Cartell del Front d'Esquerres (1936), context de la Segona República i la dictadura franquista

Anàlisi del Cartell del Front d'Esquerres i Context Històric

a) Descripció de la font: Aquesta font és un cartell de Cristóbal Arteche de l'any 1936. És una font primària de naturalesa política. El tema principal de la font és la candidatura del Front d'Esquerres per les eleccions de febrer del 1936. S'hi pot veure a Lluís Companys demanant el vot per la seva candidatura.

Context Històric de la Font

b) Context històric: Aquesta font pertany a l'etapa de la Segona República (1931 – 1936), concretament es situa a l'inici del Front Popular (febrer 1936 – juliol 1936). En aquesta època trobem un nou sistema polític sense rei després de la victòria i proclamació de la República el 14 d'abril de 1931. Hi ha tres governs on esquerres i dretes s'alternen (Azaña, Lerroux i Casares Quiroga). L'últim govern es tria a les eleccions del febrer de 1936 i es presenta una coalició d'esquerres (Front Popular) i una altra de dretes (Bloque Nacional).

Contingut del Cartell

c) Contingut de la font: La idea principal de la font és la candidatura del Front d'Esquerres per les eleccions de febrer del 1936. Concretament, es poden identificar quatre elements:

• En primer lloc, es fa referència al Front d'Esquerres, que és la coalició a Catalunya dels partits d'esquerres que finalment guanyaran les eleccions.
• En segon lloc, identifiquem al líder del Front d'Esquerres, Lluís Companys.
• En tercer lloc, el fons del cartell és la senyera per acabar de confirmar que és una coalició catalana.
• Per últim, es pot llegir el lema “Dignitat catalana”, lema que es pot identificar amb la recuperació de l'autonomia, estatut i llibertats que el govern de Lerroux i Gil Robles van prohibir arran de la proclamació de la República Catalana el 6 d'octubre de 1934 i empresonament de Companys.

Context Històric Ampliat

b) Context històric (ampliat): Aquesta font pertany a l’etapa de la Segona República (1931 – 1936). A continuació, es detallen les etapes històriques:

1. Restauració (1875 – 1931)
2. Segona República (1931 – 1936)
3. Guerra Civil (1936 – 1939)
4. Franquisme (1939 – 1975)
5. Transició i inicis de la democràcia (1975 – 1986)

Etapes de la Història d'Espanya

• a. Primera part de la Restauració (1875 - 1898): Un sistema polític oligàrquic on dos partits polítics, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta, estableixen un mecanisme del torn pacífic per assegurar-se el poder mitjançant tupinades.
• b. Orígens i inicis del catalanisme polític (1833 - 1901): Un catalanisme polític que demana més autonomia i descentralització. Hi ha dues tendències: la progressista (el Centre Català de Valentí Almirall) i la conservadora (vigatanisme, Lliga de Catalunya, Unió Catalanista i Lliga Regionalista).
• c. Crisi de la Restauració (1898 - 1931): Les conseqüències de la crisi del 1898, tant a nivell polític com militar i social amb classes obreres en auge. Això farà que l’etapa acabi amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el fi del sistema monàrquic (1931).
• d. Segona República (1931 – 1936): Un nou sistema polític sense rei després de la victòria i proclamació de la República el 14 d'abril de 1931. Trobem tres governs on esquerres i dretes s'alternen (Azaña, Lerroux i Casares Quiroga).
• e. Guerra Civil (1936 - 1939): Un conflicte bèl·lic arran de l'aixecament militar del 17 de juliol de 1936. Aquest conflicte entre republicans i insurrectes, acaba amb la victòria insurrecte i l'establiment de la dictadura de Francisco Franco.
• f. Primer part del franquisme (1939 - 1959): L'inici de la dictadura militar de Francisco Franco després de la Guerra Civil (1936 – 1939) i derrota dels republicans. Franco establirà un sistema econòmic autàrquic i una repressió institucionalitzada.
• g. Segona part del franquisme o desarrollismo (1959 - 1975): Encara una dictadura de Franco, però amb intents de reformisme i obertura internacional. Hi ha canvis socials (cap a una societat de consum) i econòmics (arran del Pla d'Estabilització de 1959). Acabarà l'any 1975 amb la mort del dictador.
• h. Transició i inici de la democràcia (1975 - 1986): Un nou sistema polític democràtic després de la mort de Franco al 1975. Es redacta una constitució al 1978 i s'estableixen els primer governs democràtics, primer amb la UCD (Suárez i Calvo Sotelo) i després amb el PSOE de Felipe González.

