Xecs creuats
5 Productes bancaris de passiu
5.1 Origen de fons. El passiu bancari
Els bancs i caixes tenen un passiu que es pot subdividir en 2 grans grups: passiu propi o net, compost per els fons propis de l’entitat, i passiu exigible, en el que s’integren fons aliens que l’entitat haurà de tornar.
En el passiu propi s’agrupen comptes com: capital, reserves, primes d’emissió. En les caixes d’estalvi a més de figurar el capital, figura el fons de dotació fundacional.
El passiu exigible es compon de dèbits amb altres entitats financeres y de deutes amb clients.
En la comptabilitat de les empreses comercials, bancs i institucions, els comptes corrents, comptes d’estalvi, etc., són comptes d’actiu, ja que representen un dret de cobrament per l’import dels dipòsits efectuats. Al contrari, per a les entitats de crèdit, els dipòsits dels seus clients constitueixen un passiu, degut a que representen un deute.
Una part del nucli central del negoci bancari està formada per les operacions de passiu o de captació de fons.
Dins dels productes tradicionals de passiu destaquen: els comptes corrents, els comptes d’estalvi i les imposicions a termini. Respecte a les cessions temporals d’actiu (repos), és precís tenir en compte que s’inclouen en els dèbits a clients.
5.2 Els comptes corrents
Els bancs i les caixes utilitzen el compte corrent bancari com un producte bàsic en la relació comercial amb els seus clients. És útil per als particulars i empreses que necessiten realitzar nombrosos pagaments, cobraments, càrrecs i abonaments. Els comptes corrents pràcticament no produeixen interessos a favor dels titulars.
El compte corrent bancari és un contracte de dipòsit irregular de diners, amb un pacte addicional de servei de caixa prestat per l’entitat dipositària.
Mitjançant aquest contracte, el banc, rep fons a nom del titular del compte, els custodia i es compromet a efectuar pagaments conforme a les seves instruccions.
La custodia de fons i la devolució d’un import equivalent és el contingut típic del contracte de dipòsit irregular, amb la peculiaritat de què és el client el que cobra uns interessos en lloc de pagar-los.
Els bancs solen carregar comissions períòdiques per al manteniment dels comptes corrents. Certes entitats no cobren comissions.
Entre les clàusules del contracte hi ha:
- Identificació del titular o titulars.
- Tipus d’interès aplicables, condicions de càlcul i abonament dels mateixos.
- Comissions i despeses per al manteniment del compte.
- Facultat d’utilització de xecs i responsabilitat del client en la seva custodia.
- Forma de disposició del compte: indistinta o solidaria; conjunta o mancomunada.
- Pacte de compensació de saldos entre diferents comptes que mantinguin els titulars en l’entitat.
- Acord sobre la informació del saldo i moviments del compte.
- Altres condicions o serveis lligats a la condició de comptecorrentista: assegurances al seu favor, concessió de targetes de crèdit, etc.
5.3 El xec
Una de les formes de disposició de fons de compte corrent es el xec, que és un mitjà de pagament molt útil, ja que mitjançant la seva simple entrega se li cedeix a una altre persona la quantitat de diners que figura en el mateix. Qui rep el document pot cobrar-lo en el banc lliurat, o pot ingressar-lo en un altre banc perquè aquest, amb previ cobrament, li aboni en el compte.
Des del punt de vista jurídic, es tracta d’un document que incorpora un dret de manera que el seu exercici suposa la possessió del títol.
Si existeix contradicció entre la quantitat en nombres i la quantitat escrita en lletres, no queda invalidat, sinó que preval la quantitat en lletres. Si s’hagués escrit l’import varies vegades, per sumes diferents, serà vàlida la menor.
En la clàusula “Pagar aquest xec a.......” poden aparèixer tres classes de mencions: al portador, a nom d’una persona determinada amb clàusula “no a la ordre” i a nom d’una persona concreta amb o sense clàusula “a la odre”. En el segon cas estam davant d’un xec que no es pot transmetre per endós, i en el tercer es tracta d’un xec, conegut com a nominatiu, però que en realitat es a la ordre i admet transmissió per endós.
Si el títol s’estén al portador, el banc lliurat li ha de pagar al tenedor que el presenti sense exigir-li identificació; però si s’emet a nom d’una persona o entitat amb clàusula “no a l’ordre”, amb clàusula “a l’ordre” o sense ella, aquesta persona s’ha d’identificar i firmar a l’invers. Si el xec s’ingressa per al cobrament en un banc diferent, llavors es tracta d’un endós.
