Socialització, Agents Socials i Conceptes Clau de Sociologia

La Socialització i els seus Agents

Què és la Socialització?

• Definició: Procés que fa una persona al llarg de la vida per aprendre i interioritzar els elements socioculturals del medi.

Com s'aprèn la cultura?

• Repetint actes estimulats per agents socials.
• Imitant comportaments als quals se'ls dona valor.
• Mitjançant el reforç (premis, càstigs, frustracions, etc.).

Un cop s’interioritza el medi sociocultural, es reprodueixen pautes i rols de manera conscient o inconscient (p. ex., marit, muller, metge, estudiant).

Adaptació de l’Individu a l’Entorn Social (3 Vessants)

1. Biològic i psicomotor: Les preferències, la manera de seure... Necessitats fisiològiques, gustos, actituds corporals, que condicionen el cervell.
2. Afectiu: Maneres de canalitzar o reprimir les emocions.
3. Pensament: Prejudicis, estereotips, representacions (maneres d’utilitzar la intel·ligència, la memòria i la imaginació).

Sociabilitat

Tendència natural a agrupar-nos i formar comunitats.

Procés de Socialització: Etapes

El procés es divideix en dues etapes principals:

1. Socialització primària: Es dona principalment en la família i es caracteritza per un fort component emocional.
2. Socialització secundària: Es dona en institucions com l'escola o el lloc de treball i és menys emocional.

Infantesa i Identitat

La infantesa és el procés en què l’individu interioritza la cultura de la societat en la qual viu, desenvolupa la seva identitat i es construeix com a persona.

Primera etapa: S’introdueix el subjecte en la societat i es desenvolupa la capacitat de relacionar-se amb la família, l’escola i els mitjans. S’apropien valors, actituds i rols familiars.

Segona etapa: S’interioritzen submons institucionals un cop ja s’ha adquirit una base de la primera socialització.

El Problema Identitari

En la primera etapa, tot està imposat. En la transició, l'individu comença a poder decidir amb certs límits, dins dels quals s’ha de definir com a persona (institucions com la feina, la política, la religió...). Es produeixen xocs identitaris entre la primera i la segona etapa, ja que en sortir de la primera cal formar-se a un mateix i escollir com ser, sovint enfront dels valors imposats inicialment.

Resocialització

Procés mitjançant el qual l’individu interioritza gradualment un conjunt de normes i valors diferents, buscant nous marcs de referència. Això implica un canvi en la seva personalitat.

Cal que hi hagi un paper emotiu més important, i els agents socialitzadors han de mostrar a la persona una realitat diferent de com s’ha construït, fent possible un nou món. Cal desfer els trets típics de la personalitat per construir-ne una de nova. Les institucions fan aquest paper per a les persones que han passat per experiències més o menys traumàtiques.

Els Agents de Socialització

Els agents socials són actors o institucions socials que transmeten models socials perquè els individus s’integrin.

Podem distingir entre:

• Agents amb intenció explícita de socialitzar: família, escola.
• Agents amb funció no explícita: grup d’iguals i mitjans de comunicació.

Principals Agents Socialitzadors

1. La Família

• Agent de socialització primària.
• Proporciona un clima afectiu.
• Transmet rols de referència (desigs, aspiracions, esperances) i models sexuals/de gènere.

2. L'Escola

• Agent de socialització primària.
• L'afecte familiar és absent; apareix l’autoritat.
• S’adquireixen coneixements per integrar-se en el món de les persones adultes.

3. La Colla d’Amics (Grup d’Iguals)

• És triada (voluntària).
• Es descobreixen regles de funcionament, com ajudar, col·laborar, rituals i secrets.
• Desenvolupament de l’autonomia moral (judicis objectius) i lògica (esperit crític).

4. Els Mitjans de Comunicació

• Generen una opinió pública perquè els individus s’adaptin a un ordre social, polític i econòmic.
• Formen hàbits de consum i estils de vida.

5. Internet

• Està transformant i eliminant les fronteres físiques i culturals.
• Crítica: Treu temps a les relacions directes i la interacció "real".

Estereotips i Prejudicis

Estereotips

Creences preconcebudes d’un grup social quan es fa un judici sobre un altre grup. Simplifiquen i redueixen la interpretació de la realitat, però no s'han de confondre amb les certeses.

Ajuden a simplificar la realitat, tot i que poden portar a una mala interpretació. Els estereotips són culturals. El problema rau a acceptar-los com a realitat absoluta.

Tipus d'Estereotips

• Positius: Quan la reducció i simplificació és favorable a un col·lectiu.
• Negatius: Quan les valoracions simplificades són negatives. Aquests condueixen als Prejudicis.

Prejudicis

La realitat és massa complexa per entendre-la sense certs prejudicis, que són necessaris fins a cert punt.

Tipologies d'Estereotips

1. Cultuals: Grups més o menys treballadors, grups socials, etc.
2. Models de Conducta: Manera de fer, de viure, de comportar-se.
3. Discriminació: Els estereotips que confirmen una conducta són més fàcils d’observar, ja que els tenim presents. Els estereotips que els negarien no són tan perceptius, i per això és difícil que els estereotips desapareguin.