L'Oposició al Franquisme

L'Oposició Exterior: Els Republicans a l'Exili

8.1. Exili: En la fase final de la Guerra Civil més de 400.000 persones compromeses amb la República van fugir a França a través dels Pirineus o al nord d'Àfrica (Algèria, el Marroc) pels ports mediterranis. Molts exiliats tornen quan Franco es compromet a no actuar contra qui no hagués comès delictes, una promesa que va incomplir. Uns 170.000 (60.000 catalans) romanen a l'exili o només tornen un cop mor Franco. A França s'estableix una colònia d'emigrants espanyols important, sobretot al sud (Tolosa, Montpeller i Perpinyà) i a la zona de París. La situació dels exiliats a França es complica amb l'ocupació nazi (molts marxen a Gran Bretanya i Amèrica, altres s'enrolen a la resistència francesa contra els nazis).

8.2. Oposició exterior: A l'exili s'hi va desenvolupar una oposició important al franquisme, i les institucions de la República i dels governs català i basc s'intenten mantenir actives. El 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l'exili i s'hi va elegir un nou govern republicà, una institució que es va mantenir fins al 1977. Després de l'execució del President Companys, Josep Irla, que era el president del Parlament, el va succeir com a president de la Generalitat, i l'any 1946 va formar un govern a l'exili. L'any 1954, davant la dimissió d'Irla, els antics membres del Parlament català reunits a Mèxic van elegir Josep Tarradellas com a nou president. La manca de suport internacional i les discrepàncies entre les forces republicanes van dificultar la creació de plataformes unitàries i l'elaboració d'un programa comú per lluitar contra el franquisme. Sectors republicans i socialistes van donar suport a l'acció diplomàtica internacional. Els comunistes (i sectors anarquistes) van donar prioritat a la lluita guerrillera per provocar una insurrecció popular.

L'Oposició Interior

9.1. Del desmantellament a la clandestinitat: La reconstrucció de partits i sindicats opositors (republicans, PSOE, PCE, PSUC, UGT, CNT…) va ser lenta, i difícil i es va haver de fer a la clandestinitat. El PCE- PSUC van ser qui millor van refer la seva estructura i van mantenir una activitat clandestina més estable. L'actuació de l'oposició durant el primer franquisme es pot dividir en tres etapes:

• 1939-1944: resistència interior limitada. Petita activitat guerrillera (maquis)
• 1944-1947: derrota de l'Eix i condicions favorables per a una hipotètica intervenció dels Aliats a Espanya. Es creen nous partits a Catalunya com ara el Moviment Socialista de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya (FNC). el 1944 sectors monàrquics s'agrupen al voltant de Joan de Borbó esperant una nova restauració monàrquica. En relació a això es crea l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (socialistes, republicans i alguns cenetistes).
• 1948-1951: desmobilització provocada per la consolidació de la dictadura. Poca esperança en la intervenció interior + poca efectivitat de la guerrilla + distanciament entre l'oposició a l'exili i la interior.

9.2. L'activitat guerrillera: els maquis: Acabada la IIGM, molts espanyols que havien combatut a la resistència francesa es van organitzar en partides de guerrillers que van entrar a Espanya i hi van actuar sobretot a zones rurals i de muntanya. Objectiu: desestabilitzar el franquisme mitjançant la lluita armada i provocar l'entrada de tropes aliades per derrocar el règim de Franco. Invasió de la vall d'Aran l'octubre de 1944: dirigida per guerrillers comunistes→ ocupen la vall, llevat Vielha, durant deu dies, però van haver de retirar-se i l'acció va fracassar. Els guerrillers cenetistes actuaven principalment a ciutats on realitzaven sabotatges, atracaments i atemptats contra les autoritats franquistes. A partir de 1948 la lluita armada es comença a abandonar, tot i que alguns grups de maquis persisteixen al llarg dels anys 50. La repressió (uns 3000 guerrillers morts i més de 20.000 detinguts com a còmplices) i la manca d'ajuda exterior contribueix al fracàs de l'estratègia de la lluita armada.

