La Sang: Composició, Funcions i Propietats

La Sang: El Teixit Líquid Vital

La sang és un teixit líquid que circula pels vasos sanguinis. Hi ha tres tipus de vasos sanguinis:

• Artèries: transporten la sang oxigenada i surten del cor cap al cos.
• Venes: porten la sang amb una baixa quantitat d'oxigen cap al cor.
• Capil·lars: són els vasos de menor diàmetre on es produeix l'intercanvi entre la sang i els teixits.

Tipus de Circulació Sanguínia

• Sistèmica: la sang arterial és de color vermell intens a causa de l'alt contingut d'O2, mentre que la sang venosa és de color vermell apagat per la manca d'O2.
• Pulmonar: la sang arterial és de color apagat, i la sang venosa és de color vermell intens.
• Sang perifèrica: circula per tot el cos (és el conjunt de la circulació pulmonar i sistèmica).

Volèmia o Volum Sanguini

La volèmia és la quantitat de sang que té un organisme i correspon al 8% del pes corporal. Una persona adulta té aproximadament 5 litres de sang (segons el pes i l'edat).

La sang està formada per una fracció forme i una fracció líquida.

Fracció Forme de la Sang (45%)

Està formada pels elements químics o cèl·lules sanguínies:

• Eritròcits (glòbuls vermells): no tenen nucli.
• Leucòcits (glòbuls blancs): tenen nucli.
• Plaquetes: no tenen nucli.

La fracció forme es pot mesurar mitjançant l'hematòcrit, que representa el 45% del volum total de la sang. Els homes generalment tenen un hematòcrit lleugerament superior al de les dones. A la interfase entre la fracció forme i el plasma, es pot observar una capa prima blanca formada pels leucòcits i les plaquetes.

Càlcul de l'Hematòcrit

L'hematòcrit (HCT) es calcula com el volum d'eritròcits respecte al volum total de la sang.

Mètodes per calcular l'HCT

• Macromètode: s'omple un tub fins al 100 i es centrifuga per a provocar la precipitació dels elements formes. Això permet observar l'HCT del pacient.
  • Avantatges: lectura instantània.
  • Desavantatges: requereix una quantitat de sang elevada.
• Micromètode: s'utilitza una quantitat mínima de sang, omplint almenys ¾ parts d'un tub capil·lar. Un cop omplert, es tapona un extrem i es centrifuga horitzontalment. Es mesura amb un regle i es calcula l'HCT.
  • Avantatges: requereix poca quantitat de sang.
  • Desavantatges: menys precís que el macromètode.

Un HCT del 45% pot indicar una possible malaltia o infecció. Si el pacient està excitat, és probable que estigui infectat.

Eritròcits (Glòbuls Vermells)

Els eritròcits no tenen nucli i tenen forma de disc bicòncau. Estan plens d'hemoglobina (Hb).

Hemoglobina (Hb)

L'Hb s'encarrega de fixar l'O2 i transportar-lo per tot el cos. És de color vermell intens. Els eritròcits es formen a la medul·la òssia, situada a l'interior dels ossos, i surten cap a la sang perifèrica. Viuen uns 120 dies, durant els quals transporten O2. Amb el temps, envelleixen i perden flexibilitat. Tenen la capacitat de deformar-se per a passar pels capil·lars. Després de 120 dies, es destrueixen a la melsa per fagocitosi. Les cèl·lules que fagociten són els monòcits i els macròfags, que són un tipus de leucòcit. Els leucòcits formen el sistema mononuclear fagocític (SMF). Un adult sense melsa realitza la fagocitosi al fetge.

Nombre d'eritròcits en un adult sa: 4.500.000 – 6.000.000 per mm3 de sang.

Leucòcits (Glòbuls Blancs)

Es classifiquen en dos tipus segons el seu nucli:

• Mononuclears (nucli més o menys rodó): monòcits i limfòcits.
• Polimorfonuclears (nucli lobulat): neutròfils, eosinòfils i basòfils.

