Anàlisi de «L'Estampeta» i «Cant de Vicent» de V. A. Estellés

«L'ESTAMPETA» i «CANT DE VICENT»: Anàlisi i Context

5) «L'ESTAMPETA»

Fragment del Poema

L'ESTAMPETA. En aquell temps sentí d'Amor delit quan mon pensar mirà lo temps pres. AUSIÀS MARCH. Et casares de dol, com de dol vares rebre, al poble, la primera Comunió. De dol sempre, el dol sobre el teu cos en els dies solemnes. Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent que creixia de pressa i sense vitamines, aquelles cames llargues i quasi sense gràcia, aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra que et va fer dona abans de la primera sang. Aquelles cames que tu no sabies com posar, que sense tu semblava que creixien. Trista, trista València, quina amarga postguerra! Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels durament immutables a la porta dels cines, mentre reivindicaven prades de Garcilaso, marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica, carregaments de sucre que desapareixien de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, els camions sinistres que duien l'estraperlo. L'home palpava un cos adolescent, mentre ella es menjava un pastís sense participar en allò que al seu cos feroçment succeïa. També, veure pel·lícules, o millor somiar: el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos". El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules! En seguien el curs amb tota atenció mentre les mans anaven palpant els llocs secrets. Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion d'una sal exaltada, de vida i llibertat, de possibilitats lluminoses de viure. "No s'havia apuntat mai a ningun partit. Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa. Una nit, en la guerra, el tragueren de casa i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç. Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..." "No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts". De dol sempre, de dol per a tota la vida.

Resum de «L'Estampeta»

El jo líric s’adreça a un tu (que no és un desdoblament del jo) i ens mostra com ha sigut la seua vida, marcada per:

• El dol (la mort) des de la primera Comunió.
• La guerra i el creixement prematur, sense infantesa, passant necessitats.
• Els patiments de la postguerra: la repressió, la censura, la poesia patriòtica del règim, l’estraperlo, la fam i la prostitució per poder menjar.
• La necessitat de fugir d'aquesta vida grisa i dura cercant paradisos en les realitats alternatives del cinema.
• La presència constant i absurda de la mort.

Tema Central

El tema de la poesia és la duresa de la vida de postguerra per als vençuts i per als més vulnerables. En el text apareix el dol, la mort, la censura («ens ompliren d’espases la sintaxi»), la repressió, la fam, l’enriquiment gràcies a la necessitat de la gent, i la necessitat de fugir de la realitat grisa i dura de la postguerra. És una poesia tremendament colpidora.

Relació amb l'Amor en l'Obra d'Estellés

L’amor en l’obra d’Estellés apareix com una de les poques taules de salvació durant la grisa postguerra. En moltes poesies del Llibre de les Meravelles s’hi contraposa un passat feliç i ple d’amor a un present gris, desolat i sense esperança.

Significat del Títol «L'Estampeta»

El títol es pot relacionar amb el contingut del poema per dos aspectes diferents però complementaris:

1. El text comença fent referència al moment en què el Tu líric pren la primera Comunió (la pren de dol), i en aquesta celebració es feien estampetes que eren recordatoris del dia suposadament feliç.
2. El text pretén fer una estampa, un quadre, de la realitat de la guerra i la postguerra.

Funció dels Topònims i Espais

Al text apareixen espais i topònims clarament identificables pel lector per la seua proximitat (València; Bétera, prop dels forns de calç; el poble, vora les carreteres). Aquests elements remeten a la ciutat de València i els seus voltants. Pretenen que el lector identifique i reconega com a propi l’espai i la vivència que el jo líric li transmet. L’ús d’una toponímia precisa i concreta contribueix a la universalitat del text.

El Cinema com a Evasió

S’anomenen cinemes que hi havia a València (el Coli, el Metropol, el Tyris, el Goya). Els cinemes, com ja s’ha dit més amunt, eren l’espai on durant la postguerra la gent podia evadir-se de la realitat en què vivia:

• Ofereixen una realitat alternativa a la duresa del dia a dia que permet somiar.
• Era el lloc propici on tenir una certa “intimitat” amorosa.

Són, per tant, espais propicis per a l’evasió i per a l’esperança.