A. El pagament del xec
La llei estableix que, per disposar dels fons mitjançant el xec és precís un acord entre el client i el banc. A més, perquè el banc atengui els xecs, el dipositant haurà de comptar amb fons.
Si el client, té menys fons dipositats que l’import, l’entitat de crèdit està obligada a pagar-lo per l’import d’aquests fons, quedant la resta per impagat. L’emissió d’un xec al descobert (sense tenir els fons necessaris) permet a la persona perjudicada demanar judicialment al lliurador un 10% addicional a la xifra impagada. Això pot constituir un delicte.
En el suposat que es faci un pagament parcial d’un xec per falta de fons els bancs solen estampar un Selló en el document. Aquest document queda en poder del tenedor, qui firma un rebut per quantitat pagada que queda en poder del banc.
El xec és pagadero a la vista, es a dir, s’ha de satisfer quan es presenta el cobrament. Si es vol fer efectiu abans de la data indicada, s’ha de pagar en el moment de la presentació (xec posdatat).
Si es volgués cobrar després de la data d’emissió (xec antedatat), l’entitat lliurada el pagarà.
B. Accions en cas d’impagament d’un xec
El tenedor del xec impagat (l’última persona que el va rebre per cobrar-lo) pot exercir accions cambiaries per reclamar el seu cobrament. Per exercir aquestes accions és precís que la falta de pagament s’acrediti per els següents medis:
- Per protesta notarial.
- Per una declaració del lliurat, datada i escrita en el xec, amb indicació del dia de presentació i en la que es declari el seu impagament total o parcial.
- Per una declaració datada en una càmera o sistema de seguretat de compensació en la que consti que el xec ha estat presentat en temps hàbil i no ha estat pagat.
La protesta notarial s’hauran de fer abans de que expiri el termini de presentació, o dos dies després si el xec es presenta al cobrament l’últim dia.
5.4 Xecs especials
A. Xec conformat o garantit
Per garantir el cobrament i evitar judicis que l’atrasin, s’ha creat el xec conformat, que és un xec ordinari on el banc-lliurat incerta una clàusula mitjançant la qual s’acredita l’autenticitat del mateix i l’existència de fons suficients en el compte del lliurador per al seu pagament.
Per garantir que existeixen diners, el client sol·licita al seu banc que li faci un xec, i aquest li reten l’import en el seu compte, o directament li carrega en ella aquesta quantitat. La conformitat del xec la sol·licita el client del banc, però també la pot demanar el tenedor.
B.Xecs creuats i xecs per abonar en compte
La llei reconeix la posibilitat de creuar els xecs o d’incertar en ells la menció “per abonar en compte” amb l’objecte d’aportar més seguretat a la circulació d’aquests títols valors.
El lliurador o tenedor poden creuar el xec amb dos barres paraleles sobre l’anvers del document. Existeixen dos formes de creuar els xecs:
Creuat general
Consisteix en dibuixar dos barres paraleles al seu anvers.Creuat especial
Es dibuixen les dos barres iguals però entre elles s’escriu el nom d’una entitat de crèdit.
El banc lliurat només podrà pagar un xec creuat general a un banc o a un client d’aquell. Això aporta certa seguretat, ja que el tenedor que intenta cobrar-lo ha de ser conegut.
El xec amb creuat especial només es pot pagar al banc o caixa designades o a un client seu. La seguretat és major en el cas anterior.
C.Xec de finestreta
A vegades els titulars de comptes corrents desitgen treure fons, però no disposen del talonari de xecs que els permeti realitzar la disposició. Par facilitar aquestes operacions, les entitats de crèdit tenen uns talonaris amb xecs de finestreta en els que s’anota el numero de compte del client, i que aquest estén per obtenir els seus diners. Es pot pagar a terceres persones, encara que no és lo més habitual; en aquest cas l’entitat sempre l’ha de registrar i creuar.
5.5 El pagaré
El pagaré és com un xec però amb carrec en un compte corrent, que serveix de document de pagament que s’entrega a un tenedor, el qual no podrà fer-lo efectiu fins a la data que figuri en el document.