Tots formen part del sistema immunitari (SI) i s'encarreguen de defensar el cos. Es formen a la medul·la òssia, passen a la sang perifèrica i, depenent del tipus de leucòcit, van als teixits, als òrgans limfoides o es queden a la sang perifèrica. La seva vida varia de dies a anys. Són eliminats en funció de la seva localització.

Nombre de leucòcits en un adult sa: 5.000 - 11.000/mm3.

Plaquetes

Són fraccions de cèl·lules que es formen a la medul·la òssia i passen a la sang perifèrica, on realitzen la seva funció. Són fragments de membrana plasmàtica amb citoplasma i no tenen nucli. La seva funció principal és el manteniment de l'hemostàsia.

Hemostàsia

L'hemostàsia consisteix a mantenir les mateixes condicions del cos en el sistema sanguini. Les plaquetes provoquen la coagulació de la sang, formant un tap per a evitar la pèrdua de sang i mantenir-la dins del cos. Viuen uns quants dies i, quan són velles, són eliminades. Són minúscules.

Nombre de plaquetes en un adult sa: 140.000 – 400.000/mm3.

Plasma Sanguini (55%)

El plasma sanguini està compost per un 90% d'aigua i substàncies dissoltes, principalment proteïnes (6-7 g/dl). També conté lípids, glúcids, hormones, vitamines, gasos i productes de rebuig de l'organisme (com la urea i la creatinina, que han de ser eliminades). El color del plasma ha de ser transparent. S'obté quan es barreja la sang amb un anticoagulant. El plasma (amb anticoagulant) és similar al que tenim al cos, però en menor quantitat. Quan es centrifuga la sang total d'una persona, es perd algun factor de coagulació, i s'obté el sèrum. Al sèrum li manca fibrinogen i els factors de coagulació V i VIII. El plasma conté tots els components presents en la sang circulant.

Funcions de la Sang

La funció principal de la sang és relacionar totes les cèl·lules del cos. Facilita el transport de gasos, com l'O2 cap a les cèl·lules i el CO2 des de les cèl·lules cap al pulmó. Té dues funcions addicionals:

• Immunitat: a través dels leucòcits i el sistema del complement (conjunt de proteïnes que participen en el SI). Aquests components actuen sobre la superfície dels bacteris, provocant la formació de porus que permeten l'entrada d'aigua i la seva destrucció.
• Funció hormonal: la sang transporta les hormones des de les cèl·lules que les produeixen fins a les cèl·lules diana.
• Funció excretora: transporta els productes de rebuig al ronyó per a la seva eliminació.
• Funció nutritiva: transporta els nutrients de la dieta a totes les cèl·lules.
• Funció hemostàtica: gràcies a les plaquetes i els factors de coagulació.
• Regulació tèrmica: permet mantenir la temperatura corporal regulant l'intercanvi de calor entre el cos i el medi ambient. Quan fa calor, els vasos sanguinis es dilaten per a alliberar calor; quan fa fred, es contrauen per a conservar-la.
• Volum intersticial: manté el volum de líquid entre les cèl·lules dels teixits.
• Manteniment del pH: per a assegurar que sigui constant.

Propietats Fisicoquímiques de la Sang

Velocitat de Sedimentació Globular (VSG)

La VSG és la velocitat a la qual precipiten els eritròcits. Es mesura en mm de desplaçament de la columna d'eritròcits per hora.

La VSG depèn del potencial Z, que representa les forces de repulsió entre els eritròcits. Les proteïnes del plasma responsables del potencial Z són: l'albúmina, que incrementa el potencial Z, i les globulines i el fibrinogen, que el disminueixen. Si s'incrementa el potencial Z, la VSG disminueix.

VSG normal:

• Homes: 0-13 mm/h
• Dones: 0-20 mm/h
• Nens: 0-15 mm/h

Com es calcula la VSG?

