Visions & Cants: Presentació i Estructura

Joan Maragall Publica Visions & Cants d’octubre de 1900 a l’impremta de l’editorial L’Avenç.

Era el segon llibre de Maragall, llavors encara un autor en formació sense el prestigi que tindrà els anys posteriors. Encara no és teoritzador de la poesia que es produeix tot seguit amb l’Elogi de la Paraula (1903) i l’Elogi de la Poesia (1907), però és el llibre que marca l’inici de la seva projecció.

Estructura del llibre

Com explica Ignasi Moreta, Visions & Cants està dividit en tres parts:

• Visions:

  5 poemes narratius que miren cap al passat: se centren en personatges llegendaris.

• Intermetzzo:

  format per 14 poemes diversos que parlen del present i enllaça les dues parts: les Visions i els Cants.

• Cants:

  6 poemes plenament modernistes, regeneracionistes, que miren cap al futur.

L’intermezzo es refereix a diferents parts de l’any, de forma que en el seu conjunt el llibre discuteix la relació entre l’ara i l’eternitat, vista des d’una perspectiva negativa, per qui transgredeix les lleis de l’amor.

L’origen dels cinc poemes recollits a la primera part de l’obra Visions & Cants prové d’una petició que el músic Felip Padrell va fer Maragall. Li sol·licitava un poema sobre el mite del comte Arnau per musicar-lo. Després Maragall hi afegeix altres personatges llegendaris tractats en els Jocs Florals. Els actualitza, amb la il·lusió -com explica en una carta a Felip Pedrell- que s’hi pugui trobar alguna cosa de les “mares de l’ànima catalana i la seva evolució”

L’origen dels cinc poemes recollits a la primera part de l’obra Visions & Cants prové d’una petició que el músic Felip Padrell va fer Maragall. Li sol·licitava un poema sobre el mite del comte Arnau per musicar-lo. Després Maragall hi afegeix altres personatges llegendaris tractats en els Jocs Florals. Els actualitza, amb la il·lusió -com explica en una carta a Felip Pedrell- que s’hi pugui trobar alguna cosa de les “mares de l’ànima catalana i la seva evolució”Cal entendre que Maragall no en fa una nova versió, sinó que a través de la concentració, la síntesi i la reducció de l’element narratiu, els utilitza per parlar de problemes que la societat catalana tenia planejats a finals de segle XIX i principis del XX. No hi ha gens d'interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica (la medieval). Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre la necessitat d’un nou impuls social, de lluita i vitalitzador. Per això es parla de poemes regeneracionistes i vitalistes.Els 5 personatges presenten defectes i virtuts que es poden aplicar a la personalitat catalana. Els caracteritza per l’individualisme, el vitalisme, l’orgull, la sensualitat, la rebel·lia o la irreverència o el sentit pràctic, que, d’altra banda, esdevenen postulats pel modernisme vitalista i regeneracionista. És a dir: que crea unes característiques que permetin identificar-se amb la nació catalana que s’està construint. Es tracta del personatge mitics següents: El mal caçador; Joan Carí; El comte Arnau; L’estimada de Don Jaume i La fi d’en Serrallonga.

La llegenda d’<>, base del primer poema, és d’origen germànic i era molt difosa per tota Europa. Es diu que donava resposta a certs fenòmens meteorològics nocturns, causats per la boira i el vent que s’associaven al soroll d’un cavaller cavalcant mentre era perseguit per gossos.La versió cristiana el situa en una església mentre s’hi celebra missa i en el moment que el capellà aixeca l’hòstia sagrada, els gossos senten passar una llebre i es disposen a perseguir-la. El cavaller, d’estrip noble, també abandona l’església i s’incorpora a la cacera. Aquest fet (abandonar l’església durant l’eucaristia) es considera un sacrilegi; de forma que déu el castiga a vagar eternament, a anar darrere una peça de caça que sempre se li escapa. El sentit Maragall de la llegenda. Maragall presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el mal caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a una una missa. El càstig eten és viscut com a pro, de manera feliç, i en el seu corre etern rere la llebre el mal caçador manté sempre una actitud religiosa: al que no va fer a l’església en vida, ho fa en l'eternitat, de forma que cada any mira l’hòstia com s’eleva i això fa que el càstig no sigui dolorós, sinó una existència encisada.

