Substància, acte i potència: conceptes clau de la filosofia aristotèlica i tomista

Substància o sustància

Els grecs mai no usaven la paraula substància, sinó ousia. La substància és allò que existeix per si mateix; els accidents són qualitats i modificacions.

Acte i potència

Acte: és estar efectuant alguna cosa, un estat; per exemple, estar en acte de viure.

Potència: és l'estat de possibilitat d'alguna cosa que encara no s'ha executat.

Sis formes de govern

Segons el nombre de governants:

• Un: monarquia (bona) i tirania (dolenta).
• Varis: aristocràcia (bona) i oligarquia (dolenta).
• Molts: politeia (bona) i democràcia (dolenta).

Les formes de govern que busquen el bé particular són rebutjades, ja que són formes dolentes de govern.

Ser i principi d'analogia

Anàleg: diferent o semblant. L'ésser es diu de diverses maneres: la potència sí té ser, i l'acte existeix.

Hilemorfisme

Teoria segons la qual totes les substàncies materials estan compostes per matèria primera més forma substancial. Amb la forma em refereixo a un principi conformador d'aquesta matèria que li fa ser la forma determinada.

Amistat i plaer

Aristòtil parla de l'amistat i del bé. L'amistat és el tracte de confiança i afecte amb les persones. Diu que una vida plena necessita de la felicitat i del plaer, i distingeix tres tipus d'amistat: per interès, per plaer i entre homes bons.

Canvi

El canvi és quan algun aspecte passa de potència a acte.

Canvi accidental i canvi substancial

Canvi accidental: la taula està freda → la taula està calenta. Canvi substancial: la taula està aquí → es crema la taula.

Tomisme: la teoria del con de Sant Tomàs

Platò i Aristòtil representen el pensament antic i són la primera font. La única via de coneixement era la vida natural; per a Sant Tomàs, la raó i la fe s'uneixen. La filosofia deixa de ser la ciència suprema i ara la suprema és la teologia. La filosofia queda sotmesa a la teologia i perd l'autonomia de la raó.

Les cinc vies

1. Via del moviment: ha d'haver un primer motor que no canviï; aquest és Déu.
2. Causa eficient: tot el que succeeix té una causa, i ha d'haver una causa que produeixi tot la resta; Déu és la primera causa de tot el que existeix.
3. Ser necessari i contingent: segons Avicenna i la tradició cristiana, podem existir o no existir, fins i tot l'univers podria existir o no. Aquell ser necessari és Déu.
4. Graus de perfecció: en la realitat veiem diferents graus de perfecció; si hi ha graus, és perquè existeix un ésser absolutament perfecte, i aquest és Déu.
5. Teleològica: en la realitat tots els éssers tenen un comportament teleològic, actuen per una finalitat. Cal pensar que hi ha un Déu que ha dissenyat la natura de tal manera que tots els éssers vius es comportin i funcionin segons un fi.