S'agafa un tub d'assaig, s'agita, es deixa reposar i es repeteix el procés (mitjançant una màquina). Manualment, s'omple una pipeta de sang de 10 ml i es deixa reposar 1 hora. Aquest mètode és més efectiu, però requereix més sang.

Causes Fisiològiques i Patològiques de la VSG

• Augment de la VSG:
  • Fisiològiques: embaràs (augment del fibrinogen i les globulines) i envelliment.
  • Patològiques: infeccions, neoplàsies (tumors), inflamacions (disminució de l'albúmina) i anèmia (menys eritròcits, per tant, cauen més ràpid).
• Disminució de la VSG:
  • Patològiques: alteracions en la forma dels eritròcits (per exemple, esferocitosi, on no es poden ajuntar bé) i coagulació intravascular disseminada (es consumeix una gran quantitat de fibrinogen).

Causes d'Error en la VSG

• Canvis en l'anticoagulant.
• Pipetes brutes (disminueix la VSG).
• Vibracions (augmenta la VSG).
• Inclinació de la pipeta (augmenta la VSG).
• Mostra vella (es formen esferòcits, per tant, disminueix la VSG).
• Sang coagulada (disminueix la VSG).

Viscositat

És la resistència que té un fluid a deformar-se. La viscositat de la sang es mesura entre 1,64 i 1,84 mPa/s. Depèn del nombre de cèl·lules i de la concentració de fibrinogen. Com més quantitat d'elements formes, més viscosa és la sang. Un augment de la viscositat es manifesta per la manca d'O2 a nivell cerebral. Si el potencial Z disminueix, els eritròcits s'agreguen més, augmentant la viscositat.

Osmolalitat

És la manera d'expressar la concentració de productes dissolts en el plasma. Si l'osmolalitat augmenta, l'aigua tendeix a entrar a les cèl·lules. Si l'osmolalitat disminueix, l'aigua tendeix a sortir per a concentrar les partícules a l'interior. El rang normal és de 280 – 300 mOsm/kg. En el càlcul de l'osmolalitat intervenen: la urea, la glucosa, el sodi (Na), el clor (Cl) i el bicarbonat (HCO3-). Les hormones reguladores de l'osmolalitat són l'hormona antidiürètica (ADH) i l'aldosterona, que reabsorbeix aigua i sodi.

Causes de l'Alteració de l'Osmolalitat

• Augment de l'osmolalitat:
  • Diabetis insípida: manca de producció d'ADH, que provoca una pèrdua incontrolada d'aigua.
  • Coma hiperosmolar: es produeix en persones amb diabetis mellitus a causa de l'augment de la glucosa.
  • Deshidratació: causada per diarrea, vòmits i febre.
• Disminució de l'osmolalitat:
  • Insuficiència renal: els ronyons fallen i no produeixen orina, acumulant aigua.
  • Insuficiència cardíaca: el cor batega de manera ineficient i la sang arriba més lentament al ronyó.

pH

El pH és el logaritme de la concentració de protons. El pH de la sang arterial és de 7,36-7,44 i el de la sang venosa és lleugerament inferior, entre 7,32 i 7,38. El pH és important perquè els enzims estan adaptats a treballar a un pH determinat. Si el pH varia, el metabolisme es pot aturar. La regulació del pH es manté mitjançant sistemes tampó.

Tampó Hemoglobina

Funciona bé en els teixits, on les cèl·lules produeixen CO2, que provoca una baixada del pH (acidificació).

Causes Patològiques que Alteren el pH

• Disminució del pH (acidosi):
  • Cetoacidosi diabètica: incapacitat d'utilitzar la glucosa, que porta al consum de greixos i a la producció de cossos cetònics.
  • Acidosi metabòlica: l'organisme és el responsable de l'acidificació, per exemple, en un dejuni prolongat on no s'ingereix glucosa.
  • Diarrea: pèrdua de bicarbonat, que és una molècula bàsica, provocant acidosi.
• Augment del pH (alcalosi):
  • Vòmits: pèrdua d'HCl, una substància àcida, que afavoreix l'augment de les substàncies bàsiques.
  • Hiperaldosteronisme: excés d'aldosterona.