Els pagares estan normalitzats i els emeten les entitats de crèdit o les empreses amb un format similar al del xec. La llei diu que el pagaré ha de contenir:
- La denominació de pagaré insertada en el text del títol.
- La promesa pura i simple de pagar una quantitat determinada.
- La indicació del venciment.
- El lloc on s’ha d’efectuar el pagament.
- El nom de la persona a qui s’ha de fer el pagament. No s’admeten pagarés al portador.
- La data i el lloc on es firma el document.
- La firma del que emet el pagaré.
Aquests títols son endosables, com els xecs, i tenen les mateixes garanties juridico-procesals per al cobrament.
5.6 Classes de comptes corrents
A. Comptes individuals
Només existeix un titular que pot disposar dels fons i té la facultat per cancel·lar-la. El titular únic és el propietari del compte. El titular pot autoritzar per escrit a altres persones perquè efectuin disposicions d’efectiu. Aquestes persones no ostenen al rang de titulars i no poden disposar del compte en si.
B. Comptes col·lectius
S’obren a nom de varies persones. Poden diferenciar entre comptes conjunts o mancomunades i comptes indiferents o solidaris. En els mancomunats els titulars actuen en comú es precisa la firma de més d’un per disposar de la totalitat o part dels fons dipositats; per tant, tots els titulars serà lliuradors simultanis dels xecs.
Els comptes garanteixen a cada titular l’actuació dels altres, ja que cap, de forma individual, podrà disposar dels diners dipositats sense el consentiment dels altres. Destaca la seva agilitat. Els ingressos els pot fer qualsevol persona.
Els diners del compte pertanyen en parts iguals als titulars. En el cas de ser persones, si una mor, el compte queda immobilitzat fins que no es liquidi l’herència.
En els comptes solidaris o indiferents existeixen varis titulars i cadascun disposa de l’efectiu dipositat sense que sigui necessari el consentiment dels altres.
Cada persona es propietari de la part que li toca conforme a pactes; si no es demostra res al respecte, el banc suposarà que els diners són de tots a parts iguals.
Si un titular mor, la resta han de comunicar a l’entitat la seva mort; llavors, el banc bloqueja la seva part en espera de que l’hereu acrediti la seva propietat.
5.7 Titulars d’un compte: obertura i cancel·lació
Els comptes bancaris es poden obrir al nom de persones físiques, majors d’edat i amb plena capacitat per realitzar actes jurídicament vàlids;
per obrir-los han de firmar una sèrie de documents i identificar-se amb el DNI; l’entitat recollirà el nom, cognoms, NIF, etc.
Els comptes també poden obrir-se al nom de menors d’edat. Si estan emancipats, són ells els que obren el compte i disposen de saldo; si no ho estan, l’obertura i manejar el compte correspon als pares.
Quan el major d’edat està incapacitat, per obrir un compte s’ha de presentar al banc amb els documents de incapacitació, que seran analitzats i es farà constar l’identitat del representant i el representat.
Els titulars dels comptes bancaris també poden ser persones jurídiques:
societats civils i mercantils i altres entitats o agrupacions sense caràcter de persona jurídica.
En aquests casos, els bancs exigeixen que els responsables presentn l'escriptura de constitució, els estatuts, les inscripcions al Registre Mercantil i els poders otorgats.
La cancel·lació d’un compte es produeix per iniciativa del client o de l’entitat. Tant els clients com el banc poden cancel·lar-la de forma unilateral, prèvia comunicació a l’altre part d’aquesta desició.
Per evitar que aquest pacte sigui abusiu i sense validesa les entitats de crèdit solen acceptar la cancel·lació sense previ avis mentre que elles es comprometen a preavisar.
5.8 Descoberts en compte corrent
Quan el banc té suficient confiança en el seu client li pot permetre, de forma transitòria, disposicions d’efectiu per sobre del saldo que manté. Això s’anomena descobert en compte corrent (números vermells). Aquesta són autèntics crèdits a curt termini.
Es sol pactar la possibilitat de que el banc cancel·li aquests descoberts amb els saldos que tinguin els titular en altres comptes, sense la seva autorització.
Quan es vol cancel·lar el compte corrent, els seus titulars han d’ingressar els diners suficients per cobrir els possibles descoberts, i si no n’hi haguessin, rebran el saldo al seu favor.
5.9 Els comptes corrents d’estalvi a la vista
Per fomentar l’estalvi popular es van crear fa molts anys les llibretes d’estalvi.
