La Transició democràtica, el franquisme i l'autonomia balear
L'inici de la Transició democràtica
L'inici de la Transició és el període de temps comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya. El panorama polític espanyol presentava tres opcions principals:
- Els qui defensaven la continuïtat del règim sense Franco.
- Els partidaris de la reforma per a la democratització.
- Els qui reclamaven la ruptura democràtica.
El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, Joan Carles I de Borbó va ser proclamat rei i va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro. Arias va presentar el seu programa de govern a les Corts, però la seva proposta es limitava a formular unes lleis extremadament restrictives.
L'oposició de l'etapa final del franquisme es va unir en l'anomenada Coordinació Democràtica. La seva proposta política era la ruptura democràtica; és a dir, un procediment constituent que, a través d'un govern provisional i unes eleccions generals, posés les bases d'un nou sistema polític. Les forces antifranquistes reclamaven les llibertats democràtiques i l'amnistia per als presos polítics.
El rei i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d'Arias Navarro el 30 de juny de 1976 i, com a successor, varen designar Adolfo Suárez, qui va acceptar conduir des del govern la transició a la democràcia. Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques i va promulgar un indult per als presos polítics. A més, va proposar un projecte audaç: la Llei per a la Reforma Política, que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia un sistema electoral democràtic. La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976 i aprovada pel 81 % dels votants.
Després de l'aprovació de la llei, els primers passos van ser la concessió de la llibertat sindical i la legalització dels partits polítics, amb l'excepció inicial del Partit Comunista. Els comunistes apostaven fermament pel procés democràtic i van mostrar la seva forta presència social amb la manifestació multitudinària celebrada arran dels assassinats dels advocats de CCOO del carrer d'Atocha de Madrid (gener de 1977). Finalment, Suárez va decidir legalitzar el partit el mes d'abril.
A la primavera de 1977, els partits d'esquerra es preparaven per a la celebració d'eleccions generals. Manuel Fraga va fundar un nou partit, Alianza Popular (AP), mentre que des del govern es va constituir la Unió de Centre Democràtic (UCD), el líder de la qual era Adolfo Suárez. Les eleccions es van celebrar el 15 de juny de 1977 i el triomf va ser per a la UCD. Finalment, Adolfo Suárez va constituir el primer govern democràtic.
El procés autonòmic a les Illes Balears
Entre 1977 i 1983 va tenir lloc el procés cap a l'obtenció d'un Estatut d'Autonomia. El centralisme extrem va afavorir que les forces polítiques es comprometessin en la lluita per l'establiment d'un model d'Estat molt més descentralitzat.
Les Balears, tot i comptar amb clars elements d'identitat diferenciada (insularitat, llengua i cultura, a més d'un Estat propi durant l'edat mitjana), no foren considerades inicialment com una de les anomenades nacionalitats històriques. Això s'explica per la limitada presència social del nacionalisme illenc i per l'escàs pes demogràfic.
A les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977, la UCD va assolir una victòria indiscutible, seguida del PSOE. Les candidatures de caràcter nacionalista i el PCE obtingueren uns resultats gairebé irrellevants. Alianza Popular restava com un grup minoritari al conjunt de l'arxipèlag, però amb una presència destacada a les Pitiüses.
El juliol de 1977 es constituí l'Assemblea de Parlamentaris, integrada pels onze diputats i senadors elegits el 15 de juny i presidida pel senador de la UCD Jeroni Albertí. El juliol de 1978, el govern espanyol concedí a les Balears un règim de preautonomia; així es constituí un Consell General Interinsular provisional, presidit també per Jeroni Albertí. Després de la proclamació de la Constitució, se celebraren eleccions a Corts i preautonòmiques, les quals guanyà la UCD.
Fins al 1983 s'allargà el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Hi hagué tres debats principals:
- La via d'accés a l'autonomia.
- El sistema d'elecció dels diputats (amb representació equilibrada entre totes les illes).
- La denominació de la llengua.
Al llarg de la seva història autonòmica, les Illes Balears han tingut diversos presidents: Gabriel Cañellas, Cristòfol Soler, Jaume Matas, Francesc Antich, Jaume Matas (en un segon mandat), Francesc Antich (en un segon mandat) i José Ramón Bauzá.
La ideologia i les bases del franquisme
Entenem per franquisme el període de la història d'Espanya comprès entre 1939 i 1975, posterior a la Guerra Civil (1936-1939) i anterior a la Transició democràtica (1975-1982), en què es va implantar a Espanya una dictadura al voltant de la figura de Francisco Franco.
Es tractava d'un règim autoritari de caràcter conservador. Alguns autors l'han qualificat com un règim feixista i totalitari equiparable als d'Adolf Hitler i Benito Mussolini, mentre que d'altres han posat èmfasi en les diferències que presenta el franquisme respecte a aquests sistemes i l'han definit com un règim autoritari, però no pas totalitari. En tot cas, cal tenir en compte que el franquisme va evolucionar: si bé durant els primers anys predominaven els elements típicament feixistes, a partir de 1945 s'inicià una atenuació dels aspectes més totalitaris.
El règim comptava amb el suport de diversos sectors polítics, coneguts com les «famílies» del règim: la falangista, la tradicionalista (carlina), la catòlica, la monàrquica, la militar i, posteriorment, la dels tecnòcrates. Ideològicament, es caracteritzava per l'autoritarisme militarista, el nacionalisme espanyol, el catolicisme tradicional i un rebuig frontal al comunisme, la maçoneria i el separatisme.
Trets bàsics de la dictadura franquista
- Concentració personal del poder: Franco gaudia d'atribucions omnímodes com a cap d'Estat, president del Govern, generalíssim dels exèrcits i líder del Movimiento Nacional.
- Partit únic: Existència d'un partit únic oficial i prohibició de qualsevol oposició organitzada.
- Absència de Constitució: L'Estat no disposava d'una constitució democràtica, sinó d'un conjunt de codis anomenats Lleis Fonamentals.
- Falta de garanties: No existia divisió de poders ni els drets propis d'un Estat de dret.
- Control de la societat: Rebuig absolut del model demo-liberal i dels seus principis bàsics.
- Nacionalcatolicisme: Plena identificació i subordinació mútua entre l'Església catòlica i l'Estat espanyol.
- Centralisme: Supressió absoluta de les autonomies territorials i defensa d'un nacionalisme espanyol uniformista.
- Militarisme: Presència constant i decisiva de les forces armades en la vida política i institucional.
Creixement demogràfic i migracions (1960-1970)
L'expansió econòmica de la dècada del 1960 va estimular un notable creixement demogràfic acompanyat d'intensos moviments migratoris. Al llarg d'aquests anys es va produir un intens èxode rural provocat per les condicions de vida precàries, l'escassetat de feina al camp i la manca d'expectatives de futur.
Els corrents migratoris procedien de regions eminentment agràries —especialment d'Andalusia, Extremadura, Castella la Vella, Castella la Nova, Múrcia i Galícia— cap a grans àrees industrials i urbanes en cerca de noves oportunitats de feina i benestar, especialment al País Basc, el País Valencià, Catalunya (amb Barcelona com a eix principal) i Madrid.