Mètodes per a l'Estudi Morfològic de les Cèl·lules Sanguínies

Per a observar la sang al microscopi, s'ha d'estendre en una fina capa (frotis).

Mètode Manual

S'utilitzen dos portaobjectes: es diposita una gota de sang a 1 cm de l'extrem d'un portaobjectes i s'estén amb un segon portaobjectes a 45 graus. En el frotis es poden observar:

• Cap: Rouleaux (leucòcits petits: neutròfils i limfòcits).
• Cos: Catifa d'eritròcits (distribució homogènia dels leucòcits).
• Cua: Desfilada; hi ha espais buits on es poden trobar monòcits i cèl·lules grans.

Mètode Automàtic

• Tècnica dels dos portaobjectes: similar al mètode manual.
• Concèntrica: es posa una gota de sang i es centrifuga (no hi ha cap, cos ni cua). Avantatge: sempre es fa de la mateixa manera.

Errors en la Realització del Frotis

• Si s'aplica massa força, el frotis surt més llarg i prim.
• Si l'angle és superior a 45 graus, el frotis surt curt i gruixut.
• En cas d'anèmia (poques cèl·lules), amb un HCT inferior al 45%, s'ha d'aplicar menys força i amb un angle superior a 45 graus.
• En cas de leucèmia, amb un HCT superior al 45%, l'angle ha de ser inferior a 45 graus.

(Primer es fa una prova per a determinar si el pacient té anèmia, leucèmia o està sa).

Tincions Hematològiques

Són processos que utilitzem per a tenyir i diferenciar els diferents elements sanguinis, observables al microscopi. Totes les tincions utilitzen una dissolució de metanol amb eosina i blau de metilè.

• Metanol: fixador químic de la sang.
• Eosina: colorant de tipus àcid que tenyeix estructures acidòfiles de color rosa.
• Blau de metilè: colorant de pH bàsic que tenyeix de color blau fosc.

Algunes tincions utilitzen azurs, colorants derivats del blau de metilè. Aquestes substàncies permeten obtenir una àmplia gamma de colors (panòptiques).

• Eritròcits: només tenen citoplasma, una estructura acidòfila que es tenyeix amb eosina (rosa).
• Plaquetes: són basòfiles i es tenyeixen amb blau de metilè (blau fosc).
• Leucòcits: tenen un citoplasma acidòfil (rosa) i un nucli basòfil (lila).
  • Monòcits: citoplasma de color blau gris i nucli lila.
  • Neutròfils: nucli lila, citoplasma rosa i granulacions tenyides a parts iguals amb eosina i blau de metilè (grisos).
  • Eosinòfils: nucli lila, citoplasma rosa amb granulacions acidòfiles tenyides de color ataronjat.
  • Basòfils: nucli lila, citoplasma rosa amb granulacions basòfiles (blau fosc).
  • Limfòcits: nucli lila i citoplasma petit i rosa.

Tipus de Tincions Hematològiques

Tinció de Giemsa, tinció de May-Grünwald, de Pappenheim, de Wright: utilitzen una dissolució d'eosina i blau de metilè. La tinció de Pappenheim és la suma de la tinció de Giemsa i la de May-Grünwald. És la més difícil de fer, però la de millor qualitat (requereix més temps perquè s'han de fer dues tincions). La diferència entre les tincions rau en el percentatge de cada component.

El panòptic ràpid s'utilitza en urgències (1 minut), però té menys qualitat.

Defectes en les Tincions

• Tincions fosques (predomina el blau de metilè): excés de temps de contacte entre la tinció i el frotis, o rentat insuficient que no elimina tot el colorant.
• Tincions clares (predomina l'eosina): poc temps amb el colorant, excés de neteja o ús d'aigua de l'aixeta rica en clor.
• Aparició d'artefactes (punts petits i foscos, precipitació del colorant): preparació incorrecta o emmagatzematge prolongat dels colorants.