Aquest producte estava destinat al dipòsit d’excedents monetaris dels particulars que buscaven guardar amb seguretat els diners, obtenir certa rendibilitat per la seva col·locació i portar una administració ordenada.
Els comptes d’estalvi es diferencies dels comptes corrents en: amb els primers s’entregava al titular una llibreta per anotar els cobraments i pagaments, mentre que amb el segon s’entregava un talonari de xecs per realitzar pagaments; els comptes d’estalvi, estaven destinats a tenir menys moviment que les comptes corrents. Per últim, els comptes corrents produïen un tipus d’interès menor que els comptes d’estalvi.
Avui en dia els dos productes s’han aproximat molt. Destaquem dels següents semblances: els comptes d’estalvi mantenen un servei de caixa idèntic al dels comptes corrents; les valoracions d’interessos són diàries; els tipus d’interès solen ser iguals; existeixen comptes porten associada una llibreta i un talonari de xecs, etc.
Els comptes d’estalvi a la vista, són contractes de dipòsit irregular de diners, reintegrables en qualsevol moment, que porten associat un pacte de caixa, mitjançant el qual l’entitat dipositària realitza pagaments i cobrament conforme a les instruccions dels seus clients.
Existeixen comptes d’estalvi individuals, mancomunades o conjuntes, i solidaries o indiferents. Les consideracions respecte als titulars i autoritzats dels comptes corrents son extensibles a aquesta modalitat de comptes.
En l’obertura d’un compte d’estalvi, el titular ha de firmar el contracte d’obertura i les fitxes de reconeixement de la firma. A continuació se’l i dona una cartilla on es recullen els moviments del compte i el saldo disponible. Aquesta cartilla és el títol de propietat del compte.
Cada vegada que l’estalviador vulgui disposar de fons ha de presentar la llibreta perquè el banc anoti l’operació. Naturalment, per ingressar diners no s’exigeix la cartilla, encara que si el titular qui fa d’ingrés, lo normal és que la presenti.
Aquestes disposicions i ingressos sense cartilla, així com el servei de caixa, fan que el saldo que figura a la llibreta no coincideixi amb el verdader saldo.
El saldo que figura a la llibreta és el saldo aparent i verdader saldo és el saldo real.
Perquè pugui coincidir, el titular ha de presentar la llibreta cada cert temps per posar-la al dia.
Els comptes d’estalvi poden presentar descoberts si les disposicions superen el saldo; presenten els mateixos problemes que en els comptes corrents.
Respecta a la cancel·lació, les condicions són les mateixes que en els comptes corrents, però a més de tornar el talonari, els titulars han d’entregar la llibreta firmada.
5.10 Imposicions a termini fix
Les imposicions són dipòsits de diners que romanen immobilitzats en una entitat de crèdit durant el temps que s’hagi pactat. El dipositant es compromet a no disposar dels fons i a canvi el banc li abona un interès superior al d’un compte d’estalvi a la vista. Si qui fa una imposició necessita els diners dipositats les entitats de crèdit solen permetre la seva disposició amb una penalització d’interessos.
Aquests comptes se solen materialitzar en una llibreta d’estalvis la qual és un document intransferible.
La llibreta a termini fix sol anar associada a un compte d’estalvi ordinari on s’hi abonen els interessos.
L’entitat comunicarà als clients la proximitat de la data de venciment de cada imposició i si aquests no desitgen cancel·lar-la en aquesta data, la imposició es considerarà prorrogada per el mateix temps que s’havia constituït.
En algunes èpoques, les imposicions a termini han adoptat la forma de certificats de dipòsit, que son documents transmissibles a altres persones per endós. Mitjançant l’endós, el propietari pot fer efectiva la seva inversió abans del venciment. Actualment es un producte que no es fa servir gaire.
5.11 Comptes d’estalvi habitatge
Aquests comptes van néixer per fomentar la compra i rehabilitació de vivendes a traves d’avantatges fiscals associades.
Són dipòsits de diners. Pot ser un compte corrent, un compte d’estalvis o imposició del qual el seu saldo es destina a la primera adquisició o reforma de la vivenda habitual. Si els fons s’utilitzen per altres finalitats, es perden els avantatges fiscals.
A cada contribuent només li està permès tenir un compte d’aquest tipus en la que no pot ingressar més de 9015,18 euros l’any. De quantitat anual dipositada, es dedueix el 15% en la quota d’IRPF al realitzar la declaració d’aquest impost.
