Espanya). Per tant, darrere de les crítiques que s'adverteixen en el poema, hi ha, en darrera instància, una voluntat d'entesa i de diàleg. Consegüentment, en aquest sentit, sí que es podria considerar una oda, a l'espera de la regeneració d'Espanya.

2. Aspectes Regeneracionistes en el Poema

El Regeneracionisme fou el moviment intel·lectual que entre els segles XIX i XX pretén reflexionar científicament i objectiva sobre les causes de la decadència d'Espanya com a nació. Els regeneracionistes ho fan d'una forma objectiva, documentada i científica, mentre que la Generació de 1898 ho fa en forma més literària, subjectiva i artística.

En el poema de Maragall, els aspectes regeneracionistes són, bàsicament, dos:

• En primer lloc, posar de manifest que la supervivència d'Espanya passa per l'abandonament de les seves ànsies imperialistes.
• En segon lloc, que els catalans se sentiran part de la nació espanyola quan la nació espanyola valori la llengua i la cultura catalana com a pròpies.

3. Desenvolupament del Contingut: Tema i Tractament

En la primera estrofa, el poeta adverteix que Espanya ha escoltat massa els qui li parlen en castellà i poc els qui ho fan en català. Espanya, segons el poeta, segueix lligada a les ànsies imperialistes que la van dur, a principis de l'Edat moderna, a controlar bona part dels territoris d'ultramar.

Si tenim en compte l'any de publicació del poema, la tercera estrofa fa referència a la Guerra de Cuba (1895-1898), en què Espanya es va enfrontar tota sola a l'exèrcit dels Estats Units, només per preservar els seus dominis a Cuba. Tot i saber-ho prèviament, l'Estat espanyol va abocar els seus joves a una derrota segura, només per preservar el seu honor.

A l'estrofa cinquena, la veu poètica recorda els vaixells que marxaven a Cuba, plens de soldats que anaven a una mort segura. A partir dels darrers versos de l'estrofa, el poeta demana a Espanya que es salvi i que recapaciti, que canviï la seva actitud imperialista, perquè està abocada al fracàs i perquè és l' única manera que podrà seguir existint.

Finalment, els darrers versos posen de manifest la contradicció en què viu Espanya: per una banda, exigeix als catalans (els seus fills) que formin part de la corona, però per altra banda, no és capaç d'acceptar la llengua i la cultura catalana com a part de la cultura espanyola.

“A Mallorca, durant la Guerra Civil” de Bartomeu Rosselló-Porcel

1. Mètrica del Poema de Rosselló-Porcel

El poema consta d'una sola estrofa i un apariat final. Presenta versos polimètrics: octosíl·labs, hexasíl·labs, decasíl·labs i alexandrins (8, 6, 10, 12 sil·labes).

2. Tema i Desenvolupament

Es pot considerar una crònica sentimental d'un home que enyora el seu paisatge destruït per la Guerra Civil.

3. Tractament del Paisatge i la Guerra Civil

El poema comença amb la descripció d'un paisatge mig destruït, on encara verdegen els arbres i les muntanyes. El poeta es fa seu el paisatge que l'envolta, quan diu, per exemple, “cadena clara, / serra. plaer, claror meva.” La llum és un element molt present a la poesia de Rosselló-Porcel.

A continuació, la veu poètica apel·la el record i a les emocions del paisatge viscut i conegut, que ha format part de la seva vida i, per tant, d'ell mateix: “que em fa tremolar quan et recordo!”

L'última part del poema se sotmet al present de la Guerra, al paisatge demuït pel foc de les bombes, il·luminat per les herbes que cremen i les boires produïdes pel fum que neix del foc.

Finalment, el darrer apariat (els últims dos versos del poema) són lapidaris, i manifesten la vinculació entre la poesia, la vida i el paisatge, que són, en definitiva, una mateixa cosa indestriable i inseparable, com ho és la flama de la foscor.

“Tot l'enyor de demà” de Joan Salvat-Papasseit

1. Funció Avantguardista dels Versos Trencats

La composició en versos trencats en línies diferents segueix el plantejament avantguardista dels “mots en llibertat”. Aquesta disposició té la funció de generar sorpresa i trencar el discurs lineal del vers. L'avantguardisme és un moviment eminentment rupturista que es proposa trencar amb la tradició i innovar tant a nivell formal com discursiu.

2. Parts Distingibles en el Poema

En el poema es poden distingir tres parts clarament diferenciades:

1. Introducció (cinc primers versos): Exposa la seva condició de malalt i el seu moderat optimisme per tot el que li fa gràcia de poder veure demà el desenvolupament.
2. Enumeració d'elements quotidians: Elements de l'entorn que sovint no valorem, però que prenen valor poètic: les places, les tanques, la noia que surt a buscar la llet, el jove venedor ambulant de diaris.
3. Conclusió (del vers 57 al final): El poeta fa la conclusió. Tot allò que ell no podrà veure mai més, tota l'esplendor del món, restarà a l'abast dels amics i, així, d'alguna forma o altra, ell mateix hi podrà participar.

3. Sentit del Títol i Relació amb el Tema

El títol, “Tot l'enyor de demà”, és una paradoxa. Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú. En el cas del títol, el demà no es pot enyorar, perquè només enyorem allò que, d'alguna manera, hem tingut, viscut o experimentat en el present o en el passat. Per tant, “enyorar el demà” és una mena de contrasentit i, a la vegada, una expressió amb una càrrega lírica i poètica extraordinària.

En aquest poema, Joan Salvat-Papasseit vol reflectir els seus sentiments envers la vida. Està malalt de tuberculosi, però encara que estigui malalt, no vol perdre ni les ganes ni l'esperança de viure.