Identificació de Referències Socials

El poema conté referències a la censura, la presència quotidiana de la mort, la repressió, la fam i el consegüent intent de pal·liar-la:

• Censura i Repressió (versos 12-16): «Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels // [...] vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica.» Les espases que omplin la sintaxi, l’acció de vetlar la retòrica, els arcàngels a la porta dels cines, mostren la censura existent que prohibeix parlar de certs temes o criticar el règim. La «reivindicació de les prades de Garcilaso» es refereix a la poesia patriòtica que es potencia des del règim.
• Presència quotidiana de la mort: El Tu líric pren la primera Comunió de dol; els versos 31-37 (L’home és assassinat una nit, sense que ningú no sàpiga per què; els morts estan presents contínuament, vora les carreteres...).
• Fam: La referència als carregaments de sucre que desapareixien (vers 17), a l’estraperlo (vers 19); a l’home que palpa un cos adolescent mentre ella es menja un pastís perquè té fam i és el que ha rebut a canvi (versos 20-22).

Vies d’Evasió de la Realitat

Les dues vies d’evasió de la realitat són el cinema, les pel·lícules, i l’amor. Ho podem veure entre els versos 23 i 30. El cinema ofereix una realitat alternativa, «de possibilitats lluminoses de viure»; a la vegada en el cinema «En seguien el curs amb tota atenció // mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.»

Què era l’Estraperlo?

Comerç il·legal de productes intervinguts per l'Estat, venuts a preus abusius.

Època Històrica

El poema se situa en l’època de la Guerra Civil i de la postguerra immediata. En el text apareixen referències a la guerra i a les morts i repressió que hi hagué (versos 7, 33-35). També es mostra la censura, la poesia patriòtica que es potencia des del règim, la fam i la necessitat del moment (sobretot els versos 11-22).

Mètrica

El poema consta de trenta-set versos. Són versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena (6+6). Per exemple:

• ET – ca – sa - res - de - dol, // com - de - dol – va - res – re (bre,) (6+6)
• al – po - ble, - la – pri – me (ra) // Co – mu - nió. - De - dol – sem (pre,) (6+6)

Els versos són blancs, és a dir, no tenen rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides (alexandrins amb cesura en la sisena síl·laba).

Estructura del Poema

El poema no segueix l’estructura de cap estrofa definida, però s’hi poden distingir clarament tres parts atenent al contingut:

1. Primera part (versos 1-10): Apareix un Tu líric, una dona, i s’hi veu com tota la seua vida ha estat marcada pel dol i la mort.
2. Segona part (versos 11-30): El jo líric reporta la duresa de la situació a la València de postguerra i quines són les vàlvules d’escapament (cinema i amor).
3. Tercera part (versos 31-37): El text torna a focalitzar-se en el Tu líric, la dona, i explica el motiu del dol i com la mort està present en la seua vida i, per extensió, en la vida de tots els valencians.

Lèxic: Quotidianitat i Poeticitat

Aquesta poesia barreja vocabulari referent a la quotidianitat i molt pròxim al lector amb un altre més clarament identificable com a “poètic”.

• Lèxic quotidià/col·loquial: Lèxic normatiu que remet a accions pròpies de la realitat immediata de les classes populars: «cames llargues i quasi sense gràcia», «l’estiró de la guerra», «si ho viu jo me’n recorde», «En fan dos».
• Lèxic poètic/culte: Lèxic propi del llenguatge poètic tradicional: «en els dies solemnes», «Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels durament immutables», «reivindicaven prades de Garcilaso», «marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, // vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica».

A més, la referència al temple de Súnion (vers 28) remet a l’obra de Carles Riba, Elegies de Bierville. Aquesta barreja de registres dignifica la literatura escrita en català i li dona contundència expressiva, evitant un retoricisme buit.

Referències Literàries i la Seua Intenció

El text conté dues referències literàries clau:

• Garcilaso de la Vega («mentre reivindicaven prades de Garcilaso»): Es fa per denunciar la poesia patriòtica que es potencia des del règim franquista, el qual utilitzava la figura de Garcilaso com a poeta soldat que encarnava els valors feixistes.
• Súnion («Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion // d’una sal exaltada, de vida i llibertat, // de possibilitats lluminoses de viure.»): Es pretén mostrar la necessitat d’esperança i de llibertat que sent la gent, una esperança que només pot entreveure en les pel·lícules que projecten una realitat alternativa i desitjada.