9.3. El ressorgiment de la conflictivitat social: Finals dels 40 comença a ressorgir un moviment de protesta protagonitzat per les classes treballadores contra la precarietat de les condicions de vida i de treball, fruit de la incipient reorganització de l'esquerra. Tant comunistes com una part dels cenetistes s'organitzen en l'acció política clandestina, amb la intenció d'augmentar la seva influència sobre els treballadors. Sectors obrers catòlics com l'HOAC (Hermandad de Obreros de Acción Católica, 1946), comencen a plantejar reivindicacions socials i laborals. A partir de 1946 trobem conflictes laborals al tèxtil, metal·lúrgia i químiques a BCN, Sabadell, Terrassa i Mataró. Aquest mateix any es porta a terme a una primera vaga general del tèxtil a Manresa, protagonitzada sobretot per dones, i el maig del 47 una vaga general a Biscaia. Vaga de tramvies a Barcelona 1951: increment de 20 cèntims del preu del bitllet → boicot generalitzat i protestes. 1958: moviment vaguístic a Astúries comporta l'Estat d'excepció durant quatre mesos. Inici del moviment estudiantil, que s'oposava al Sindicato Español Universitario (SEU) → manifestacions a Madrid (56) i Barcelona (57), on una assemblea lliure de 700 estudiants va aprovar un programa de democratització de la institució (fets del Paranimf). → Tot i la repressió, el moviment estudiantil s'estén a altres universitats.

El Desenvolupament Econòmic i Social del Franquisme

1. Liberalització econòmica i plans de desenvolupament econòmic

1.1. El plan de estabilización: Cap al 1957 l'economia espanyola era a tocar del col·lapse: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i fort desequilibri pressupostari. L'ajuda demanada a organismes internacionals (OCDE o FMI) va comportar l'acceptació d'un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política dirigista i autàrquica i l'opció per una economia lliure de mercat. La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Plan de Estabilización (59), que comprenia tres grans eixos d'actuació: Estabilització de l'economia, Liberalització interior de l'economia i Liberalització exterior de l'economia. Uns quants organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu situació econòmica. A llarg termini es pretenia incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic.

1.2. L'hora dels tecnòcrates: Govern de 1957: nous perfils (molt vinculats a l'Opus Dei), més preparats professionalment (advocats, economistes…): Tecnòcrates. Desarrolismo econòmic: garantia principal d'estabilitat social i de continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura. El predomini dels tecnòcrates va despertar les reticències de sectors falangistes, relegats a ministeris més socials (treball, habitatge, sindicats).

1.3. Els plans de desenvolupament: Després del Plan de Estabilización es van endegar uns plans de desenvolupament econòmic i social. Planificació orientativa amb l'objectiu d'impulsar l'activitat del sector públic i oferir previsions i ajudes als inversors privats. Tres plans de vigència quadriennal (64-67 / 68-71 / 72-75). Es crea una comissaria del Plan de Desarrollo (Presidida per Laureano López Rodó). Dues línies d'actuació: Estructurals i Pols de desenvolupament. Resultats molt limitats: recursos invertits ineficaçment. El millor resultat va ser la dotació d'infraestructures electrificació, refineries de petroli, carreteres…) i de matèries bàsiques (acer, carbó, alumini…).

1.4. El paper de l'Estat: Els tecnòcrates tractaven d'adequar l'administració als nous plans econòmics i per això necessitaven incrementar-ne els recursos: Implantació d'una reforma fiscal: va ser ineficient ja que la càrrega fiscal (major recaptació d'impostos) procedia dels impostos indirectes (aquells que s'apliquen al consum, no a la renda). Hisenda va limitar el dèficit públic (diferència entre despesa i ingressos) i a controlar la despesa pública. Modificació de les prioritats econòmiques del govern, motivades per les necessitats del desarrollismo. Augment dels pressupostos dedicats a serveis socials i a infraestructures en detriment d'altres com defensa o governació.