Per tenir dret a deducció, es precís que entre l’obertura del compte i d’utilització del seu saldo no passi més de 4 anys.
Aquests comptes solen ser algo més rendibles que els comptes ordinaris (més interessos, menys comissions).
5.12 Dipòsits referencials i estructurats
Els diners que obtenen les entitats de crèdit a través d’aquests dipòsits s’inverteix bàsicament en derivats financers com futurs, opcions, warrants, etc.; la rendibilitat d’aquests comptes queda associada al resultat de la inversió en aquests productes derivats.
Els dipòsits referencials, també coneguts com indiciats, s’estableixen a determinat temps, generalment superior a dos anys. Al cap d’aquest temps, el client recupera la quantitat pactada, més un percentatge de revalorització que hagi obtingut l’índex de referència.
La rendibilitat dels dipòsits estructurats sol estar lligada a l’evolució de la cotització d’algun tipus d’accions.
5.13 Despeses i liquidació d’interessos en comptes bancaris
Des de fa alguns anys, moltes entitats de crèdit cobren comissions de manteniment de compte, que depenen de la política de l’entitat, del saldo dels clients, etc. Aquestes entitats han de fer publiques les seves tarifes i comunicar-ho al Banc d’Espanya.
Tipus d’interès nominal i tipus anual equivalent (TAE)
En els comptes bancaris es pacta un tipus d’interès anual. El tipus pactat s’anomena tipus nominal i ens indica la quantitat d’interessos que produeix un capital de 100e en un any, o lo que produeix 1e en el mateix període.
Si el tipus nominal pactat es del 2,5% anual o inferior, la normativa del Banc d’Espanya permet considerar aquests tipus d’interes com a TAE.
Quan els clients tenen saldo positiu en els seus comptes, els càrrecs que es produeixin suposen una reducció d’aquest saldo. Al contrari, els abonament incrementen el saldo.
En el cas de que el saldo sigui negatiu, el procés es al contrari que l’anterior, es a dir, des de la data valor, els càrrecs comencen a devengar interessos a favor de l’entitat, mentre que els abonament produeixen l’efecte oposat.
6 Estudi d’operacions actives. Descompte
6.1 Aplicació de fons: l’actiu bancari
El passiu bancari constitueix l’origen dels fons que aquestes entitats inverteixen en diferents elements que formen el seu actiu.
6.2 Factors que influeixen en la concessió d’operacions d’actiu: risc, termini i compensació
El nucli central del negoci de bancs i caixes consisteix en agafar diners dels seus clients, en forma de dipòsits, cessions temporals d’actiu, etc., que es presten a altres clients.
En aquests procés l’entitat de crèdit s’arriesga a que els clients no tornin els diners rebuts i els interessos pactats, o que els tornin tard. Amb la finalitat de reduir riscos i garantir la suficient rendibilitat a les seves inversions, tenen en compte varis factors.
L’estudi del risc és molt útil, ja que permet als seus usuaris conèixer totes les condicions que les entitats els exigiran per concedir-los facilitats financeres.
Els factor que influeixen en la concessió d’una operació d’actiu són:
A. Seguretat de l’operació
Cap banc esta disposat a deixar diners si no te certa seguretat de que se li tornarà, amb els seus interessos, a la data pactada. En aquests aspecte les entitats son bastant conservadores i no estan disposades a arriesgar sumes importants de diners en projectes que no compten amb bones perspectives.
A les entitats només els interes les operacions que els suposaran la devolució dels fons entregat sense haver-hi retrasos en les amortitzacions ni sigui precís fer presio sobre els prestataris. Per solventar problemes, es solicita una serie de de garanties materials i personal am les que poder recuperar els diners concedits.
B. Termini de l’operació
Les entitats tenen en compte que existeigi una correlació entre els terminis de recupperacio dels diners que presten i els terminis de devolució dels saldos als seus clients. Si es produeix un desfas entre els dos períodes, el banc podria tenir dificultats per tornar els diners quan els solicitesin els cllients o al contrari tenir un execes de liquidesa.
Les entitats de credit solen preferir prestar a terminis curts, ja que un període curt per tonar els diners permet les següents avantatges per a l’entitat:
- Poder atendre a més clients al augmentar la velocitat de rotació dels fons prestables.