Figures Literàries

S’hi identifiquen diverses figures retòriques:

• Repetició: Es repeteixen paraules com «trista», «amarga», «dol», el verb «vetlar», mostrant la duresa, la precarietat i la vigilància imposada per la censura.
• Anàfora: «Aquelles cames llargues [...] // Aquelles cames tristes».
• Paral·lelisme: «De dol sempre, de dol per a tota la vida.»
• Metàfores referides al sexe: «la primera sang» (vers 8), «els llocs secrets» (vers 27).
• Quiasme: «Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa» (vers 32).
• Exclamacions retòriques: «Trista, trista València, quina amarga postguerra!» (vers 11); «Quina gana de contemplar pel·lícules!» (vers 25).
• Sinècdoque: Les cames evoquen el cos sencer de la dona, la part substitueix el tot.

6) «CANT DE VICENT»

Fragment del Poema

a uncs tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalariar, sobre el qual hi ha cinc ponts… SIR JOHN TALBOT DILLON, Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València. Temies el moment. Confessa-t'ho: temies. Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat diríem. Veies el cant: creixia. Lentament el miraves créixer com un crepuscle. Arribava la nit, no escrivies el cant. Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort. Potser en el moment de la Resurrecció de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas. I el tema de València tornava, i se n'anava entre les teues coses, entre les teues síl·labes, aquells moments d'amor i aquells moments de pena, tota la teua vida -sinó tota la vida, allò que tu saps de fonamental en ella- anava per València, pels carrers de València. Modestament diries el nom d'algun carrer, Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més, i ja tindries tota València. Per a tu, València és molt poc més. Tan íntima i calenta, tan crescuda i dolguda, i estimada també! Els carrers que creuava una lenta parella. els llargs itineraris d'aquells dies sense un cèntim a la butxaca, algun antic café, aquella lleteria de Sant Vicent de fora... La casa que estrenàreu en estrenar la vida definitivament, l'alegre veïnat. El metge que buscàveu una nit a deshora, la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València! El naixement d'un fill, el poal ple de sang. Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis. Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia, escoltes des del llit les sirenes del port. De bon matí arribaven els lents carros de l'horta. Els xiquets van a escola. S'escolta la campana veïna de l'església. El treball, el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, des que et varen parir un dia a Burjassot: com mamares la llet vares mamar l'idioma, dit siga castament i amb perdó de la taula. Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians? Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi. L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València.

Resum de «Cant de Vicent»

El Jo líric explicita la voluntat d’escriure el seu cant a la ciutat de València, i alhora la por que li fa. La seua vida ha transcorregut a València, una ciutat plena d’amor i de pena, estimada i alhora dolguda. Ha anat postergant la idea de fer-li un poema en homenatge, però sense deixar de pensar-hi. Vol que siga un cant sense solemnitat ni grans paraules, el concep com un cant humil, sense pretensions, mostrant els indrets i les vivències tant seues com de la gent que l’envolta, del poble. Fa una enumeració de llocs i situacions d’una València propera (carrers, un vell cafè, una lleteria) i d’esdeveniments vitals (el festeig, el casament, el naixement del fill, una urgència mèdica, els xiquets anant a escola). En evocar la seua València, voldria que fora la de tots. Se n’adona que el poema comença a esdevenir solemne i abandona el to transcendental. Conclou dient que el cant l’escriurà més endavant.

Tema Central

La necessitat i alhora la impossibilitat de fer-li un poema homenatge a la ciutat de València, una València pròxima, humil, plena de quotidianitats, una València seua.

Paradoxa

El poeta diu que no pot fer el cant a València i el deixa per a més endavant, però a la vegada podem pensar que ja l’ha fet, o almenys l’ha començat, amb la descripció que ofereix.

Comparació amb Altres Obres

Estellés, per contraposició a una poesia més grandiloqüent, ens mostra la seua València, la València quotidiana i fins i tot amb elements autobiogràfics (vss. 32-34: referència a la mort de la seua primera filla; vss. 44-45: «[...] et varen parir un dia a Burjassot: / com mamares la llet vares mamar l’idioma»).