2. Els anys del creixement econòmic

2.1. El protagonisme de la indústria: La indústria va ser el motor principal de l'expansió econòmica. Entre 1960-1973 la producció va augmentar a un ritme del 10% anual. Causes: millora de la productivitat industrial; importació de maquinària i de tecnologia; inversió estrangera; baixos costos salarials. A CAT, notable creixement de metal·lúrgiques, químiques i farmacèutiques. Als 70 s'obren les centrals nuclears de Vandellós i Ascó. Diversificació de la producció: creixement del sector metal·lúrgic, químic i alimentació; reestructuració de sectors tradicionals (tèxtil, siderúrgia i construcció naval); Creixement d'indústries amb baixa necessitat tecnològica però competitives pels baixos costos de producció (vestits, calçats i mobiliari). Les zones amb més tradició fabril (CAT i País Basc) continuen el seu predomini, però també es produeix la industrialització de noves zones (Madrid, i també Ferrol, Vigo, Sevilla…).

2.2. La transformació de l'agricultura: Dècada 60: crisi de l'agricultura tradicional (bàsicament cerealista, de productivitat escassa i sostinguda per l'abundància de mà d'obra). Per tal d'adequar-se a les necessitats de la dieta de les classes urbanes, s'abandonen explotacions agràries poc rendibles i se'n transformen d'altres. Augment de la demanda de productes ramaders i hortofructícoles (llet, carn, fruita i verdura) → intensificació de conreus i creació d'explotacions ramaderes. A CAT el canvi més important es va produir en la ramaderia intensiva (aviram i bestiar porcí) → més del 50% de tota la producció agropecuària. Per millorar la rendibilitat→ concentració parcel·lària i promoció dels regadius → la mecanització i intensificació de conreus fa que molts pagesos abandonin el camp en busca d'ocupació a zones industrials (èxode rural). Èxode rural: disminució de la població activa agrària, desaparició d'explotacions petites i creació de noves empreses agràries amb una alta capacitat de producció i amb menys mà d'obra.

2.3. La modernització dels serveis i de la construcció: Increment considerable del pes dels serveis, resultat del procés d'urbanització, de l'augment de les xarxes de comerç, de la millora dels mitjans de transport i comunicació, del creixement dels serveis públic i del desenvolupament del turisme. Augment del comerç internacional (importacions i exportacions, les quals passen de ser productes agrícoles a béns d'equipament i automòbils). Increment de la construcció per l'edificació d'àrees urbanes, instal·lacions hoteleres i obres d'equipament públic. A Catalunya es construeixen les primeres autopistes de peatge. Desenvolupament del sector bancari per la necessitat de finançament → inversió de capitals en noves indústries, atorgament de crèdits a empreses i particulars i intermediari en les inversions de capital estranger → Concentració bancària (anys 70, set grans bancs controlen més del 80% dels recursos financers).

2.4. La fragilitat del model econòmic: Llarga etapa de creixement econòmic → el PIB creix per sobre de la mitjana europea→ augment del 40% de la renda per habitant entre l'any 60-75 i el nivell de vida es va apropant a la mitjana europea. Feblesa del model econòmic per la dependència de l'economia espanyola de factors externs (necessitat d'importanció de tecnologia i inversions estrangeres i supeditació als interessos i decisions d'empreses estrangeres). Manca de recursos públics: el govern no porta a terme una reforma fiscal progressiva i no es capaç de redistribuir rendes ni impulsar la construcció d'infraestructures per consolidar el creixement econòmic ni crear serveis públics per atendre les demandes ciutadanes. Totes aquestes febleses i mancances es van fer paleses a la greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973.

3. Els canvis demogràfics i socials

3.1. Un gran creixement demogràfic: De 1960 a 1975 Espanya va experimentar l'augment de població més alt de la seva història (A Cat. va ser encara més accentuat). Causes: Davallada de la mortalitat (sobretot infantil) i taxa de natalitat elevada → resultat de la millora en les condicions de vida. A Catalunya l'índex de mortalitat infantil passa del 3,2% el 1960 a l'1,5% el 197. El nombre de naixements es manté elevat ja que l'ús de mètodes de planificació familiar era pràcticament desconegut i el franquisme proposava una política clarament natalista. La taxa de fecunditat va continuar sent alta i el 1975 se situava en 2,7 fills per dona. El 1970 la piràmide d'edats catalana reflectia un rejoveniment de la població: Els habitants entre 0 i 14 anys van augmentar considerablement (27,8%). La població més gran de 65 anys també va augmentar per l'increment de l'esperança de vida (de 67 a 70 anys en homes i de 72 a 76 per a les dones).

