Salvador Espriu — biografia i anàlisi de l'obra

Vida

Salvador Espriu naix a Santa Coloma de Farners (La Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, tot i que passen algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta, que la mitifica amb el nom de Sinera.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que ja mostren la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes.

Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La Guerra Civil Espanyola li interromp la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on està fins al 1939.

Acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides, és quan Salvador Espriu viu el que es coneixerà com l'exili interior. Encara que va continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari, tot i que no podia publicar les obres.

El 22 de febrer de 1985 mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Producció literària: gèneres

Espriu és un dels grans poetes de la literatura catalana, però no només va escriure poesia: la seva obra es completa amb el conreu de diversos gèneres.

Obra narrativa

L’obra narrativa d’Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta. El doctor Rip (1931) s'emmarca en el monòleg interior, propugnat per la novel·la psicològica; Laia (1932), novel·la-retaule d’ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), representà una primera aparició de la idea de diversitat en l’obra d’Espriu i se situava en la línia de recuperació de la novel·la modernista. En el llibre de contes Aspectes (1934) s'hi troben elements grotescos, lírics i elegíacs.

Teatre

El teatre de Salvador Espriu es redueix a quatre obres: Antígona i Primera història d'Esther, escrites a la immediata postguerra; Ronda de mort a Sinera; i Una altra Fedra, si us plau, una obra d'encàrrec de l'any 1977 que sembla que l’autor hauria preferit no haver escrit.

Característiques generals

L’obra de Salvador Espriu s’ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d’un mateix llibre) i l’aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat, i aquest principi, que és moral i filosòfic, en Espriu és també —o sobretot— literari, ja que l’afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d’identitat i el desig de transcendència, una crisi que és indestriable de bona part dels problemes que la literatura moderna ha posat damunt la taula.

Producció poètica: trajectòria

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva, les majors facilitats per publicar en un gènere que no necessita tant d’espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Qüestions Pau Literatura p. 23 de 47

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu evoca els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera, anagrama d'Arenys de Mar, el poble familiar. Juntament amb Cementiri de Sinera, els llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l’anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Aquests llibres tracen un camí d’interiorització existencialista que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre a la seva obra: la teologia negativa, segons la qual Déu, cec en relació amb la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l’home no es pot referir directament a atributs incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble.

La poesia mística dels anys quaranta i cinquanta i de Final del laberint serà superada per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d’Espriu, que entén el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme.

En La pell de brau Espriu aboca reflexions sobre la diversitat i la tolerància, sobre la guerra entre germans i la demanda de pau. Perdó i tolerància hi apareixen envoltats d'una simbologia complexa d’arrels hebraiques: els jueus, expulsats i perseguits, a la recerca d’una terra promesa.

L’obra va adquirir ràpidament un caràcter emblemàtic com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment: la vinculació de la poesia i el poeta amb la societat, tal com preconitzava el realisme social o històric. Espriu fixà míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, que és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). El poeta, amb una actitud profètica característica de l’Antic Testament, s’implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per denunciar, moralitzar i demanar que l’Espanya (Sepharad) esdevingui lloc de convivència, respecte i llibertat.

El 1963, els poemes de Llibre de Sinera signifiquen un retorn complexament hermètic a l’àmbit temàtic estrictament català. També Setmana Santa (1971), llibre de lectura difícil que el 1967 havia estat precedit per Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs, reprendrà una poesia metafísica. Però ara el compromís també hi és present.

En els anys setanta i vuitanta l’obra d'Espriu es fa més dispersa. Poc abans de morir, Espriu enllesteix una última revisió de la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels anys: l’adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l’obra posterior per tal d’aconseguir una coherència temàtica i estilística global. L’obra d’Espriu, caracteritzada per la barreja d’un intel·lectualisme extrem i d’un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Característiques de la seva poesia

Podem identificar algunes característiques que confereixen aquesta lectura difícil:

1. Densitat i simbolisme: La poesia d’Espriu és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa, preferentment del món antic, el grecollatí i el bíblic. La mitologia aporta un gran nombre de símbols però no és un recurs per evadir-se de la realitat, sinó per satiritzar, denunciar i moralitzar. Per exemple: Esther (heroïna jueva que impedeix l’extermini dels seus pels perses), Antígona (filla d’Èdip), el cec (Déu, el vigilant), Sepharad (nom hebreu d’Espanya), Sinera (anagrama d’Arenys, la llibertat perduda), el vell Salom (el mateix Espriu, però també vol dir “pau” en hebreu), etc.
2. Motivació simbòlica de mots recurrents: L’aparició de mots que esdevenen símbols, repetits constantment i relacionats amb significats abstractes, normalment vinculats a la mort (termes imaginaris: pedra, marbre, pous, cisternes, etc.) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.). Qüestions Pau Literatura p. 24 de 47
3. Temes recurrents i to: Els temes són la mort d’éssers estimats, la pèrdua de la llengua i del país, tractats amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l’enfonsament del seu món, sovint atenuat per la ironia i la sàtira.

Conclusió

La popularitat d’Espriu augmentà al llarg dels anys i va esdevenir un símbol de les reivindicacions de Catalunya; passà a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic es deu sobretot al director de teatre Ricard Salvat i a les diverses representacions de les seves obres teatrals, i també al cantant Raimon, que ha musicat molts dels seus poemes.

Sense intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que se li demanava el suport als intel·lectuals del país s'oferia, fins i tot en moments arriscats, com la signatura del manifest en contra de les tortures per part de la policia, fet pel qual l'Estat va passar a vigilar-li la correspondència.

A partir del 1969 se’l va proposar al Premi Nobel de Literatura, que no li van concedir. És distingit, però, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser membre i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

◊ ACTIVITAT 7. Explica les apo