Ideologia

Etimològicament: eidos (idea) i logos (ciència). Un ampli grup social té una mateixa visió del món que condicionarà com es relaciona amb la realitat.

En termes pejoratius, s’acostuma a anomenar "ideologitzades" a les persones que presenten aquests trets:

• Hi ha un conjunt de solucions preestablertes i fàcils, perquè el món s'entén com a estàtic.
• S’entén que la ideologia és l’explicació última i no serveix per donar solucions a problemes mundans.
• És dogmàtica perquè està tancada a idees d’altres.
• Es basa en el seguiment i l’adoctrinament.

Tipus d'Ideologia

1. Ideologia reaccionària: Vol restaurar un sistema anterior, recuperant el sistema social, econòmic i polític passat.
2. Ideologia conservadora: Defensa el manteniment de l’ordre social, econòmic i polític actual.
3. Ideologia revolucionària: Vol transformar radicalment el sistema de manera sobtada i violenta.
4. Ideologia reformista: Vol transformar el sistema de manera lenta, política i legítima.

Les Normes Socials

Són pautes de comportament que predominen en la societat. Algunes són de validesa universal (lligades a la supervivència) i altres són particulars (lligades a la convivència, p. ex., no menjar amb els dits).

La manca de normes provoca cert descontrol. Aquestes són necessàries per formar la personalitat.

Classificació de les Normes

Segons l'abast

• Normes personals: Hàbits que només afecten l'individu.
• Normes socials: Conductes que afecten la relació entre les persones.

Segons la importància

• Costums: Normes bàsiques que tothom està obligat a complir. El seu incompliment és sancionable.
• Usos: Normes més febles, fins i tot voluntàries. Es desitjaria que tothom actués d’aquella manera, però no hi ha sanció.

Segons el grau de formalització

• Normes formalitzades: Lleis positives o jurídiques, elaborades per deliberació racional i escrites en codis jurídics.
• Normes no formalitzades: Normes no escrites, acceptades inconscientment (no racionalitzades) que tenen un paper important en la socialització.

La Conformitat Social i la Desviació

Conformitat Social

La integració social és el procés que permet participar del nivell de benestar, evitant que les persones quedin fora del sistema social estructurat.

La conformitat social significa consentiment, identificació o submissió a l'autoritat. Es segueix la norma social acceptada pel consens i que permet el funcionament del grup. La socialització aspira a crear conformitat, que les persones s’adaptin i s’integrin, però sempre hi ha cert marge de llibertat i autonomia depenent del col·lectiu. Parlem d’adaptació social.

Components Necessaris per a la Conformitat

1. Des del grup, consentiment respecte a la finalitat comuna.
2. Acompliment de les normes exigides per la societat.
3. Adhesió a les idees i valors que comporten les normes.
4. Consentiment sobre l’ús dels mitjans necessaris per aconseguir la finalitat buscada.
5. Distribució de funcions o divisió adequada del treball social.

Desviació Social i Marginalitat

• Marginalitat: La no participació o no integració al grup social al qual es pertany.
• Desviació: Conducta que s’allunya de les normes, de l’establert, i que és xocant o conflictiu per al sistema. És invers al conformisme i pot provocar canvis socials.

Un cert grau de desviació és positiu per redefinir rols, normes i fer possible el progrés social. La desviació té una actitud de refús o d’autoexclusió, cosa que no es dona en la conformitat ni en la marginalitat.

Tanmateix, ens podem trobar que la desviació no sigui una ruptura amb els valors dominants, sinó un nou conformisme a les normes alternatives.

Processos de Regulació i Adaptació Social

Regulació Social

Conjunt de regles, lleis, normatives i institucions que busquen un ordre social i l’equilibri entre lleis i llibertat. Aquesta regulació ha de ser flexible i adaptativa per no caure en la burocràcia. Les lleis han de ser generals, no massa detallistes, per poder ser efectives.

Adaptació Social

Modificació del comportament per ajustar-se a les normes socials. Per integrar-se, l'individu deixarà hàbits del seu comportament anterior que no li seran útils.

• Adaptació passiva: Comportaments externs (vestir-se, menjar, ser educat...). No afecta les opinions ni creences.
• Adaptació activa: Accepta com a propis els principis del grup (identificació o adaptació profunda).

Inadaptació i Exclusió

• Inadaptació: Conducta de discrepància de la norma, actitud activa contra la norma social. Aquestes actituds poden ser acceptades, tolerades, rebutjades o perseguides. Causes: físiques, psíquiques, etc.
• Marginació o exclusió social: Individu o grup que està al marge del grup social. Tenen actituds passives i són exclosos perquè no gaudeixen dels mateixos drets que els altres. Qui fa l’acció de rebutjar és la societat. Pot ser rebutjat per motius d’edat, sexe, religió, ètnia, etc.
• Segregació social: Marginació econòmica o social-geogràfica per la divisió física de poblacions.