3.2. Del camp a la ciutat: El fenomen demogràfic més remarcable d'aquesta etapa van ser els moviments migratoris. Si la sortida d'un milió i mig d'espanyols a l'estranger va ser numèricament important, ho van ser molt més els moviments de població a l'interior d'Espanya entre l'any 1960 i el 1975 → gairebé 5 milions de persones van canviar de provincia de residència. Causes: capacitat d'atracció de les grans ciutats industrials espanyoles i europees, amb millors condicions de treball i de vida + dificultat de subsistència i manca d'ocupació a les zones rurals. Èxode rural intens a zones agrícoles latifundistes del sud com Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i Múrcia, però també a les àrees de minifundi com Galícia i Castella-Lleó. Les zones de més atracció van ser les que oferien més oportunitats: Madrid, Catalunya, el País Basc i València.

Moviment migratori especialment intens a Catalunya (1,8 milions d'immigrants entre 1940 i 1975), provinents fonamentalment d'Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, però també de zones de muntanya de l'interior de Catalunya. Els nouvinguts es van instal·lar a Barcelona i, sobretot, al cinturó industrial (Badalona, Santa Coloma, Sabadell, terrassa, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat, Sant boi…) que va absorbir el 80% de la població nouvinguda. Despoblament progressiu, sobretot de joves de comarques més agrícoles (Urgell, Pallars, Solsonès, Conca de Barberà…). Conseqüències: increment de la natalitat a zones receptores i envelliment de zones emissores; proliferació del barraquisme a les afores de les ciutats per la manca de previsió de les autoritats.

3.3. Procés d'urbanització i desequilibris territorials: El creixement econòmic i les transformacions socials de l'etapa 1960-1975 va estar molt poc regulat pel govern i les administracions locals. Conseqüència: procés d'urbanització amb creació de barris nous, densament poblats, i la consolidació de desequilibris econòmics i de nivell de vida entre diferents regions. Les diferències territorials es van ampliar i van configurar dues Espanyes: Una de més poblada, dinàmica i amb població jove, i una altra despoblada, endarrerida econòmicament i amb una població cada cop més envellida.

3.4. Els canvis de l'estructura laboral i social: El creixement de la població urbana va permetre que les activitats professionals i les formes de vida de les ciutats s'anessin imposant al conjunt de la societat. Desenvolupament industrial i dels serveis → canvi en l'estructura socioprofessional espanyola: increment dels assalariats i, alhora, de la classe mitjana i la burgesia urbana. També augmenten els autònoms, funcionaris de l'administració i professionals liberals. Canvis en la distribució sectorial de la població: disminució dels actius agrícoles i augment dels dedicats a la indústria i als serveis → per primer cop a la història d'Espanya el nombre d'obrers industrials era superior al de pagesos. El 1975 hi havia uns quatre milions d'obrers (principalment a Catalunya, Madrid, País Basc i Astúries). La xifra era més gran a Catalunya: 85% de població assalariada.

3.5. La millora del nivell de vida: La millora dels salaris i l'increment del nombre d'ocupats van fer pujat tant la renda per capita com la familiar, que escurcen la distància amb els índex europeus. L'increment del nivell de vida millora la capacitat de consum, que es duplica entre el 60 i el 73. La composició de les despeses varia molt: l'alimentació passa del 55% de les despeses familiars l'any 58 al 38% l'any 73, mentre que s'incrementen despeses a l'habitatge, domèstiques o de lleure.

3.6. La modernització de la societat: Les transformacions socials, la urbanització progressiva i la millora del nivell de vida van fer possible l'abandonament progressiu d'una bona part de les actituds, normes de conducta i fins i tot de la rigidesa de la moralitat de la postguerra. La societat es va fer més oberta i plural. Aquesta modernització social es va fer evident fonamentalment en aquests aspectes: Accés progressiu a la societat de consum, Laïcització i secularització, Accés a l'ensenyament bàsic, Modificació de l'estructura familiar, Canvi de paper de les dones i El canvi generacional afebleix el suport social del règim franquista i estimula l'antifranquisme.

4. Reformisme polític sense llibertats

4.1. El reformisme limitat dels tecnòcrates - Governs delsany60 form a part de la infl de Carre Blnc (Vicepres des del 67) → intent de ref polit per adeq el règ a les transf soc i econ i per camuflar alguns dels aspect més autoritaris del franq - Promoció del desenv econ i renov polít - Convicció que la prosperitat i el benestar soc suplirien la manca de llibertats i qel desarrollismo consolidaria el règim.

