Anàlisi de La Ciutat Llunyana de Màrius Torres

Significat i context de La Ciutat Llunyana

El títol d'aquest poema és una metàfora metonímica perquè es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què, a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931, els catalans havien confiat obtenir un futur més ple i lliure.

El poema va ser escrit encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d'ocupar el territori català.

Anàlisi de la primera part: La derrota i la Pàtria

La primera quarteta, iniciada amb un "ara" prou explícit de derrota, apel·la a la Pàtria perquè protegeixi els seus fills, a qui mai mentirà ni trairà. El tema de la veu es desenvolupa en la segona quarteta en l'espera que la veu pura de la Pàtria ens parli.

Mentrestant, cal l'esperança que uns fills més afortunats algun dia crearan una nova arquitectura ratllant el sòl d'aquesta ciutat ideal. El poeta desitja oblidar la ciutat de derrota i intueix una altra ciutat de futur per sobre dels avatars del "temps presoner" que vivien. La veu d'aquesta nova ciutat serà de bronze, metall noble que farà arribar ressons a tots els racons i portarà ànim als cors i escalf als peus per fer camí, en una clara referència als exiliats.

El context històric i el lema de Baudelaire

«La Ciutat Llunyana». El lema de Baudelaire ens situa d'entrada en una temàtica cívica semblant a la de «La galerna i el llamp». Si, a més, el poema comença amb un «ara» i una metàfora de la guerra —fixa't en «el braç potent de les fúries» i en l'al·literació de la consonant "r" en aterra / terra / runes / terra— és ineludible relacionar el poema, que fou escrit el 5 de març de 1939, un mes i mig després que Barcelona fos ocupada per les tropes franquistes, amb el context històric i amb la derrota i l'enfonsament de la «ciutat d'ideals que volíem bastir».

Preguntes per a la reflexió sobre la primera part

Davant de la desfeta s'invoca la Pàtria, amb majúscula, perquè guardi la memòria dels orígens i ens parli, ens consoli i ens animi a «creure i esperar la nova arquitectura». El text acaba la primera part amb el lament del que s'ha perdut i planteja qüestions clau:

• Quina era o què era la ciutat d'ideals?
• Per què «la terra no sabrà mai mentir»?
• De quina mentida parla?
• De qui són aquests «crits estranys»?
• Per què diu «senyar» el sòl?

Cal contraposar els dos braços i definir la diferència entre els crits i la veu.

Anàlisi de la segona part: L'esperança del futur

A la segona part del poema se'ns parla d'una nova ciutat, «la ciutat llunyana». Cal concretar quina deu ser i com deu ser aquesta ciutat que, malgrat «aquest temps presoner», ens envia «batecs d'aire i de fe» (batecs, no aire i fe).

Simbolisme i elements clau

• Les torres altíssimes: A què fan referència aquestes torres que tenen «una veu de bronze»?
• Els pelegrins: Són els mateixos que els del poema «Pelegrins»?
• L'estructura temporal: Relaciona l'adverbi ara de la primera part amb el potser de la segona.