Vinculació entre empirisme i racionalisme en la Revolució Científica

La vinculació de l'empirisme i el racionalisme amb la Revolució Científica

El Renaixement (segles XV-XVI) és també el moment de les grans transformacions en l'àmbit de la ciència, amb l'aparició d'un nou paradigma científic anomenat «Nova Ciència».

A finals del segle XV i començaments del XVI estava àmpliament estesa la convicció que l'astronomia necessitava una reforma.

La Revolució Científica o «Nova Ciència» s'inicia amb la substitució del model geocèntric (que situava la Terra al centre de l'univers) i de la física aristotèlica pel heliocentrisme (teoria astronòmica que situa el Sol al centre de l'univers) i una nova dinàmica. Les seves aportacions més importants són el nou mètode de coneixement, que integra teoria i experiment, i la incorporació del llenguatge matemàtic a les explicacions.

A Nicolau Copèrnic (segles XV-XVI) se li deu l'impuls de la teoria heliocèntrica del Sistema Solar, segons la qual la Terra i la resta de planetes giren al voltant d'un punt proper al Sol. Aquests principis (heliocentrisme i moviment de la Terra) estaven en contradicció amb la representació aristotèlico-ptolemaica de l'univers. La seva aportació a l'astronomia (que en principi era una proposta de reforma astronòmica conservadora) va significar una autèntica revolució científica, continuada per Johannes Kepler i Galileo Galilei i culminada per Isaac Newton.

Kepler es converteix a la cosmologia copernicana durant els seus estudis a la Universitat de Tübingen. Per la seva enorme capacitat matemàtica, Kepler serà qui completarà la revolució astronòmica iniciada per Copèrnic, alliberant l'astronomia heliocèntrica de tota una sèrie de residus geocentristes i donant començament a l'astronomia moderna.

Les seves famoses lleis situen Kepler en un lloc privilegiat de la història de la ciència. Són tres. Amb la primera llei, «els planetes recorren òrbites el·líptiques en les quals el Sol ocupa un dels focus», l'astronomia abandona la mil·lenària concepció dels moviments planetaris com a circulars.

A diferència dels dos anteriors, Galileo, a més d'astrònom, és físic. De fet, a partir d'ell, es pot dir que la Física es constitueix com a ciència específica (confirmada posteriorment per Newton). A més de les seves contribucions a la física (caiguda dels cossos, llei de la inèrcia), són decisives les seves aportacions al camp de l'astronomia. Després de construir un telescopi observa la Via Làctia, els satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus, les muntanyes de la Lluna i les taques solars. Amb això es dóna una demostració empírica del sistema copernicà, que suposarà grans problemes amb l'Església, que l'obligarà a abjurar públicament de les seves tesis.

Galileo també es considera el creador del mètode experimental en les ciències, en combinar el raonament inductiu amb la deducció matemàtica.

El mètode comença per la formulació d'una hipòtesi, que obre el camí a l'experimentació i que és com una pregunta a la natura. La pregunta ha de formular-se en termes matemàtics. Només les hipòtesis formulades així podran resoldre's en un experiment. Amb aquest mètode neix la ciència empírica.

Finalment, el descobriment de la llei de la gravitació per Newton (segle XVII) sintetitza en un sistema les teories de Copèrnic, Kepler i Galileo.

El principi de gravitació universal és la gran llei que regeix el cosmos. Tot funciona com un gran mecanisme de rellotgeria regit per lleis necessàries. Tot l'univers està guiat per un determinisme estricte.

Aquest sistema consagra la nova imatge mecanicista del món. Amb Newton es consolida un model de coneixement que va inspirar tota la ciència posterior i que va exercir una influència important en la filosofia.

Europa, on sorgeix el racionalisme (segle XVII), estarà marcada tant per la crisi religiosa iniciada amb la reforma protestant i que culminarà en les guerres de religió, com per la Revolució Científica. És un moment de desconfiança i de temor a l'error.

El segle XVII és el segle del Barroc. El món és un laberint amb nombroses possibilitats. Tot això es reflecteix en la filosofia, que s'esforça per posar ordre en el caos, utilitzant l'eina que li és pròpia: la raó. I trobarà l'ordre no en el món exterior, sinó en l'interior del subjecte: en la consciència, en la subjectivitat.

Per al racionalisme (moviment filosòfic del segle XVII), la Raó s'entén com a «raó matemàtica». Els procediments deductius de la matemàtica són el model de funcionament de la raó. La filosofia moderna es caracteritza per analitzar la capacitat de la raó per assolir el coneixement. En això coincideix el racionalisme amb l'empirisme (l'altre gran moviment de l'Edat Moderna). Però si bé per al primer la Raó és il·limitada, per a l'empirisme té un límit: l'experiència. D'aquí el rebuig dels empiristes per l'especulació metafísica del racionalisme i pel seu ideal matemàtic del saber. Consideren les ciències empíriques com el model del saber: la veritat s'assoleix per observació i per generalitzacions inductives i té un caràcter probable.

Així doncs, racionalisme i empirisme representen els dos moviments de pensament europeu diferents i contraposats que conviuran al segle XVII al Regne Unit (empirisme) i a França i Alemanya (racionalisme). Els primers se centraran més en l'experiència i els segons en la raó teòrica, recollint així la dimensió tant empírica com racional de la ciència moderna.

Per això, els avenços de la ciència renaixentista estan presents en els pensadors moderns. Així, Descartes, en la seva obra Discurs del mètode, mostra les vicissituds del moment. De fet, s'afirma que volia publicar-la abans, però va desistir en adonar-se de la condemna a Galileo. Però tant Descartes com la resta de racionalistes (Spinoza i Leibniz) i els empiristes (Locke, Hume) recolliran els fruits del coneixement renaixentista. Tots ells són heliocentristes i defensors de la raó i la seva capacitat de coneixement. Encara que hi haurà diferències, com hem vist i veurem, entre ambdues corrents en la fonamentació del saber.