4.2. Les reformes institucionals i legislatives - 1963: Tribunal de Orden Público (TOP) → passa els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil (no comporta una disminució de la persecució a opositors). - 1967: Ley de Bases de la Seguridad Social: amplia la cobertura, amb càrrec a l’Estat, de l’assegurança de malaltia, vellesa i viduïtat (incipient Estat del Benestat, molt endarrerit en relació a Europa i sense contribució de l’empresariat). - 1966: promoció de la Ley de Prensa e Imprenta per Manuel Fraga → suprimeix la censura prèvia permet la publicació de revistes, diaris i llibres fins aleshores prohibits. Crea, però, un sistema de multes i suspensions governatives per penalitzar les publicacions que superessin la imprecisa permissivitat de la llei. - 1967: Ley Orgánica del Estado → nova llei fonamental. Llei aprovada en referèndum en el qual només es va permetre la propaganda del sí. Introdueix retocs en algunes lleis fonamentals i confirma el caràcter monàrquic del règim. - La Ley de Representación Familiar permet l’elecció dels 108 procuradors a les Corts que formaven el “terç familiar” (només s'hi podien presentar afins al Movimiento i es va limitar el vot als caps de família - les dones podien votar si ho eren-). - 1969: Ley de Sucesión → es designa Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, com a successor.

4.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes - Algunes lleis van provocar grans discrepàncies (Ley de Bases de la Seguridad Social, bloquejada 3 anys). - No s’aprova la Ley Sindical davant el temor evidenciat per les eleccions sindicals del 1966 on les candidatures antifranquistes es començaven a imposar. - La Ley de Prensa de Fraga va se durament censurada per Carrero per ser excessivament permisiva. - 1969: Escàndol Matesa → Empresa de maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei provoca una crisi governamental → escàndol de corrupció on hi havia implicats alguns ministres → difusió per la premsa i sectors immobiliste que culpen el descrèdit públic a l’excessiva tolerància informativa. - La crisi es resol amb la victòria de Carrero i la formació del denominat govern monocolor (sortida de Fraga i Solís, oberturistes). - Carrero modifica en sentit restrictiu la Ley de Prensa i ordena reprimir sense contemplacions qualsevol manifestació opositora.

4.4. Crisi i renovació de l’església - Concili Vaticà II → es posa en evidència que l’Església catòlica espanyola s’havia de distanciar del règim i retirar el suport incondicional vigent des de 1939. - La Santa Seu renova la jerarquia eclesiàstica i posa al capdavant de la Conferència Episcopal el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, qui pren una posició clara a favor de les llibertats democràtiques i la reconciliació política. - Reorientació condicionada per la crisi interna de la institució (secularitzacions, disminució de les vocacions), pel context de laïcitat creixent de la societat i la pèrdua d’una bona part de la seva influència en tots els àmbits de la vida espanyola. - Molts capellans joves s’alineen amb posicions de l’oposició antifranquista.

5. La reorganització de l’antifranquisme

5.1. Els grups d’oposició del franquisme - Recomposició de l’antifranquisme com a resultat de les transformacions socials , el recanvi generacional i la pèrdua d’influència de l’exili polític. - Noves maneres de plantar cara: denúncia de la precarietat de les condicions de vida i les llibertats polítiques i plantejament de superar la Guerra Civil i la “reconciliació” entre vencedors i vençuts. - PCE (Dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo) forta presència sls moviments de masses. - Dura repressió → 1963 execució de Julián Grimau (dirigent comunista). - Noves organitzacions socialistes i marxistes (FLP, PCE-ML i PCI) i grups que propugnaven la lluita armada (FRAP) - PSOE: menor presència als moviments socials, condicionat per l’enfrontament entre la direcció de l’exili i la milit`naica exterior. Congrés de Surestes (1972) → control del partit pels militants de l’interior (liderats per Felipe González). - Oposició moderada al franquisme per dissidents del mateix règim (Dioniso Ridruejo, Joaquín Ruíz-Giménez…). - 1962: Participació de l’oposició moderada (monàrquics, democristians, liberals, i republicans i socialistes a l’exili) participen al Congrés del Moviment Europeu → denúncia internacional a la dictadura.

