Resum de lingüística catalana: fonètica, fonologia i sintaxi

Parts de la Lingüística

• Fonètica: Estudia el conjunt de sons d’una llengua.
• Semàntica: Estudia el significat dels signes lingüístics.
• Morfosintaxi: Estudia les formes, classes, regles i relacions que regulen la combinació entre signes lingüístics.
• Fonologia: Estudia els fonemes o descripcions dels sons que formen una llengua.
• Lexicologia: Estudia el vocabulari d’una llengua.
• Pragmàtica: Estudia el llenguatge en la seva relació amb els usuaris i les circumstàncies de la comunicació.

Sistemes Fonològics del Català

• Sistema vocàlic del català: Tots els sons vocàlics que es produeixen en la llengua catalana.
  • Vocàlic tònic
  • Vocàlic àton
• Sistema consonàntic del català: Tots els sons consonàntics que es produeixen en la llengua catalana.

  (Nucli sil·làbic i so marginal, que pot ser prenuclear o postnuclear)

Fonètica

La fonètica és la branca de la lingüística que estudia la producció dels sons per part de l’emissor, la percepció i interpretació dels sons per part del receptor i les propietats físiques del so.

Òrgans d'Articulació Bucal

El cos funciona com un instrument de corda. Els seus òrgans d’articulació bucal són els llavis, les dents, els alvèols, el paladar, la campaneta, la llengua, el dors i l’epiglotis.

Relació entre So (AFI) i Grafia

La relació entre la representació del so de l'AFI (Alfabet Fonètic Internacional) i la lletra escrita no és unívoca. En català ens podem trobar amb aquests casos:

• Un mateix so amb més d'una grafia: nas-cel-rossa-lluç [s]
• Una mateixa grafia amb més d'un so: casa-cingle [k] [s]
• Una sola grafia que representa dos sons consecutius: luxe [ks]*
• Dues grafies que representen un sol so: guerra [g]
• Una grafia que no té cap so: home

Correspondències Consonàntiques (AFI i Grafies)

Altres correspondències habituals pel que fa a les consonants són:

• [p] (grafies b, p)
• [t] (grafies t, d)
• [k] (grafies c, k, g, q, qu)
• [b] (grafies b, v, w)
• [g] (grafies g, gu)
• [z] (grafies s, z)
• [ʃ] (grafies x, ix)
• [ʒ] (grafies j, g)
• [ts] (grafia ts)
• [tʃ] (grafies tx, ig)
• [dʒ] (grafies tj, tg, dj)

Consonantisme de la Llengua Catalana

Els sons consonàntics es poden classificar segons el mode d’articulació, el lloc d’articulació i la sonoritat.

Classificació segons el Mode d’Articulació

El mode d’articulació indica la posició que adopten els òrgans de la fonació en la producció del so, i per tant, la manera en què s’articula un so consonàntic. Distingim set models diferents:

• Oclusius: Tancament total del pas de l’aire. [p], [t], [k], [b], [d], [g].
• Fricatius: L’aire surt a poc a poc (fregant). [f], [v], [s], [z], [ʃ], [ʒ].
• Africats: Combinació de dos sons (oclusiu + fricatiu). [ts], [dz], [tʃ], [dʒ].
• Vibrants: La llengua vibra. [ɾ], [r]. (Es produeix en molts casos l’emmudiment.)
• Laterals: Per produir el so, l’aire surt fregant els laterals de la cavitat bucal. [l], [ʎ].
• Nasals: La reproducció del so intervé en la cavitat nasal. [ɱ], [m], [n], [ɲ], [ŋ].
• Aproximants: Són sons que, per influència dels sons veïns, es converteixen en fricatius. [β], [δ], [γ].

Realització Contextual dels Aproximants

Els seus correlats oclusius són els sons sonors: [b], [d], [g], que amb influència del context canvien a aproximants:

• Entre vocals: ce[β]a, se[δ]a, ju[γ]ar.
• Darrere les vibrants: Ar[β]úcies, guar[δ]iola, ar[γ]ument.
• So vocàlic + [β], [δ], [γ] + lateral [l] i vibrant [r].

  (Excepte [d], que es transcriu sempre oclusiva en aquest context): al[β]a, al[d]arull, al[γ]a.

• Entre fricatiu alveolar sonor [z] + [β], [δ], [γ] + vocal.

Classificació segons el Lloc d’Articulació

• Bilabial: Intervenen els dos llavis. [p], [b], [m], [β].
• Labiodental: Intervé el llavi inferior i les dents. [f], [v], [ɱ].
• Dental: Intervenen les dents. [t], [d], [δ], [n̪], [l̪].
• Alveolar: Intervenen els alvèols. [n], [s], [z], [l], [ɾ], [r], [ts], [dz].
• Palatal: Intervé el paladar. [ʃ], [ʒ], [tʃ], [dʒ], [ʎ], [ɲ].
• Velar: Intervé el vel del paladar. [k], [g], [γ], [ŋ], [ɫ].

Classificació segons la Sonoritat

Poden ser sonors (vibren les cordes vocals) o sords (no vibren les cordes vocals).

Fenòmens Fonètics de Contacte

Fenòmens de Contacte Consonàntic

Emmudiment

So consonàntic que no sona. Exemples:

• [r] a final d'infinitius i derivats: parlar.
• [t] i [d] darrere [n] i [l]: malalt.
• [p] i [b] darrere [m]: camp.
• [s] davant [s], [ʃ], [tʃ]: els joves.
• [s] en aquest seguit de consonant, pausa o com a pronom: aquest canta.
• [s] sempre en aquests: aquests nois.
• [r] en el mot arbre i algunes formes de prendre i derivats: comprendré.
• Les oclusives dentals t i d emmudeixen en posició final de mot després de la nasal.

DentalitzacióSo consonàntic no dental que esdevé dental per influència d’un so consonàntic veí.AproximacióFenomen que es produeix quan un so oclusiu sonor s’aproxima al mode d’articulació fricatiu per influència dels sons veïns.SonoritzacióÉs el contrari d’ensordiment. Es poden sonoritzar:

• Sons oclusius: es sonoritzen amb altres sons consonàntics sonors. [p], [k] sords → [b], [d], [g] sonors.
• Sons fricatius i africats: es sonoritzen amb altres sons consonàntics sonors i amb contacte amb sons vocàlics.

BetacismeQuan un so fricatiu labiodental sonor esdevé oclusiu bilabial sonor: [v] → [b].EnsordimentEs produeix quan sons consonàntics oclusius es troben en posició final absoluta. Exemples: pub [páp], camises [kamízez].AfricacióQuan un so fricatiu palatal sonor esdevé africat palatal sonor en alguns dialectes del català. Quan una paraula comença en d o g → [dʒ].VelaritzacióFenomen de contacte consonàntic que es produeix quan un so no velar esdevé velar pels sons consonàntics consecutius.

Exemple: Quan una L o una N és seguida de K o G, s'assimila a velar. (Ex: Alga).

Fenòmens de Contacte Vocàlic

Hiat

Dos sons vocàlics consecutius que cadascun pertany a una síl·laba diferent.

Diftong

Dos sons vocàlics que es pronuncien en la mateixa síl·laba.

• Decreixent: Vocal + i/u (so vocàlic fort més un so vocàlic dèbil). Sols poden ser sons febles el iod (j) i el wau (w) = i/u.
• Creixent: i/u + vocal (so vocàlic dèbil més un so vocàlic fort).
  1. i/u a l’inici de mot + so vocàlic.
  2. i/u enmig de dos sons vocàlics, fan diftong amb el so vocàlic darrer.
  3. També es forma diftong quan la u de qu/gu sona + so vocàlic: quatre, pingüí. Ex: duu [dúw].

  (El primer element és el nucli, el segon és el so dèbil semivocàlic).

TriftongCombinació de tres sons vocàlics on el nucli està al mig, i per tant, situat entre dos sons marginals.ElisióQuan un so vocàlic dèbil no es pronuncia: una amiga → [unamiga].SinèresiQuan es pronuncia un hiat com si fos un diftong.

Funcions Sintàctiques de l'Oració

Les funcions sintàctiques s’analitzen a partir de l’oració, que és la unitat d’anàlisi i està formada per un subjecte i un predicat.

El Subjecte

El subjecte pot presentar dues estructures:

• SN (Sintagma Nominal): (Determinant) + Nucli + CN (Complement del Nom).
• Oració (Subordinada).

Per reconèixer-lo, hem de fer la prova de la concordança. També es pot trobar elidit.

El Predicat

Estructura: Verb + Complements.

El verb pot ser:

• Personal o Impersonal (verbs meteorològics i el verb presentador haver-hi).
• Copulatiu (ser, estar, semblar) o Predicatiu.

Complements del Predicat

Complement Directe (CD)

Només acompanya els verbs transitius. No concorda en gènere i nombre amb el verb. Per reconèixer-lo, es pot passar a passiva (en cas que sigui CD, farà de subjecte). És el resultat de l’acció del verb. Té substitució pronominal (el, la, els, les, en, ho).

Complement Indirecte (CI)

És el destinatari de l’acció. Té substitució pronominal (li, els).

Complement de Règim Verbal (CRV)

La seva estructura és un Sintagma Preposicional (S.Prep.) en el qual la preposició va exigida pel verb. Preposicions que introdueixen el CRV: a, de, en, amb, per... Acompanya els verbs intransitius. Si hi ha CD, normalment no hi haurà CRV. Té substitució pronominal (hi, en).

Atribut

Acompanya els verbs copulatius (ser, estar, semblar). Pot ser un Sintagma Adjectival (S.Adj.) o un SN.

Substitució pronominal:

• Si és definit (SN): És el metge: L’és.
• Si és indefinit (S.Adj. o SN sense determinant): És metge: Ho és.

Complement Predicatiu (CPred)

Complementa el verb i el subjecte alhora, o bé, el verb i el CD. Concorda en gènere i nombre amb el subjecte o el CD.

Per no confondre el CPred amb el Complement Circumstancial de Manera (CCM): el CCM no concorda i el CPred sí. S’ha de fer la prova de la concordança.

Pronominalització:

• HI: En la majoria dels casos.
• EN: Amb el verb fer-se. Ex: es fa gran → se’n fa.

Exemples de distinció:

• La noia caminava lentament. Les noies caminaven lentament. (No varia l’adverbi, per tant, es tracta d’un CCM).
• La noia caminava lenta. Les noies caminaven lentes. (Sí que varia, lenta és el CPred).

Complement Circumstancial (CC)

Indica circumstàncies en què té lloc l’acció del verb. És optatiu.

Tipus:

• CCLloc (on?)
• CCManera (com?)
• CCCompanyia (amb qui?)
• CCTemps (quan?)
• CCQuantitat (quant?)
• CCInstrument (amb què?)

Pronominalització:

• EN: Introduïts per la preposició DE.
• HI: Introduïts per les altres preposicions.

Excepció: El CCM sempre és substituït pel pronom HI.