Teoria de la Tectònica de Plaques: Origen i Límits

Teoria de la Tectònica de Plaques

La tectònica de plaques és una teoria desenvolupada per diversos científics durant gairebé tot el segle XX. No té, per tant, una paternitat única, com passa amb moltes teories d'altres camps de la ciència. Això és gràcies al desenvolupament de les eines per obtenir dades de l'interior de la Terra (sismògrafs), que van aparèixer al llarg de tot el segle XX, principalment amb finalitats bèl·liques durant la Primera i Segona Guerra Mundial.

El naixement de la tectònica de plaques

Els principals esdeveniments que van conduir a l'establiment d'aquesta teoria van ser els següents:

• El traçat de mapes dels fons oceànics va posar de manifest l'existència de serralades submarines amb una depressió central, les dorsals oceàniques, i de fosses submarines als marges continentals de molts continents.
• El descobriment del patró de distribució dels terratrèmols als marges continentals de les fosses oceàniques va mostrar l'existència del que es va anomenar Pla de Benioff. Amb aquest descobriment es va constatar que unes plaques s'introduïen per sota d'unes altres, és a dir, el procés de subducció.
• Els estudis de les anomalies magnètiques i de l'expansió del fons oceànic van demostrar la creació de litosfera oceànica a les dorsals i, de manera indirecta, ja que la superfície de la Terra no augmenta, la necessitat que aquesta es destrueixi a les zones de subducció.

Les plaques litosfèriques

La litosfera és una capa de gruix, composició i estructura molt variables segons es trobi als oceans (litosfera oceànica) o als continents (litosfera continental). Aquesta capa no envolta la Terra de forma contínua, sinó que està estructurada en fragments, com les peces d'un trencaclosques, cadascun dels quals s'anomena placa.

• Set grans plaques: Nord-americana, Sud-americana, Euroasiàtica, Africana, Pacífica, Indoaustraliana i Antàrtica.
• Vuit plaques mitjanes: de Nazca, de Cocos, Aràbiga, Iraniana, Filipina, de Juan de Fuca, del Carib i Escocesa.
• Plaques petites o microplaques: com la de Rivera, entre Mèxic i Califòrnia (EUA).

Els límits de plaques

Les plaques es mouen les unes en relació amb les altres, de tal manera que dos punts localitzats en una mateixa placa, com París i Moscou (que es troben a la placa Euroasiàtica), sempre són a la mateixa distància. Mentrestant, dos punts situats en plaques diferents, com París (a la placa Euroasiàtica) i Nova York (a la Nord-americana), es desplacen entre si de manera lenta, a una velocitat mitjana de cinc a sis centímetres cada any.

Tipus de límits:

• Divergents: Les plaques se separen (← →).
• Convergents: Les plaques xoquen (→ ←).
• Transformants (o passius): Les plaques llisquen lateralment una respecte de l'altra (↑ ↓).