Qui és la veu poètica de Història del soldat?

És un militar, narrador en primera persona, que s'enamora de diverses noies. Al final ha de marxar, per un motiu desconegut.

Anàlisi de Història del soldat i Pont del vespre de Pòrcel

Q: Per què es considera cíclic el poema Història del soldat?

La cantarella popular «Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó» obre el poema i el tanca en els dos últims versos. Simbolitza el constant flux amorós de la veu poètica.

Resumen

Aquest document analitza dos poemes de Pòrcel: Història del soldat i Pont del vespre. Explica el tema de l'enamorament d'un militar en el primer, amb la seva estructura en estrofes i el seu caràcter cíclic. Després descriu la ciutat a l'albada del segon i en compara el to amb el poema Vendémiaire d'Apollinaire. Un estudiant aprendrà els punts clau per comentar els dos poemes.

Puntos clave

Història del soldat narra el dia a dia amorós d'un militar, que s'enamora de diverses noies.
La paradoxa «això era i no era» situa l'acció en un lloc atemporal i irreal.
La segona estrofa descriu una rutina de dies consecutius, amb verbs en present d'indicatiu que expressen hàbit.
El poema es considera cíclic, perquè la cantarella popular «Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó» l'obre i el tanca.
Pont del vespre descriu una ciutat a l'albada, en quatre estrofes.
Pont del vespre va encapçalat per un lema d'Apollinaire, del poema Vendémiaire del llibre Alcools (1913).
Tots dos poemes estan escrits en primera persona i descriuen una albada. A Apollinaire la ciutat sí es pot identificar, i a Pòrcel no.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

Història del soldat: Anàlisi temàtica i estructural

Tema principal

El poema de Pòrcel narra el dia a dia amorós d’un militar, fent una enumeració de les diverses noies de les quals s’enamora.

Anàlisi estrofa per estrofa

Primera estrofa: Introduïda amb la paradoxa «això era i no era», ambienta l'acció en un lloc atemporal i irreal. Ho confirma amb la frase «naixia la Primavera», que pot referir-se als inicis preexistents o a quelcom impossible de situar temporalment. Aquesta frase també serveix per relacionar l'estrofa amb la infància i els primers anys de vida, al·ludint al verb «néixer».

Segona estrofa: Més extensa que la primera, però més curta que la tercera, estableix un paral·lelisme amb les etapes de la vida (*infància-joventut-maduresa*). Es tracta un conjunt de dies consecutius que donen aspecte de rutina i reiteració, utilitzant verbs en present d’indicatiu que denoten la repetició d’aquestes accions preses com a hàbit. Aquesta rutina consisteix a sortir cada dia a diferents llocs i enamorar-se de diverses noies en llocs diferents: la plaça, la cantonada, la fira, l’hostal. Amb la frase «febres de maig duren tot l’any» es refereix al fervor de l’enamorament efímer juvenil.

Tercera estrofa: La veu poètica es desperta el diumenge al matí després d’haver passat la nit amb noies diferents, que el desitgen («totes volen anar amb mi»). Ell ha de partir per no ser enxampat pels marits, a qui compadeix i en certa mesura satiritza: «el cul del meu cavall, només veureu de mi, ai els marits!»

Quarta i darrera estrofa: En la *quarta estrofa*, de només tres versos, la veu poètica assenyala els diversos camins que ara emprendrà per conèixer altres dones, a les quals espera «amb esperança». Finalment, en la *darrera estrofa*, es parla d’Ascensió.

Conclusió i simbolisme

Aquesta poesia està narrada en *primera persona*, i la veu poètica és la causant de certes reaccions en altres persones («totes volen anar amb mi»). A més, expressa explícitament el seu desig de no haver de marxar, encara que per un motiu desconegut ha de fer-ho. Es pot considerar un *poema cíclic* ja que la cantarella popular «Ai-do, Ai-do, trompeta de Borbó» obre el poema i el tanca en els dos últims versos, simbolitzant el constant flux amorós de la veu poètica.

Interpretacions de versos clau

«Esclaves del jorn passaven sobre les estàtues blanques»: Vol dir que les hores són «esclaves» del dia i passen sense parar, com per sobre dels cementiris, encara que els morts estiguin quiets i no puguin fer res; les hores mai s'estabilitzen.
«Cambres de l'oest, amors, drames i vaixells»: La vida de l'autor ha estat molt aventurera, ja que ha tingut molts amors i desamors, molt dramàtica i ha anat d'un lloc a un altre constantment.
«Jove stranger, la penyora de la faula»: La penyora del conte i la penyora, signifiquen la vida.
«Només em serà turment el record de les fulles»: A ell només li sap greu morir perquè deixarà la natura.
«Servent que portes l'espasa no et sabia tan lleuger»: Ell li diu a la mort que no se l'esperava tan ràpida. No s'esperava la seva mort.

Pont del vespre: Anàlisi

Tema i context

El poema està encapçalat per un lema d'Apollinaire, que pertany al poema «Vendémiaire», del llibre *Alcools* (1913): «Les feux rouges des ponts...».

Aquest poema ens descriu una ciutat a l'albada (ho sabem perquè diu que la nit és alta). L'estructura es divideix en quatre estrofes:

La *primera estrofa* descriu els carrers de la ciutat.
La *segona estrofa* descriu els diferents edificis del voltant i es mencionen dues noies.
La *tercera estrofa* parla de bandits.
L'*última estrofa* explica la sortida del sol, ja que la lluna i el sol «ballen», descrivint el moment en què la lluna marxa i surt el sol «amb una mossa d'estampa».

Conclusió

Trobem semblances entre el poema «Vendémiaire» i el de «Pont del vespre» perquè tots dos estan escrits en primera persona i descriuen una albada. No obstant això, en el poema de l'autor francès es pot identificar la ciutat, mentre que en el de Rosselló-Pòrcel no.