Anàlisi de 'Arbor Mortis' i 'Pelegrins' de Màrius Torres

Anàlisi de 'Arbor Mortis' i 'Pelegrins'

Arbor Mortis. Màrius Torres va escriure Arbor Mortis mentre estava al sanatori, i després de la seva mort es va publicar amb els altres poemes de l’autor. Arbor Mortis comença com un relat, amb un Déu que sembra en cada cor «dues llavors en una sola argila». Sembra la vida i la mort que van creixent. L'arbre és l'element central del sonet. En la literatura, la simbologia de l'arbre és gairebé sempre positiva. En canvi, el títol Arbor Mortis sembla un oxímoron, una contradicció entre vida i mort. Arbor Mortis està compost per tres quartets i un apariat de versos alexandrins amb cesura de 6 + 6, i rima consonant A B B A. El tema principal d’aquest poema és la mort, la qual es tracta amb normalitat. Comença dient que des del moment en què naixem, vivim i morim alhora, i fa una metàfora amb dues llavors que ens sembra Déu al néixer, i la vida i la mort. Aquesta metàfora és la figura retòrica més important perquè té lloc a tot el poema. Després continua parlant de la mort i diu que la mort és present en tot el que fem, i que aquesta llavor de la mort que ens posen només néixer és ara l’Arbre de la Mort. I per últim, en el tercer quartet i en l’apariat, parla del moment just de morir-se.

Pelegrins. Per entendre aquest poema, ens hauríem d’endinsar en les creences metapsíquiques de Màrius Torres i de la seva família. El Déu en què creu Màrius Torres no és un Déu tancat a les esglésies o present només en els “altars, els claustres i les aules”. No és un Déu al qual s’arriba a través dels rituals. El poeta refusa la visió d’una religió tancada, estereotipada, en què tothom ha de seguir el dogmatisme establert i unes normes i/o convencions determinades. El poema comença d’una manera inusual, amb una negació. Parla en primera persona del plural i fa un contrast entre el “nosaltres” i els “altres pelegrins”, amb la qual cosa evidencia que hi ha dues maneres diferents de buscar Déu. No es vol quedar amb la forma, amb l’aparença, sinó que vol arribar a l’“essència” d’aquest Déu, un Déu present a l’interior de cada persona. De fet, la unió plena amb Déu s’aconsegueix a través de la mort, ja que ell és el “Terme dels destins”. La vida en aquest món només és un camí de pas fins arribar a la mort, que és un altre tipus d’existència. El poema és un sonet compost per dos quartets i dos tercets. Els versos són alexandrins (6+6). La rima és majoritàriament consonant, menys en els dos primers versos del primer tercet, en què és assonant. La rima és creuada tant en el primer (ABBA) com en el segon quartet (BAAB). Hi ha una alternança de versos masculins i femenins i en disposa segons li convé.