- Incrementar la rendibilitat per cobrament de comissions.
- Distribuir el risc d’impagat entre major numero de prestataris.
- Poder incrementar la penetració en els mercats al augmentar la capacitat de concessió de facilitats financeres.
- Augmentar la rendibilitat per interessos, quan tendeixen a l’alça, degut a que recuperar rapid els diners prestat permet posteriors inversions més rentables.
No obtant, en períodes en els que el preu dels diners disminueix, les entitats dediquen major volum de fons als préstecs a llarg termini amb interes fix.
Quan el termini de finançament supera els Déu anys, la majoria de les entitats soliciten als seus clients unes garanties especials.
C. Compensacions otorgades per els clients
Mitjançant les seves inversions creditícies, els bancs han de generar la suficient rendibilitat per remunerar els fons rebuts dels seus clients i per obtenir un nivell de beneficis adequat als seus objectius. Per tant, aquestes entitats, han d’aconseguir compensacions dels prestataris de fons amb objecte d’incrementar la seva rendibilitat. Aquestes compensacions solen consistir en la cessió d’operacions que permeten a l’entitat guanyar uns diners addicionals als que ja obtenen per interessos i comissions; per exemple: domiciliar la nòmina, cedir operacions de comerç exterior, mantenir un compte i tenir determinats saldos, contractar assegurances, etc.
En conseqüència, un bon nivell de compensacions per part de la persona o de l’empresa que sol·licita crèdits augmenten les possibilitats de que aquests li siguin concedits.
6.3 L’informació en les operacions d’actiu
La seguretat de tota operació creditícia depen de que la informació que poseeixi el banc sobre el peticionari sigui correcta.
Per aconseguir la maxima eficacia, totes les entitats compten amb departaments d’informes, on es centralitza la informació sobre el client. Al mateix temps, gestionen i obtenen la informació que les oficines necessiten per a la concessió d’operacions d’actiu. La informació també es demana al client.
A. Informació aportada per el client
Quan una persona va a una entitat a demanar finançament, se li demanen una sèrie de dades sobre el seu patrimoni, ingressos o resultats, o una declaració de bens a més de justificar les seves fonts d’ingressos.
Les entitats comproven la relació entre els ingressos i despeses de qui sol·licita l’operació amb la finalitat d’assegurar-se de la seva capacitat de pagament.
Si qui demana el crèdit és una empresa, aquesta haurà de donar l’últim balanç de situació i compte de pèrdues i guanys.
En qualsevol cas, l’entitat comprovarà a través del seu departament d’informes la veracitat de les dades aportades per els clients, siguin particulars o empreses. La informació que més es contrasta és la situació jurídica de l’immobilitzat.
Una altre informació aportada per els demandants del crèdit és l’experiència que el banc ha tingut amb ells en qualsevol de les seves oficines; les dades del departament d’informes solen ser molt rellevants a aquest aspecte.
Fonts externes d’informació
Els principals mitjans d’informació aliens a l’entitat són:
El Registre de la Propietat està format per una sèrie d’oficines públiques que depenen del Ministeri de Justícia. En ell s’anoten les diferents operacions que afecten a béns immobles. Es pot saber qui és propietari d’una finca i la seva situació.
El Registre Mercantil depèn del Ministeri de Justícia. La llei exigeix que per a la constitució d’una societat mercantil, a més de l’escriptura pública, que s’inscriguin en el Registre Mercantil.
Aquest registre permet conèixer moltes dades de les societats. Tota aquesta informació permet contrastar la veracitat i exactitud de les dades que ha aportat el client.
La Central d’Informació de Riscos del Banc d’Espanya (CIRBE)
és un servei públic que depèn del Banc d’Espanya que gestiona una enorme base de dades en la que consten la major part dels riscos de crèdit. Qualsevol entitat pot conèixer quin és l’endeutament que els seus clients tenen amb altres entitats.
Asnef Equifax és un servei de l’Associació Nacional d’Entitats de Finançament i de l’Equifax Ibèrica consistent en diversos tipus d’informació sobre operacions impagades. Equifax recopila i actualitza a diari dades sobre impagaments subministrats per un gran nombre d’entitats financeres, de telecomunicacions, editorials, companyies d’energia, etc.
El Registre d’Acceptacions Impagades (RAI)
era un registre de morosos gestionat per el Centre de Cooperació Interbancària (CCI) i a ell estaven adherides exclusivament diferents entitats de crèdit. Els bancs i caixes associats comunicaven les dades dels efectes acceptats que resultaven impagats.
Que una persona o empresa figurés en el RAI, suposava que se li deneguessin futures operacions d’actiu que pogués sol·licitar.
Un altre medi extern per obtenir informació sobre els clients d’actiu són les agències especialitzades en informes comercials.
6.4 El descompte comercial
Amb freqüència, en el tràfic comercial s’aplaça el cobrament de diverses operacions. Aquests aplaçaments es materialitzen en diferents documents: lletres de canvi, rebuts, certifiacions d’obra, etc.
L’operació del descompte comercial consisteix en cedir la propietat d’aquests documents a un banc perquè aquest anticipi el seu import, menys els interessos i les comissions, al client cedent i els faci efectius al seu venciment presentant-los a qui estigui obligat a pagar-los.
En operacions de descompte, les entitats de crèdit tomadores soporten el risc de que els efectes adquirits no siguin pagats per les persones obligades en el moment del venciment.
6.5 La lletra de canvi
La lletra de canvi és un títol valor mitjançant el qual una persona, lliurador, ordena a una altre, lliurat, que pagui certa quantitat de diners, al venciment del títol, a una tercera persona, prenedor.
A. Principals requisits formals de la lletra de canvi
La lletra de canvi haurà de contenir:
- Denominació de la lletra de canvi.
- Nom de la persona que ha de pagar.
- Indicació del venciment.
- Lloc en que el s’ha d’efectuar el pagament (banc o caixa).
- Nom de la persona a qui se li ha de pagar.
- Localitat on s’estén la lletra.
- Data en què es fa la lletra.
- Firma de qui fa la lletra.
- Moneda en la que es fa la lletra (euros..)
Perquè les lletres de canvi tinguin plena validesa, haurà d’estar esteses en l’efecte timbrat que correspongui a la seva quantitat.
B. Venciment de les lletres de canvi
El venciment d’una lletra de canvi és el moment a partir del qual aquesta s’ha de pagar. La presentació al pagament del tenedor es realitzarà el dia del venciment o en els dos dies hàbils següents.
C. L’acceptació de la lletra de canvi
El lliurador d’una lletra mana a pagar al lliurat una suma de diners, en virtut d’una relació entre els dos, al marge de l’efecte.
El compromís de pagament de la lletra per part del lliurat es formalitza mitjançant l’acceptació, que és una clausula en l’anvers de l’efecte on el lliurat firma, i en la que apareix la paraula “accepto”.
Classe de venciment | Contingut |
A data fixa | La lletra venç el dia senyalat. |
A un temps contat des de la data | La lletra venç el dia que resulti d’afegir el temps indicat a la data de creació de l’efecte (data de lliurament). |
A la vista | La lletra venç quan es presenta a cobrar. |
A un temps contat des d la vista | El venciment es determinarà sumant el temps senyalat a la data d’acceptació o a la data de prestat notarial. |
D. L’endós
La lletra de canvi té en la seva part posterior una clàusula d’endós, mitjançant la qual el prenedor pot transmetre la propietat del document a una altre persona que podria transmetre-la a una altre, i així successivament. Qui transmet la lletra s’anomena endossant, i qui la rep, endossatari.
La transmissió de l’efecte s’ha de realitzar per la quantitat total i de forma incondicional. Per dur a terme l’endós, l’endossant haurà de firmar i indicar les dades de l’endossatari.
L’endossatari final rep el nom d’últim prenedor;
els anteriors són simplement prenedors, menys la persona que va rebre la lletra del lliurador, que es coneix com a prenedor.
E. L’aval canviari
L’aval canviari s’inclou en la lletra de canvi per garantir el seu cobrament.
L’aval és una acte, escrit en la lletra, per el que un tercer s’obliga al pagament d’ella, ja sigui avalant totes les persones o ve a una persona determinada.
En l’aval ha de figurar sempre la firma de l’avalador, i en ell s’indica qui és la persona avalada. La clàusula de l’aval normalment s’incerta a la part de darrera de la lletra, al lloc reservat per els endossaments.
El pagament de la lletra
El prenedor de la lletra ha de presentar-la al pagament el dia del seu venciment, o en un dels dos dies hàbils següents.
Si la lletra no es presenta al cobrament en aquestes dates, queda perjudicada, lo que significa que el prenedor no podrà reclamar l’import del títol.
