El Teatre d'Epidaure: Arquitectura, Història i Acústica

Teatre d'Epidaure: Característiques de l'estil

L'estil es defineix per ser arquitravat, l'antropocentrisme, la religiositat, l'ús dels tres ordres arquitectònics i la recerca de l'ideal de bellesa.

Biografia de l'autor: Policlet el Jove

Policlet el Jove, probablement besnét del famós escultor del mateix nom, se'n té poca informació, però diverses fonts escrites apunten que va néixer a Argos al segle V a.C.

Descripció formal de l'estructura

La seva estructura es divideix en tres parts:

• 1. L'Orquestra: un espai totalment circular, té el terra de sorra i un altar de pedra, ja desaparegut.
• 2. Càvea: situada al voltant de l'orquestra i ocupant dues terceres parts de la circumferència. La diazoma és un passadís que separa la càvea en dues seccions: la part inferior i la superior, amb un aforament de 15.000 espectadors.
• 3. Construccions escèniques: de planta rectangular, disposades en forma tangent darrere l'orquestra. En aquesta part hi havia:
  • L'escena: edifici de dos pisos i un balcó que podia representar una cabana o una botiga.
  • El prosceni: un espai elevat situat entre l'orquestra i l'escena, que és on es desenvolupava l'acció teatral.

Entorn i integració urbanística

El Teatre d'Epidaure té la càvea situada al vessant d'un pujol, aprofitant el pendent natural de la muntanya als afores de l'actual ciutat de Pidhauro. Tant per la ubicació com per les característiques, la integració a l'entorn paisatgístic és excel·lent i demostra l'estreta relació que hi havia entre art i natura.

Funció, contingut i significat

El teatre va néixer com a conseqüència de les jornades festives que, a la primavera i a l'hivern, els grecs dedicaven al déu del vi, Dionís; això explica la construcció d'un altar destinat a actes rituals en honor del déu. L'acústica d'aquest espai era fenomenal: se sentia sense cap interferència des de qualsevol racó de la càvea.

Models i influències arquitectòniques

Gràcies al seu excel·lent estat de conservació, el Teatre d'Epidaure il·lustra perfectament l'evolució de l'arquitectura clàssica del teatre cap a les formes hel·lenístiques, que incrementen les dimensions de la càvea i eleven el prosceni.