Vores constructives i destructives: dorsals, subducció i col·lisió

Vores constructives

Dorsals oceàniques

Les zones de fractura de milers de quilòmetres de longitud permeten que el material calent del mantell surti a la superfície. Això provoca una intensa activitat volcànica fissural. El vulcanisme produeix grans volums de basalt, que origina una nova escorça oceànica que queda adherida a la part més superficial del mantell i forma una litosfera prima.

Els corrents de convecció divergents produeixen esforços distensius que tendeixen a separar els dos flancs de la fractura. Aquesta queda oberta i afavoreix la sortida contínua de magma basàltic.

La pressió del magma des de l'interior aixeca les vores de la fractura i forma el relleu de la dorsal. Entre les dues vores queda una depressió ocupada per la fractura, anomenada rift.

Rift

L'escorça és prima i molt fracturada. L'aigua de l'oceà es filtra fàcilment, però quan entra en contacte amb roques incandescents a pocs metres de profunditat, és expulsada a temperatures molt altes i forma sortidors hidrotermals passius.

Falles de transformació

Les dorsals són fractures discontínues i zigzaguejants. És freqüent que la dorsal s'interrompi i continuï uns quants quilòmetres a l'esquerra o a la dreta. En aquest cas, l'expansió del fons oceànic s'aprecia en una zona de cisallament, anomenada falla de transformació. El moviment de cisallament molt actiu genera una forta sismicitat.

Vores destructives

Zones de subducció

La litosfera oceànica s'allunya de la dorsal on es va formar i es va refredant, cosa que la fa més densa. Augmenta el seu gruix perquè el mantell sublitosfèric es refreda i s'hi va adherint. Finalment, adquireix prou densitat per enfonsar-se en el mantell. En aquestes zones, la litosfera es doblega i s'enfonsa en el mantell, per això es parla de zones de destrucció de litosfera oceànica.

• La placa subducent és sempre oceànica.
• La placa cavalcant es manté a la superfície i pot ser oceànica o continental.
• Destrueix litosfera oceànica.
• La força d'empenyiment de la placa subducent provoca una sismicitat intensa.
• Produeix magmatisme per fusió del basalt de la placa subducent.
• El basalt fos, més lleuger que els materials que l'envolten, en ascendir genera orògens tèrmics en els marges continentals (serralades volcàniques) o oceànics (arcs d'illes).
• Produeix metamorfisme per increment de pressió i temperatura.

Col·lisió

Orògens de col·lisió

La litosfera continental no pot subduir perquè el granit té una densitat insuficient per enfonsar-se en el mantell. Quan col·lideixen dues plaques continentals, una queda encavalcada sobre l'altra i el moviment convergent s'atura.

• El gruix de la litosfera continental augmenta, fins a poder duplicar-se, per superposició d'ambdues plaques.
• Els sediments acumulats entre les dues plaques abans de col·lidir queden deformats, fracturats i apilats sobre la zona de sutura entre les dues plaques, formant un orogen de col·lisió.
• Té lloc un ascens isostàtic de l'orogen per l'empenyiment del mantell sobre la litosfera engruixida.
• La compressió per xoc i fregament entre les dues plaques provoca metamorfisme i magmatisme, i s'originen emplaçaments de plutons granítics.
• La col·lisió provoca grans fractures en les dues plaques que causen una forta sismicitat.