Si la lletra no es pagada al venciment s’ha de fer un protest notarial o una declaració equivalent.
En el cas d’impagament d’una lletra, el prenedor té una acció canviaria directa, mitjançant la qual pot demandar a qui va acceptar la lletra.
El prenedor també pot exercir l’acció canviaria en via de retorn i reclamar els diners al cedents anteriors o als seus avalistes.
6.6 El descompte de lletres. Classificacions
A. El risc en el descompte de lletres
Un dels factors que es tenen més en compte és el nombre d’obligats canviaris i la seva solvència; un major nombre augmenta les possibilitats de cobrament per part de l’entitat que ha anticipat els diners.
És preferible el paper acceptat que sense acceptar perquè en determinats casos tenen especialment en compte la solvència del lliurat acceptant a l’hora de descomptar lletres.
Un nombre major d’obligacions canviaries augmenta la seguretat de l’operació de descompte, però es pot contradir quan lliurador està saturat de riscos i cedeix les lletres a una altre persona perquè aquesta les descompti en el seu lloc. Per aquesta raó, les entitats poden tractar de conèixer la causa dels endossaments.
Quan les lletres estan avalades es redueix el risc de la operació de descompte.
Un altre factor que es té molt en compte per avaluar el risc és el coeficient d’impagats. Un alt coeficient denota que el lliurador de les lletres té unes relacions comercials poc fiables i que el risc és important.
Per augmentar la seguretat, els bancs fan firmar a cada cedent una pòlissa de negociació de lletres de canvi y altres operacions bancàries que s’intervé per fedetari públic.
B. Classificacions o límits per al descompte del paper comercial
Quan els clients descompten paper comercial, amb certa freqüència, ho solen classificar pel seu descompte. Aquestes classificacions son estudis que estableixen el nivell de risc que el banc vol suportar per cada client.
6.7 El descompte d’altres documents
A. Descompte de rebuts
Aquests resulten més còmodes des de el punt de vista operatiu que les lletres de canvi, ja que s’emeten de forma mecanitzada. Aquests rebuts serveixen per realitzar cobraments al comptat. La propia entitat s’encarrega de confeccionar els rebuts.
Davant d’eventuals impagats, l’entitat que va acceptar els rebuts només pot dirigir-se contra al client que els va posar en circulació.
Els rebuts descomptats hauran d’anar timbrats igual que les lletres de canvi.
B. Descomptes de certificacions d’obres
Quan l’entitat esta conforme amb l’execució d’un tram de l’obra contractada, la rep i emet una certificació, mitjançant la qual autoritza que es pagui a l’empresa executora.
Les empreses que cobren mitjançant aquest procediment acostumes a cedir-les al descmopte.
C. Descomptes de pagarés
Aquests pagarés poden ser descomptats per qui els rep. A més dels pagarés de compte corrent, les empreses acostumen a confeccionar pagarés de pròpia emissió mitjançant els quals aquest es compromet a satisfer determinada quantitat al venciment senyalat en el títol.
6.8 Liquidació de remeses: factures de negociació
El descompte d’efectes se solen descomptar agrupats en remeses. Una remesa esta formada per varis efectes iguals.
Els bancs apliquen en la liquidació de remeses diverses formes de calcul.
A. Forfait (cost total)
Dins de la liquidació forfait existeixen dos modalitats: el forfait pur i el forfait amb comissió mínima per efecte. En el primer, s’aplica al descompte un tipus d’interes únic per totes les lletres, am independencia del seu venciment. En el forfait pur no se solen cobrar comissions.
En el forfait amb mínim per efecte s’apliica un tipus d’interes únic amb independecia del venciment dels efectes i el banc tmb carrega una comissió fixa per cada títol descomptat.
B. Tipus d’interes per trams amb comissions
S’apliquen diversos tipus d’interes segons sigui el venciement dels efectes. A més, es cobra una comissió.
C. Calculs relatius a la liquidació d’efectes descomptats. TAE
La persona que entrega a un banc un conjunt d’efectes per al seu descompte rep una quantitat liquida o valor efectiu de la remesa. Aquesta xifra s’obté de restar del seu valor nominal el descompte comercial, aixi com les comisions i els gastos que cobri l’entitat.
En les operacions de descompte, la normativa vigent obliga a informar als cedents de la TAE.