5.2. El nacionalisme basc i la creació d’ETA - Referent del PNB a l’exili. - Aparició d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna: Euskadi i Llibertat) el 1959. → organització revolucionària i nacionalista → fraccionament entre un sector més socialista i revolucionari (político-militar) i un altre partidari de la lluita armada(militar) → 1968 aquest darrer empren atemptats contra policies i guàrdies civils. - Increment dels Estats d'excepció i la tornada a la consideració de delicte de rebel·lió militar dels delictes amb violència. - Procés de Burgos (1970): petició de 6 penses de mort contra militants d’ETA a un consell de guerra → mobilitzacions a Espanya i a l’estranger → s’aconsegueix la commutació de les penes. - Fins l’any 75, ETA provoca 44 víctimes (24 membres de les forces d’ordre públic) i van ser empresonats uns 500 membres de l’organització.

5.3. El nou moviment obrer - Moviment obrer: principal manifestació d’oposició al règim a partir dels anys 60. - Entre el 60-75 es multipliquen els conflictes laborals, tant a zones tradicionalment industrials (Astúries, Catalunya, Guipúscoa i Biscaia) com a les noves. - Reivindicacions laborals com a origen que incorporen demandes de llibertats polítiques. - El franquisme considerava qualsevol vaga com un problema d’ordre públic → repressió. - Creació el 1964 de Comissions Obreres (CCOO): organització clandestina que impulsa la lluita laboral i política. Convina accions il·legals, com les vagues, amb mitjans legals i aprofita les eleccions a representants sindicals per introduir-se al sindicat franquista (CNS) - L’èxit a les eleccions de 1966 fa que el govern les declarés il·legals (67) i reprimís durament. - Es va detenir la direcció i es va jutjar en l’anomenat procés 1001, que acabaria amb condemnes a dirigents sindicals com Marcelino Camacho. - A partir del 67 sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes (JOC) se separen de CCOO i funden la Unió Sindical Obrera (USO). - Dels antics sindicats, només la UGT va mantenir una activitat clandestina, mentre que la CNT pràcticament va desaparèixer.

5.4. Protestes estudiantils i ciutadanes - Incorporació a la universitat de joves nascuts després de la Guerra Civil i influïts pels canvis socials i culturals dels seixanta → protesta estudiantil. - Lluita contra el SEU (sindicat falangista), porta a la creació de sindicats democràtics d’estudiants com el Sindicat d’Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB) l’any 66. - Resposta agressiva del règim: sancions, tancament de centres i expulsió de professors radicalitza el moviment. - Any 68: impacte del “maig francès”, el moviment estudiantil es radicalitza ideològicament i converteix les universitats en centres de contestació i rebel·lia permanents. - Sorgiment de nous moviments socials a favor de les llibertats i de la democràcia (Justícia i Pau). - Les associacions de veïns prenen un activisme molt notable a partir de la demanda de millors condicions de vida per a uns barris desatesos per l’administració i amb dèficits notables de serveis públics.

5.5. Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia - A Catalunya: notable augment de l’antifranquisme, la participació ciutadana en les mobilitzacions i la creació d’organismes de coordinació. - En el pla cultural: augment de l’ús del català a l’àmbit públic → revistes (Serra d’Or, Cavall Fort), entitats (Òmnium Cultural) i projectes culturals (Enciclopèdia Catalana) i editorials (Edicions 62) o discogràfiques (EDIGSA). - Nova Cançó catalana (Raimon,Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet…). - Empenta cultural acompanyada de campanyes reivindicatives en defensa de l’ús de la llengua catalana, dels signes d’identitat catalans i de les llibertats democràtiques. - Augment de l’acció reivindicativa dels treballadors: La província de Barcelona, entre el 68 i el 73 concentra una tercera part de la conflictivitat de tot l’Estat (vagues al sector del metall, tèxtil, la banca, sanitat, construcció i ensenyament). Fins i tot vagues generals comarcals (Baix Llobregat, juliol 1974). - Les universitats van viure una situació d’agitació política continuada per una universitat democràtica, autònoma científica i catalana (Manifest de Bellaterra, març 75). - El moviment veïnal amplia les seves accions. - Al camp l’any 1974 es crea la Unió de Pagesos, que agrupava joves agricultors i ramades. - L’oposició erosiona la imatge del règim franquista i al final de la dictadura una part majoritària de la societat catalana era partidària d’un règim de llibertats polítiques, de l’amnistia per als presos polítics i d’un organisme d’autogovern català: Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia.