Text Narratiu: Estructura, Característiques i Tècniques

El text narratiu té una finalitat estètica.

Narrar és explicar fets que realitza un personatge en un espai i un temps determinat.

Estructura d’un Text Narratiu

1. Marc: Situa l’espai, el temps i els personatges. Els personatges són elements essencials d’una narració. Poden ser principals (protagonitzen uns fets i en provoquen de nous) i secundaris (giren al voltant dels principals).
2. Trama: Nucli de la narració on una sèrie d’accions que fan els personatges creen intriga. Consta d’un esdeveniment inicial, al qual segueixen unes accions i un desenllaç final.

In media res: La història comença a la meitat de la trama.

Flashback o analepsi: Comença en el desenllaç i torna enrere.

Prolepsi: S’avança a un fet de la trama que passarà després.

Amb relació a la trama tenim l’argument, que és la successió de fets i accions que el narrador explica, i el tema, que és la idea principal que el narrador vol transmetre a la història.

Característiques Lingüístiques del Text Narratiu

• Predominen els verbs en primera o tercera persona.
• Dos temps que alternen són l’imperfet i el passat simple.
• Connectors temporals i adverbis de temps marquen la cronologia de la trama.
• Adverbis o locucions adverbials de lloc: marc espacial.
• Connectors seqüencialitzadors: primer, finalment...

Tipus de Narració

• Persona que narra els fets:
  • Narració subjectiva (o explica com si hagués participat, narrador protagonista, fets explicats en primera persona).
  • Narració objectiva (és un espectador, narrador omniscient o sap tot dels personatges i narrador testimoni relata allò que observa, no participa, tercera persona).
• Fets narrats:
  • Narració realista (fets possibles i creïbles, han succeït o poden succeir).
  • Narració fantàstica (no poden succeir en la realitat).
  • Narració de ciència-ficció (fets fantàstics que poden passar al futur gràcies a avenços tecnològics i científics).

Tècniques per Narrar

1. Primer: triar el tema, situar els fets en un espai i un temps, seleccionar i caracteritzar els personatges i anotar els fets que puguin passar durant la història.
2. Segon: ordenar els fets, escriure l’esborrany i fer-hi les correccions.

Sons Vocàlics

Producció dels sons vocàlics: són sonors, funcionen com a nucli de la síl·laba i poden ser tònics o àtons. Grau d’obertura: obertura de la cavitat bucal.

• Oberta: [ a ]
• Semioberta: [ ɛ ] [ ɔ ]
• Mitjana: [ ə ]
• Semitancada: [ e ] [ o ]
• Tancada: [ i ] [ u ]

Punt d’articulació: lloc on es troba la llengua respecte al paladar en el moment que es pronuncia la vocal.

Reducció vocàlica: posició tònica [ a ] mà [ e ] procés [ ɛ ] interès [ o ] sabó [ ɔ ] consol [ u ] pruna. Posició àtona [ ə ] maneta processar interessar [ u ] sabonera consolar prunera. Aquestes s’han neutralitzat.

Fenòmens de Contacte Vocàlic

• Iat: Dues vocals que pertanyen a síl·labes diferents: ac-tu-a.
• Diftong: Dues vocals en una mateixa síl·laba i una de les dues ha de ser “i” o “u”: cou-re. Poden ser decreixents (el diftong acaba amb “i” o “u”: ai ei oi ui au eu iu ou uu) o creixents (comença amb “i” o “u”: qüe qüi quo gua güe güi guo, després de vocal síl·laba precedent: noia joia clauer riuen, principi de mot: iode eina iuca).
• Sinalefa: Unió en la mateixa síl·laba de la vocal final d’una paraula amb la inicial d’una altra, es forma un diftong: l’universitat.
• Elisió: Dues vocals juntes però una no es pronuncia: que em, la segona e no es pronuncia.
• Sinèresi: Unió forçada en una síl·laba de dues vocals d’una mateixa paraula que no formen diftong: rialler.
• Iat: Pronunciació en diferents síl·labes de les vocals en contacte que estan en paraules seguides: ve ara.

Tot això s’ha de tenir en compte a l’hora de comptar síl·labes.

Relacions per la Forma

• Derivació: Formació de paraules diferents a partir d’un mateix lexema que s’anomena arrel. Arbre (lexema): arbratge, arbreda, arbrar...

Conjunt de paraules que es poden construir amb el lexema – camp derivatiu. Els derivats són la família del mot primitiu. Arbr (lexema) i el que afegim diem que són afixos o morfemes derivatius que canvien el significat del lexema i poden canviar la categoria gramatical. Morfemes –a i –e són gramaticals. –ed derivatiu que significa “conjunt de” però no canvia la categoria gramatical. Poden ser els morfemes: prefixos davant del lexema, sufixos darrere, infixos entre el lexema i un sufix: arbr + ed + a.

• Parasíntesi: Forma paraules amb l’acció simultània de prefixos i sufixos: en + farin + ar, el lexema mai té significat.
• Composició: Uneix dos o més lexemes. Quan és verb + nom, si el verb acaba en vocal i el nom comença per s-, r- o x-, s’escriu guió.

A l’hora de traduir vocals: s’escriu [ α ] quan aquesta és la tònica, s’escriu [ j ] quan és la i d’un diftong paraigua [ j ], s’escriu [ w ] quan és una u de diftong paraigua [wα], s’escriu [ a ] quan són la resta d’as que no són tòniques.