Varietats geogràfiques i conceptes de sociolingüística, discurs i tipologia textual

Varietats geogràfiques i conceptes bàsics de sociolingüística

Varietats geogràfiques: l'occidental, que inclou el País Valencià, on es diu jo cante, meua, hui, eixir i xiquet; i l'oriental, que inclou Catalunya central i les Illes Balears, on es diu jo canto, meva, avui, sortir i noi.

Conceptes bàsics de sociolingüística

L'assertivitat lingüística és parlar una llengua amb comoditat encara que l'altra persona parli una altra llengua, per exemple, parlar valencià encara que et contestin en castellà.

La normativització és crear les normes d'una llengua, per exemple, establir com s'escriuen les paraules.

La normalització és aconseguir que una llengua s'utilitzi amb normalitat en tots els àmbits, per exemple, parlar valencià a l'escola i als comerços.

La diglòssia és quan dues llengües tenen usos diferents i una té més prestigi que l'altra, per exemple, una s'utilitza en situacions formals i l'altra a casa.

La planificació lingüística és prendre mesures per canviar la situació d'una llengua, per exemple, fer campanyes per fomentar-ne l'ús.

L'àmbit d'ús és el lloc o la situació on utilitzem una llengua, per exemple, l'escola, la família o la televisió.

La norma d'ús són les normes socials que indiquen quina llengua solem utilitzar en cada situació, per exemple, parlar castellà amb un grup perquè sempre s'hi parla castellà.

La llengua minoritzada és una llengua que va perdent usos perquè una altra ocupa el seu lloc, per exemple, quan cada vegada es parla menys valencià en alguns àmbits.

Les veus del discurs

La polifonia és el conjunt de veus que apareixen en un text. L'autor real és qui escriu el text i el lector real és qui el llegeix. L'autor model és la idea que ens fem de l'autor i el lector model és el tipus de lector a qui va dirigit el text.

El locutor és qui parla en el text, l'al·locutari és a qui s'adreça i l'enunciador és un personatge que parla dins del text.

L'estil directe repeteix exactament les paraules d'una persona, per exemple: Pau va dir: «Estic cansat».

L'estil indirecte explica el que ha dit sense repetir les paraules exactes, per exemple: Pau va dir que estava cansat.

L'estil indirecte lliure barreja la narració amb els pensaments del personatge sense guions ni verbs com «va dir», per exemple: Pau estava cansat. Per què havia de continuar?

El monòleg interior mostra directament els pensaments d'un personatge, per exemple: «Estic cansat, vull anar-me'n a casa».

La intertextualitat és quan un text fa referència a un altre.

Tipologia textual

• Narratiu: conta una història o uns fets.
• Descriptiu: explica com és una persona, un lloc o una cosa.
• Expositiu: informa o explica un tema objectivament.
• Argumentatiu: defensa una opinió amb arguments per a convèncer.
• Instructiu: dona instruccions per a fer alguna cosa.
• Conversacional: reprodueix una conversa entre persones.

Complements del verb

• CD (complement directe): és allò que rep l'acció del verb; pregunta què? Determinat: el, la, els, les; indeterminat: en; neutre (això, allò): ho.
• Atribut: diu com és o què és el subjecte amb ser, estar, semblar o paréixer; se substitueix per ho.
• CI (complement indirecte): indica a qui va destinada l'acció; se substitueix per em, ens, et, us, li, els.
• CCL (complement circumstancial de lloc): indica on va algú o d'on ve; amb de → en, amb una altra preposició → hi.
• CC (complement circumstancial): indica quan, com, amb qui o per què passa una acció; se substitueix per hi.
• Predicatiu: diu com es troba o com arriba algú mentre fa una acció; normalment se substitueix per hi.
• CRV (complement de règim verbal): complement que necessita una preposició exigida pel verb; amb de → en, amb una altra preposició → hi.

Adequació i variació lingüística

L'adequació és adaptar la manera de parlar segons la situació, per exemple, parlar formalment amb un professor i informalment amb un amic.

Les varietats lingüístiques són les diferents maneres de parlar una llengua:

• Diafàsica: depèn de la situació (amic o professor);
• Diacrònica: depèn de l'època (paraules antigues i modernes);
• Diastràtica: depèn del grup social (manera de parlar dels joves);
• Diatòpica: depèn del lloc on vius (valencià o català).

Els registres formals s'utilitzen en situacions serioses, com un examen (estàndard), un text científic (cientificotècnic) o una novel·la (literari).

Els registres informals s'utilitzen amb confiança: el col·loquial és parlar amb amics i el vulgar utilitza paraules incorrectes. Exemple: progenitor (formal), pare (estàndard) i papa (informal).

Els àmbits d'ús són els llocs on utilitzem la llengua, com l'escola, la feina, la premsa o la família.