Cohesió Social i Anomia

• Cohesió social: Vincle entre individu i comunitat. És crucial en l'escenari globalitzat actual. Entendre un projecte comú permet distribuir la despesa pública entre diferents sectors i serveis socials.
• Anomia: Falta de normes o incapacitat de proporcionar als individus tot el necessari per assolir els objectius de la societat. Condueix a la conducta desviada (crims, suïcidis, desordres mentals) i a la conducta no social.

Principals Escoles Sociològiques

Anàlisi Estructural Funcionalista

Referent: Lévi-Strauss (en l'àmbit estructural). Aquesta perspectiva veu la societat com un sistema funcional dinàmic, com un organisme viu. El canvi social és fruit de la seva dinàmica interna, que busca permanentment l’equilibri intern i l’adaptació al medi físic i social.

Persegueix l’estudi de la regulació de tensions politicosocials i dels mitjans de què disposa un sistema polític per superar aquestes tensions. Explica que la societat és una unitat dinàmica en la qual no és possible l’existència d’un equilibri harmònic, i en què la integració no és uniforme sinó variable.

Escola Marxista

Referents: Karl Marx i Friedrich Engels. Teoria basada en el materialisme històric. L’ésser humà només pot realitzar la seva essència en la societat, mai com a individu aïllat. La societat és un organisme viu en evolució contínua.

Els assumptes polítics han passat per dues etapes de desenvolupament:

1. Període clàssic: Es refereix als conceptes sobre la política i el poder.
2. Període contemporani: Va suposar l’aplicació i la introducció de categories marxistes (classe, ideologia, alienació, estructura/superestructura, relacions de producció, forces productives, plusvàlua, etc.) a la ciència social i política.

Conceptes Marxistes Clau

• Plusvàlua: Augment de valor produït per causes externes sense haver-hi aplicat cap millora.
• Alienació: El treballador no se sent realitzat amb la feina que fa (p. ex., fer cotxes i la feina és caragolar cargols). Comporta l'allunyament de l'ésser humà respecte de si mateix. Marx utilitza el terme per descriure les condicions de treball en un sistema capitalista, on el treballador perd el control sobre el procés i el fruit d'aquest procés.

Interaccionisme Simbòlic

Referents: Weber, Herbert Mead, Husserl. Es centra en l’anàlisi del significat de la interacció i del llenguatge. Aquesta escola afirma que els elements de la vida social i cultural són el resultat de les interaccions socials i de la comunicació entre dues o més persones.

La interacció només es dona entre persones, que són les úniques que negocien contínuament el significat de les coses.

• El Self (Herbert Mead): La capacitat de considerar-se un mateix com a interpretador de signes i, alhora, ser interpretat pels altres (reflexió).
• Ritual: Situacions quotidianes de l’individu a les quals dona significat. L’individu es construeix per mitjà de l’experiència i de les interaccions amb les persones i actua segons el significat que els atorga.

Escola de Sociologia de Chicago

Sorgeix als EUA cap al 1920, en un context de consolidació del sistema democràtic i l’auge de la immigració europea. Estudia la comunicació com un fet social significatiu i mostra interès per l’opinió pública.

A partir de la Segona Guerra Mundial, apareix una segona Escola de Chicago, que va emprar l’interaccionisme simbòlic combinat amb mètodes d’investigació de camp per desenvolupar un nou corpus de treballs.

Escola Crítica de Frankfurt

Fundada el 1923. Referents inicials: Max Horkheimer, Theodor Adorno, Walter Benjamin (1930-1933). La funció de la teoria crítica és analitzar minuciosament l’origen i els discursos dels processos socials, sense acceptar-los immediatament.

El nazisme va dispersar el moviment, que tenia caràcter marxista i alguns membres d’ascendència jueva. L’escola va continuar a Nova York.

Referent posterior: Jürgen Habermas. Dona suport als punts de vista d’Adorno i Horkheimer sobre el fet que les ciències engloben pressupostos i interessos ideològics, i que la raó del progressisme ha passat a ser un mitjà d’opressió. Es busca un ideal de comunicació que inclogui tots els éssers racionals i que estigui totalment lliure de dominació i interès.

Tipus de Raó (Escola de Frankfurt)

1. Raó instrumental: Utilitària de la naturalesa (sense valors), basada en l’avenç tècnic-científic. Els mitjans de comunicació són vistos com una anestèsia que impedeix la crítica i la reflexió.
2. Racionalitat crítica: Critica el model de les ciències naturals i busca el retorn de la reflexió, qüestionant la realitat per permetre retornar a la naturalesa.

Corrent Sistèmic (David Easton)

Els estudis dels fenòmens socials han de partir de la comprensió de la conducta de la vida social i política de l’ésser humà en la societat. La base de l’estudi sistèmic és la vida política entesa com a sistema.

Defineix dos ambients:

• Ambient intrasocietal: Format pels sistemes lligats a la natura, biologia, personalitats, etc.
• Ambient extrasocietal: Integrat per sistemes polítics i internacionals.

El sistema polític és un subsistema del sistema social que conviu amb altres sistemes socials dels quals rep influència i als quals, al mateix temps, influeix.