A Catalunya, el personatge del Comte Arnau, apareix al segle XVIII i es tracta per diversos poetes romàntics. El comte sedueix una monja del convent de Sant Joan de les Abadesses, prop de Camprodon (Girona), de nom Adelaisa filla de Jofre el Pilós. I vagarà eternament castiga, tot i que la seva ruta estableix un diàleg amb les “veus de la terra “que li serveix per autofirmar la seva voluntat, la seva personalitat individualista i rebel. Arnau no es penedeix de res; esdevé un heroi seguint la doctrina Nietzsche. Arnau, el comte, manifesta un desig d’eternitat essent <> - l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en << El mal caçador>>), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. Com en una mena de cor grec, Arnau dialoga amb “totes les veus de la terra” per saber com viure aquesta eternitat si és viure com el roure, vol dir que haurà d’envellir; si és com la roca, serà sense amor ni sentiment. Al final resol aquesta pregunta: desitja viure com un “home sobrehome” i com “terra palpitant”, conceptes d’arrel nietzschiana. El cor li respon que l’eternitat serà la suma de totes les comparacions com a “home sobrehome” i que al seu pas atemorirà a tothom.

El poema més important de la secció i del llibre és el Comte Arnau. Un poema que en llibres posteriors creix fins a construir tres parts, fet que indica que és un poema que Maragall va elaborar al llarg de tota la seva vida. A Visions & Cants se’n publica la primera part. La història del comte que llegireu aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme (com també es formula el poema <> d’Intermezzo.) El comte Arnau torna a ser un personatge del llegendari popular. N’hi ha multitud de versions i llibres. És la funció de diferents motius del folklore europeu: el del cavaller aparegut que purga els seus pecats eternament. També s’hi troben elements del mal caçador, que Maragall ja ha tractat en el primer poema del llibre, i el dels monestirs condemnats per escàndols sexuals.

A la fi d’en Serrallonga, un dels personatges més conegut de l’imaginari llegendari català, el protagonista -un bandoler, conegut com a Joan Sala, àlies Serrallonga, en les hores anteriors a la seva execució - es riu de la pena que li han imposat els homes; en el seu parlament apel·la a la resurrecció de la cam proclama en el credo cristià. A diferència dels altres condemnats (el mal caçador, fra Garí o Arnau), Serrallonga rep la condemna a mort d’un tribunal d’homes que l’ha jutjat, i no de déu, pels seus robatoris, assassinats, ets. Abans de morir, Serrallonga invoca, oportunament i maliciosament la creença en la resurrecció de la carn (és a dir, el cos), una manera de manifestar als qui el jutgen l’absoluta ineficàcia de la condemna imposada.

El bandoler converteix l’expressió d’una oració de pietat -el Crec en un Déu- en la manifestació del seu menyspreu per la pena de mort decretada, se n’enriu. Ni la confessió davant el sacerdot, ni l’execució de la condemna pels botxins no aconsegueixen que Serrallonga deixi de ser l’heroi Nietzsche que es mostra sempre superior a tot i a tothom. L’imaginari popular ja l’havia fet l’heroi amb anterioritat a Maragall a partir d’un bandoler real i documentat, Joan Sala i Ferrer, de qui es pot fer una ruta per les masies i muntanyes del Montseny on actuava, tenia fama de valent i de robar als rics per afavorir als pobres. Naturalment era pura llegenda.

Joan Garí, llegenda popularitzada per Verdaguer com l’anterior, explica la història d’un eremita de Montserrat que és temptat per Riquilda, filla de Jofre el Pilós i posseïda pel dimoni. Garí la viola i la mata i és condemnat pel papa a caminar de quatre grapes, a convertir-se en semibèstia. Després és capturat pels soldats de Jofre per ser ajusticiat, però el fill petit de Jofre (un infant de bolquers) demana clemència al seu pare i fra Garí és perdonat.

El lector ha de conèixer la història per entendre el poema de Maragall que esdevé una sèrie de comentaris marginals a la història. L’autor parla de “pecar”, però no es refereix a quin pecat -en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat. O bé esmenta “una veu d’innocència” però no diu d’on prové. La veu innocent que redimeix es troba en altres poemes.