Accentuar Formes Verbals: Guia Completa

Accentuar Formes Verbals Agudes

S'accentuen les formes verbals agudes acabades en -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en i -in, i no s'accentuen la resta de formes (incloses les acabades en diftong).

Hi ha un temps verbal amb totes les formes agudes, el futur: unes s'accentuen i altres no, segons la terminació.

ballaré / ballaràs / ballarà / ballarem / ballareu¹ / ballaran

• En la resta de temps verbals només una part de les formes són agudes: cada forma s'accentua o no segons la terminació. Exemples:

Passat simple (formes agudes): ballí / ballà.
Imperfet de subjuntiu (forma aguda): ballés.

• Les formes no personals, tret d'algunes excepcions, són agudes. No s'accentuen ni els infinitius (acabats en -r), ni els gerundis (en -nt) ni la majoria dels participis (acabats en -t en masculí singular). Ara bé, cal tenir presents els participis que acaben en -s i s'accentuen. Exemples: romàs, ofès, confós, reclòs, etc.

Accentuar Formes Verbals Planes

S'accentuen les formes verbals planes que no acaben en -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en i -in (incloses les acabades en diftong) i no s'accentuen la resta de formes.

• Hi ha dos temps verbals amb totes les formes planes, l'imperfet d'indicatiu i el condicional: unes s'accentuen i altres no, segons la terminació.

Imperfet d'indicatiu: ballava / ballaves / ballava / ballàvem / ballàveu² / ballaven

• En la resta de temps verbals només una part de les formes són planes: cada forma s'accentua o no segons la terminació. Exemples:

Passat simple (formes planes): ballares / ballàrem / ballàreu² / ballaren.
Imperfet de subjuntiu (formes planes): ballessis / balléssim / balléssiu² / ballessin.

• Tot i que la majoria de formes no personals són agudes, hi ha alguns infinitius plans de la segona conjugació o irregulars que acaben en -r i s'accentuen. Exemples: témer, vèncer, córrer, tòrcer, ésser, etc.

Accentuar Formes Verbals Esdrúixoles

S'accentuen les poques formes verbals esdrúixoles que existeixen: sàpiga, sàpigues, sàpiguen, càpiga, càpigues, càpiguen.

1. Escriu l'imperfet d'indicatiu dels verbs rentar i servir. Fixa't en quines formes s'accentuen i explica per què.
Rentava, rentaves, rentava, rentàvem, rentàveu, rentaven. Servia, servies, servia, servíem, servíeu, servien. S'accentuen la primera i la segona persones del plural perquè acaben en una terminació que no és cap de les dotze que no s'accentuarien.
2. Compara les formes de l'imperfet d'indicatiu del verb dormir en català amb les seves equivalents castellanes. Per què en la nostra llengua se n'accentuen només dues i en castellà totes sis? Perquè en català l'accent indica només la tonicitat de la síl·laba, mentre que en castellà indica també el trencament d'un diftong.

Plusquamperfet d'indicatiu / Perfet de subjuntiu
havia començat / hagi començat
havies començat / hagis començat
havia començat / hagi començat
havíem començat / hàgim començat
havíeu començat / hàgiu començat
havien començat / hagin començat

Condicional / Condicional perfet
començaria / hauria començat
començaries / hauries començat
començaria / hauria començat
començaríem / hauríem començat
començaríeu / hauríeu començat
començarien / haurien començat
· Explica quina regularitat observes i a què és deguda. S'accentuen només la primera i la segona persones del plural, perquè ho demana el fet que tenen una terminació que no és cap de les dotze que no s'accentuen.

Passat simple / Passat anterior
cridí / haguí cridat
cridares / hagueres cridat
cridà / hagué cridat
cridàrem / haguérem cridat
cridàreu / haguéreu cridat
cridaren / hagueren cridat

Imperfet de subjuntiu / Plusquamperfet de subjuntiu
cridés / hagués cridat
cridessis / haguessis cridat
cridés / hagués cridat
cridéssim / haguéssim cridat
cridéssiu / haguéssiu cridat
cridessin / haguessin cridat

· Explica les semblances i les diferències, pel que fa a l'accentuació, entre les formes d'aquesta activitat i les de l'activitat anterior. S'assemblen en el fet que s'accentuen la primera i la segona persona del plural. Pel que fa a la primera i la tercera persones del singular, s'accentuen en tant que paraules agudes acabades en -à, -é, -í i -és.
7. Escriu dues formes accentuades equivalents als auxiliars vam i vau que intervenen en la formació del passat perifràstic.
vàrem, vàreu
8. Escriu la primera persona del singular del passat simple dels verbs ballar, témer, perdre, servir, dormir, haver i anar-se'n.
ballí, temí, perdí, serví, dormí, haguí, me n'aní.
-í. Amb la -i de la primera i la tercera persona del singular del present de subjuntiu.
fui, fiu. No porten accent, perquè són monosíl·labs.
9. Fixa't en les formes nord-occidentals i balears de l'imperfet de subjuntiu, prenent com a exemple el verb trencar, i digues què hi observes des del punt de vista de l'accentuació.
Des del punt de vista de l'accentuació, en tots tres dialectes s'accentuen les mateixes formes, malgrat els canvis en l'última o les dues últimes vocals, segons els casos.

Accent Greu i Agut en la E i la O

Aquesta qüestió afecta només formes verbals agudes i planes, ja que no n'hi ha d'esdrúixoles. En la gran majoria de casos, la grafia afectada és la e i només escadusserament la o. Les normes que s'apliquen en aquests casos són les següents.

• En les formes verbals agudes l'accent gràfic de la e sol ser agut:

- 1a persona del singular del futur: hauré, cantaré, serviré...
- 1a persona del singular del passat simple: hagué, digué, temé...
- 1a i 3a persona del singular de l'imperfet de subjuntiu: hagués, cantés...
- 3a persona del singular del present d'indicatiu i la 2a persona del singular de l'imperatiu en -tén i -cén (entén, pretén, encén).

• Ara bé, també hi ha un cas de formes verbals agudes en què l'accent de la e és greu:

- 3a persona del singular del present d'indicatiu i la 2a persona del singular de l'imperatiu en -èn (ofèn, comprèn, aprèn...).

• En les formes verbals planes la situació és més equilibrada. L'accent gràfic de la e (i de la o) sol ser agut:

- Certs infinitius i els que en deriven: ésser, néixer, témer, prémer, créixer, córrer...
- 1a i 2a persona del plural del passat simple: haguérem, teméreu, diguérem, fórem,
fóreu...
- 1a i 2a persona del plural de l'imperfet de subjuntiu: haguéssiu, perdéssim, féssim,
fóssim, fóssiu...
- 1a i 2a persona del plural de l'imperfet d'indicatiu del verb ésser: érem, éreu...

• Tanmateix, també són abundants els casos de formes verbals planes en què l'accent de la e (i de la o) és greu:

- Certs infinitius i els que en deriven: conèixer, vèncer, empènyer, tòrcer...
- 1a i 2a persona del plural de l'imperfet d'indicatiu: crèiem, dèieu, sèiem, fèieu...
- Participis irregulars del tipus atès, admès, ofès, encès, entès, empès.

Accents Diacrítics en Formes Verbals

• Són diverses les formes del verb ésser amb accent diacrític: sóc, és, són i fóra.
• Hi ha altres formes verbals que porten accent diacrític:

- Verb donar: dóna, dónes.
- Verb fer i els que en deriven: féu (3a persona del singular del passat simple).
- Verb tenir: té.
- Verb venir: véns, vénen.
- Verb anar: vés.