Funció dels Espais i les Activitats Quotidianes

L’aparició d’espais clarament identificats (València, carrers Pelayo, Gil i Morte, la lleteria de Sant Vicent de fora, Benimaclet, Alboraia, Burjassot) i d’activitats quotidianes (el passeig de la parella, anar a buscar el metge, el naixement del fill, els xiquets a escola) tenen la funció de fer que el lector reconega l’espai i la quotidianitat i s’hi identifique. Molts d’aquests espais formen part de les vivències del propi Estellés.

Concepció de la Poesia

Com diu el propi Estellés, la poesia ha de fugir de la solemnitat, ha de ser humil; ha de cantar el dia a dia de la gent del poble, el seu poble, centrar-se en la seua quotidianitat sense majors pretensions.

Les Veus del Poema

El poema utilitza diverses persones gramaticals:

• Primera persona del singular («Pense»): Clarament identificable amb el Jo líric, que es pot relacionar amb l’autor real, Vicent Andrés Estellés.
• Segona persona del singular («Temies», «volies»): És un desdoblament del Jo líric, establint un «diàleg» intern entre el Jo i el Tu. En el vers 48, canvia de referent en adreçar-se a la ciutat de València («Ah, tu, València meua!»).
• Segona persona del plural («estrenàreu», «buscàveu»): Inclou la segona persona del singular anterior (el desdoblament del Jo) i la seua parella, referint-se als primers moments com a novençans entre Estellés i Isabel, la seua muller.
• Tercera persona: S’usa per fer menció dels espais i elements, però també per introduir «una lenta parella» (v. 26), que posteriorment es converteix en la segona persona del plural, referint-se al festeig inicial de la parella.

Mètrica

El poema consta de cinquanta-tres versos. Són versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena (6+6). Per exemple:

• PEN – SE – que ha – ar – ri - bat - l’ho (ra) // del - teu - cant - a – Va – lèn (ci-a) (6+6)
• Te – mi – es – el – mo – ment. // Con – fes – sa - t’ho: - te – mi (es) (6+6)

Els versos són blancs, sense rima entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides.

Estructura del Poema

El text es divideix en tres parts segons la focalització del jo líric:

1. Primera part (versos 1-25): El Jo líric, desdoblant-se en una segona persona, manifesta el desig i la impossibilitat d’escriure un cant a València i estableix com ha de ser: humil i sense solemnitat, reflectint la quotidianitat.
2. Segona part (versos 26-46): La focalització se centra en la quotidianitat del Tu i la seua parella, i també del veïnat, amb referències autobiogràfiques. Torna a fer-s’hi referència a la tasca poètica.
3. Tercera part (versos 47-53): S’hi fa una invocació a la ciutat i una reflexió sobre quina València cal recordar, reiterant la idea de defugir de la solemnitat i l’èmfasi.

Lèxic i Referències Culturals

El lèxic barreja el registre col·loquial i el poètic:

• Lèxic quotidià/col·loquial: «sense un cèntim a la butxaca», «la lleteria de Sant Vicent de fora», «el poal ple de sang», «et varen parir».
• Lèxic poètic/culte: «La volies cantar sense solemnitat», «amb castedat diríem. Veies el cant: creixia», «[...] en el moment de la Resurrecció de la Carn.», «El treball, el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre».

Per damunt de tot el text plana la referència inicial a l’obra del clàssic català medieval Ramon Llull i el seu Cant de Ramon. L’ús de lèxic quotidià i col·loquial evita que el text caigui en un retoricisme buit i gratuït.

Figures Literàries

S’hi identifiquen diverses figures retòriques:

• Repeticions: Es repeteix «València» («Ah, València, València!» vss. 33, 47).
• Anàfores: «Temies el moment. Confessa-t’ho: temies // Temies el moment del teu cant a València».
• Paral·lelisme: «La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. / La volies cantar d’una manera humil.» (vss. 4-7); «tan íntima i calenta, / tan crescuda i dolguda» (vss. 24-25).
• Encavalcaments: Present en diversos versos (e.g., vss. 12-13; 14-15; 21-22; 27-28; 41-42).
• Antítesi: «aquells moments d’amor i aquells moments de pena» (v. 16); «I el tema de València tornava i se n’anava» (v. 14).
• Exclamacions retòriques: «Ah, València, València!» (v. 47); «Ah, tu, València meua!» (v. 48).